dilluns, 30 d’abril del 2012

Lluvia



Hoy me ha despertado el rumor de la lluvia. 
Faltaban unos minutos para las ocho y he decidido saltar de la cama. La casa estaba tranquila y todos dormían. Desde la ventana de la cocina he visto cómo la lluvia caía mansamente. Ni siquiera Guix ha hecho el menor gesto. Así que he leído las noticias, he desayunado, me he puesto el anorak y me he echado a la calle con mi cámara Nikon por si acaso.
Las calles estaban aún dormidas y apenas he visto a nadie. Pasear así, bajo la lluvia, es uno de esos pequeños placeres que conservo de chico. En días como éste me gusta poderme escapar y deambular sin prisas. Bajo la lluvia todo parece distinto, como si de pronto estuvieses en otro lugar. He tomado algunas fotos.
He mirado el reloj e instintivamente he encaminado mis pasos de vuelta a casa. Al entrar me ha llegado el calor tibio del cottage. Guix ha abierto los ojos, ha bostezado y ha comenzado a desperezarse. Se ha terminado el encantamiento y comienza el día.
No creo que hoy podamos trabajar en el patio de atrás. Parece que la lluvia no marchará hasta mañana.


Pollastre amb cobertura de iogurt al curry


L'altre dia estàvem fullejant el llibre que l'Andy em va regalar per Sant Jordi amb el meu fill (Platos Ligeros. Recetas Sabrosas. Kathryn Hawkins. Ed. Parragon). El Jordi és d'aquells nens que quan arriben a casa el primer que fa es destapar les olles de la cuina per veure què hi ha per dinar. Sí, és pot dir que és "de vida". Amb el llibre de receptes a les mans, semblava ben bé que el regal fos seu i va passar-se una bona estona fullejant-lo i demanant-me que preparés un munt dels plats que hi sortien. Tan entusiasmat estava que al final vàrem decidir que miraríem de preparar al menys un plat del llibre cada setmana. L'objectiu és preparar-les totes (bé, quasi totes, ja que alguna no casa ni el més mínim amb els gusts de casa).

Aprofitant aquests dies de pont, el Jordi ha escollit la primera: Pollastre amb cobertura de iogurt al curry. He d'admetre, però, que no l'hem fet seguint 100% l'original ja que aquesta portava gengíbre (que no soporto!), un munt d'espècies picants i bitxo. Coneixent al Jordi, a la primera mossegada m'hagués mirat amb aquella cara de patiment i hauria sortit corrents cap a l'aigüera per a omplir-se la boca d'aigua! Així que hem fet una recepta inspirada en l'original pèro que ha sortit molt bé. Més que bé! Un exitàs de crítica i públic!!

Pollastre amb cobertura de iogurt al curry
(per a 4 persones)

1 dent d'all xafada
6 cullerades de iogurt natural desnatat
1 cullerada de pasta de tomàquet (tomàquet concentrat)
1 culleradeta de cúrcuma (nosaltres n'hi hem posat només un polsim)
1 culleradeta de curry (ídem)
1 cullerada de suc de llima
4 pits de pollastre desossats i sense pell
Sal i pebre

1.- Preescalfar el forn a 190ºC.
2.- En un bol petit barrejar l'all, el iogurt, la pasta de tomàquet, la cúrcuma, el curry, el suc de llima, sal i pebre.
3.- Rentar bé el pollastre i assecar bé amb paper de cuina. Col·locar sobre una safata apta pel forn.
4.- Untar bé el pollastre amb la mescla de iogurt i espècies.
5.- Posar al forn uns 30 minuts fins que estigui ben tendre i cuit.

El llibre recomanava servir amb una amanida de tomàquets, ceba i cogombre condimentada amb coriandre però a casa l'hem acompanyat amb una amanida "tradicional" d'enciam i unes nous picades.

Com us deia, la primera recepta que provem ha sortit molt bé. Tots coincideixen en què volen repetir-la un altra dia i aquesta és la millor mostra de que ha agradat (i això que a casa no sóm gens de sabors "orientals").

Ah! També dir-vos que el llibre explica que aquesta salsa és també molt adequada per cuinar peix blanc. En aquest cas, però, el temps de cocció seria d'uns 15 o 20 minuts.



diumenge, 29 d’abril del 2012

A pesar de todo


A veces me invade el desánimo. Sigo las noticias de los medios, con esa información expertamente dirigida y manipulada que me creo a medias. Observo a mi alrededor, con los ojos del descreído que lo cuestiona todo. Hablo con la gente, con la empatía a flor de piel porque a estas alturas ya no pienso cambiar. Y a veces me invade el desánimo.
Parece que nuestra estupidez no tiene límite y continuamos siendo capaces de lo mejor y lo peor. Leo que Corea del Norte amenaza a EEUU con una acción formidable y devastadora, lo cual viniendo de un país armado hasta los dientes en que la gente pasa hambre es bastante desalentador. Pura propaganda, aviso para navegantes, mensajes en clave interna… Sea lo que sea no deja de ser una muestra mayúscula de estupidez, una estupidez lamentablemente muy poderosa y sin atisbo de escrúpulo alguno. Y por aquí, en nuestro entorno más inmediato, la ineptitud y desvergüenza de nuestros dirigentes es clamorosa. Parece que hayamos retrocedido en el tiempo a la primera mitad del siglo XX. Me dice mi padre que lo que ocurre es tremendo, pero también me dice que los recuerdos que él atesora de la guerra y la posguerra son infinitamente peores. Aunque, añade, sí hay un factor común, entonces y ahora: el miedo, el miedo de la gente, esa angustia callada que lo emponzoña todo.
Esta mañana he salido a pasear con Guix y me he topado con Abdul. No hace mucho que lo conozco pero me parece un tipo decente. Le he preguntado por su mujer, que está embarazada y a punto de dar a luz. Su mujer está estupendamente pero él se ha quedado sin trabajo. Me lo decía en voz baja y con la mirada clavada en el suelo. Me confiesa que Freddie Townsend le ha ofrecido 100 libras al mes de su bolsillo hasta que encuentre trabajo. Townsend es uno de los propietarios que colaboran en el programa “Let’s save Old Waterbridge”. Un grupo de parados, entre los que hay gente de todos los oficios, han decidido ofrecer a los propietarios de casas abandonadas o viejos locales comerciales cerrados, restaurarlos gratis a cambio de que los pongan en el mercado a precio social para gente necesitada. Abdul ha rehusado las 100 libras, por orgullo, pero ha aceptado una de las casas que Freddie le ha ofrecido sin cobrarle ni un penique de alquiler. Aquí a veces las cosas funcionan así.
He continuado mi paseo por las afueras, hasta casi llegar a Chalkwood. En el trayecto me he encontrado con caras conocidas de gentes del pueblo a las que no conozco pero que saludo por cortesía. Los pequeños huertos en los márgenes del río mostraban hoy una gran actividad. He decidido regresar a casa para no alejarme demasiado en previsión de una lluvia inesperada.
A veces me invade el desánimo. Cuando eso ocurre pienso en personas como Abdul, como George Bailey*, como Freddie Townsend. Cuando me invade el desánimo pienso en lo que hemos construido aquí, en Alfriston Cottage. Entonces me convenzo sin esfuerzo de que hay que seguir adelante y que las cosas seguro que mejorarán algún día, a pesar de todo.

*George Bailey es el nombre del inolvidable personaje que interpreta James Stewart en It's a wonderful life (Qué bello es vivir), película de Frank Capra de 1946.





divendres, 27 d’abril del 2012

Brownies de xocolata amb ametlla i llet de coco


Ja feia molts dies que el Jordi m'insistia en què li preparés alguna cosa per esmorzar que portés xocolata i, és clar, la mama (o sigui, jo) no li podia dir que no. Per Sant Jordi vaig fer un pacte amb l'Andy i li vaig demanar que em canviés la rosa per un llibre i, com que ell tampoc em sap dir que no, va acceptar. El llibre que vaig escollir va ser un receptari de cuina lleugera ple de plats senzills i baixos en greix. El vaig fullejar a la parada mateix i me'n vaig enamorar de seguida. Que què hi té a vuere tot això amb la recepta d'avui? Doncs que a la secció de postres del llibre mencionat hi havia un brownie de xocolata que va enamorar al meu fill. Doncs apa! Ja tenia feina! La llàstima va ser quan al matí escollit per a dur-la a la pràctica (o sigui, ahir) em vaig adonar que la recepta contenia alguns ingredients que no tansols no coneixia sinó que segur que no trobaria per la zona. Una llàstima, la veritat! La vida, però, sempre et dóna sorpreses, no us sembla? Als cinc minuts vaig actualitzar el meu correu i vaig rebre la newsletter de Directo al paladar en la què hi sortia la recepta que ara mateix us passo. A més, casualitats de la vida, un dels ingredients era la llet de coco que feia només dos dies havia comprat al Lidl aprofitant la seva "Setmana Asiàtica" a només 1,39€ el pot de 400ml. I, per acabar-ho d'arrodonir, també portava farina d'ametlla de la que encara en tenia mitja bossa de la que em va sobrar del pastís de mousse de torró que vaig preparar pel Jordi. Com veieu, tot semblava indicar que la recepta a preparar havia de ser....aquesta!

Brownies de xocolata amb ametlla i llet de coco
(motlle de 18cm x 27cm)

250gr de xocolata negra
120ml de llet de coco
175gr de sucre
175gr de mantega (jo vaig fer servir mantega light per compensar una mica...)
4 ous
150gr de farina
1/2 sobre de llevat
100gr de farina d'ametlla

1.- Preescalfar el forn a 180ºC.
2.- Posar en un pot apte per anar al bany Maria la xocolata i la mantega. Posar-ho al foc i anar remenant sense parar fins que la xocolata s'hagi desfet completament. Retirar del foc i de l'aigua calenta.
3.- Sense deixar de remanar en cap moment afegir-hi el sucre. Quan estigui totalment incorporat afegir-hi la llet de coco i mesclar bé.
4.- Incorporar la farina d'ametlla i assegurar que també queda perfectament integrada a la massa.
5.- A continuació afegir-hi el llevat i els ous un a un.
6.- Per últim, i quan la resta d'ingredients formin una mescla homogènia, afegir-hi la farina tamisada.
7.- Cobrir el motlle amb paper de forn (o engrassa'l simplement), abocar-hi la mescla i posar al forn uns 45 minuts o fins que un escuradents punxat a la part central surti totalment net.

Veureu a les fotos que no us he posat el brownie sencer. Simplement no he pogut. Com ja us vaig comentar el forn de casa no va bé. De fet, va mooooolt malament i el brownie va sortir....bé, val més que ni us ho expliqui. Encara gràcies que hem pogut salvar un parell de trossos que es veien bastant "decents" per fer les fotos. Era una llàstima no fer-ho perquè si bé la seva presència és un desastre, de gust està boníssim. No és gens dens com acostumen a ser la majoria de brownies i l'ametlla i la llet de coco li dónen una textura molt fina. És simplement deliciós. A més, si voleu, el podeu decorar amb sucre llustre tal i com hem fet nosaltres o, si voleu un gust de coco més intents, amb coco ratllat. Segur, però, que vosaltres el podreu fer sense problemes! A casa tot just estem esperant el noi del servei tècnic altra vegada. Aviat serà un més de la familia! Ja us anirem explicant com acaba el tema, d'acord?

dijous, 26 d’abril del 2012

La primavera no s'atura


Ahir vaig tornar de la feina molt contenta. Fa un parell de setmanes un dels meus alumnes es va oferir a fer-me una barbacoa pel jardí. Ja feia algunes setmanes que ho parlàvem amb l'Andy i pensàvem que ens faria moltíssima il·lusió posar-ne una i començar a treure profit del pati del radera ara que els dies es van allargant cada cop més i fa bona temperatura. El què em va agafar per sorpresa és que ahir l'alumne em va dir que ja la tenia a punt i que la setmana vinent ja podíem quedar per a que la passessim a recollir. Visca! No deixo de pensar amb les verduretes a la brasa que prepararé, o les carxofes que tornen boig al Jordi, o la botifarra a la brasa per l'Andy... En fi, que ja m'hi veig! 


Fa una estona, doncs, hem sortit al pati per veure com ho organitzaríem i distribuiríem tot per deixar-ho llest per a l'arribada de la barbacoa i...allà estava! La primavera no s'atura. La natura segueix el seu cicle dia a dia i ens regala meravelles com les que compartim aquí amb vosaltres. Si us acosteu bé a la pantalla potser encara les podreu olorar i tot!


dimecres, 25 d’abril del 2012

Calamars farcits contrarrellotge


Bé, el títol de la recepta potser és una mica dramàtic. Ho reconec. Però el que volia donar a entendre és que aquest és un plat que típicament es prepara en cap de setmana o en un dia especial perquè se li presuposa temps i dedicació...però que també és possible de preparar un migdia qualsevol d'entre setmana si agafes certes dreceres. I és el què vam fer a casa ahir mateix: uns calamars farcits ben aparents i, sobretot, ben gustosos!

Una vegada més, he d'admetre que mai abans havia cuinat calamars farcits. Tampoc entrava en els meus plans, no us penseu. Va ser dissabte, quan vam anar a fer la compra setmanal al Carrefour, que vaig veure tota una "panera" de calamars farcits a la secció del peix fresc. Li vaig preguntar a la peixatera de què era el farcit i em va explicar que elles mateixes els farcien de potes de calamar i gambes (si m'arriba a dir que el farcit era de carn ara mateix no estarieu llegint aquesta recepta!). No eren especialment cars (si no recordo malament, 10 calamars em van costat uns 7 euros i escaig) així que vam decidir intentar-ho. És clar que, abans que res, vaig fer una recerca exhaustiva de receptes per tots els blogs de cuina catalana que vaig trobar buscant-ne una que s'avingués primer als gustos de casa, que fos senzilla i ràpida de preparar i que no em demanés una llista d'ingredients quilomètrica o difícils d'aconseguir. D'entre les que vaig trobar, vaig fer una mena de "megamix" i el resultat, val a dir, va ser força exitós. Tant, que ja hem afegit els calamars farcits al quadre de menus setmanals que seguim a casa.

Calamars farcits de gambes
(per a 4 persones)

12 calamars farcits
1 grapat de gambes pelades (poden ser congelades)
1/2 ceba
300gr de tomàquet triturat
1 dent d'all
1 vas de caldo de peix
1/2 vas de vi blanc
Oli d'oliva
Julivert
Sal i pebre

1.- Si les gambes són congelades posar-les en un plat soper amb aigua freda.
2.- Posar un parell de cullerades d'oli d'oliva en una cassola grosseta i coure els calamars uns tres o quatre minuts per cada banda. D'aquesta manera els calamars deixen anar l'aigua que puguin tenir.
3.- Reservar en un plat a part els calamars i buidar la cassola de l'aigua que pugui haver-hi quedat. Posar una mica més d'oli a la cassola i sofregir-hi la ceba picada ben fineta fins que quedi tobeta (uns 3 o 4 minuts).
4.- Afegir-hi el tomàquet triturat i la dent d'all picada i sofregir uns minuts més.
5.- Tornar a posar els calamars a la cassola i afegri-hi el vas de caldo i el mig vas de vi blanc. Condimentar amb sal i pebre al gust i amb el julivert.
6.- Deixar fer xup-xup a foc mig durant uns 20-25 minuts o fins que s'hagin reduit el caldo i el vi blanc.
7.- De tant en tant donar la volta als calamars per a què no es cremin i, a meitat de cocció afegir-hi les gambes.

I a sucar-hi pa!! Si en teniu a casa també hi podeu afegir unes petxines, o pèsols, o... La veritat és que admet forces variacions, però el procediment és bàsicament el mateix. És una recepta que no costa gens de preparar i que et permet anar fent altres coses mentres la tens al foc. I el resultat...bé, ja m'ho direu vosaltres mateixos!


dilluns, 23 d’abril del 2012

Pastís de mousse de torró i iogurt grec (recepta de la Gemma Clofent)


Feliç Sant Jordi a tothom! I en especial als Jordis i Jordines que avui celebren el seu sant. A casa en tenim un, el meu fill i, evidentment, ho hem de celebrar com cal, no? Ja fa dies que vaig veure una recepta del blog La Cuina de Casa de la Gemma Clofent que vaig pensar que seria ideal pel Jordi. Combinava el torró tipus Xixona i el iogurt grec, dues de les coses que més li agraden al meu fill. A més, era de textura tipus mousse i per a mi suposava tot un repte ja que no n'havia preparat cap abans.
He de dir que no va ser fàcil, més que res perquè quan ets una cuinera totalment amateur com sóc jo t'adones que et falta un munt de material a la cuina i que, sense ell, el resultat de les receptes depèn més de la sort que de seguir bé els passos. A més, com ja he comentat, el forn de casa tampoc va massa fi (ja ha vingut el tècnic dues vegades però no ens en sortim!) i això encara li dóna més emoció al tema, per dir-ho d'alguna manera...
En tot cas, l'esforç va valdre la pena i el resultat, tot s'ha de dir, va ser molt millor de l'esperat. Primer perquè tot i les meves mancances "logístiques" la presentació del pastís va sortir prou bé, després perquè el pastís estava més que bo, boníssim i, per últim, i el més important, perquè el meu fill quasi cau de la cadira quan el va veure i va estar molt content. Així doncs, l'esforç va valdre la pena!

Pastís de mousse de torró i iogurt grec
(Motlle de 24cm.)

Per a la base:
4 ous
200gr d'ametlla en pols
200gr de sucre
1 llimona

Per la mousse de turró:
300gr de torró tipus Xixona (ho sé, comprar torró al mes d'abril no és gaire normal i extremadament difícil si no vius en una gran ciutat. Solució: pregunteu a les pastisseries. No serà tan econòmic com el que podeu trobar per Nadal a qualsevol botiga però també està molt més bo)
250ml de nata per muntar (molt, molt, molt freda!)
100ml de llet
30gr de sucre
4 fulles de gelatina (les meves eren una mica petites i un cop vist el resutat potser n'hi hagués hagut de posar 5...)
3 ous

Per a la mousse de iogurt grec:
2 iogurts grecs ensucrats
2 fulles de gelatina

Per a la crema per a decorar el pastís:
100gr de torró tipus Xixona
50ml de llet


Preparem la base:
1.- Preescalfar el forn a 180ºC
2.- Separar els rovells de les clares i barrejar bé els rovells amb el sucre.
3.- Afegir-hi la pela ratllada de la llimona i, un cop ben mesclat, l'ametlla en pols. Reservar.
4.- Muntar les clares a punt de neu i afegir-les amb molt de compte a la mescla anterior. Fer-ho amb moviments molt suaus per a evitar que se'ns abaixin.
4.- Engrassar i enfarinar un motlle rodó de 24 cm. Abocar-hi la massa i posar al forn uns 30 minuts.

Nota: La recepta d'aquesta base és la mateixa que la de la Tarta de Santiago, pel que si un altre dia us animeu a preparar-ne una...ja ho sabeu!
Nota 2: Per a la base del nostre pastís no necessitarem tot el "gruix" de la Tarta que hem preparat. La Gemma recomana al seu blog que la tallem horitzontalment en dos o tres pisos i congelem per a futurs pastissos les que ara no utilitzem.

Preparem la mousse de torró:
1.- Ratllar el torró (ho sé, és molt engorrós, però s'ha de fer. Jo tinc una maquineta que talla i ratlla verdures i formatge i em va anar molt bé.)
2.- Posar les làmines de gelatina en remull en aigua freda.
3.- Separar els rovells de les clares i col·loca'ls en bols diferents.
4.- Posar la llet al foc fins que comenci a bullir. En aquest punt, abocar sobre el rovells mentres remenem amb unes varilles sense parar.
5.- Escórrer bé la gelatina i afegir-la als rovells remenant molt bé per a què es dissolgui completament.
6.- Afegir-hi el torró. Remenar per a que quedi incorporat a la mescla anterior. Agafar el turmix i triturar-ho molt bé fins a que quedi una mescla ben fina i homogènia. Es tracta de que no trobem restes de trossets d'ametlla. Reservar.
7.- En un altre bol abocar la nata i muntar-la. No s'ha d'arribar a muntar del tot. Només fins a que tingui una textura cremosa i ja comenci a fer "pics". En aquest punt es diu que està semi-muntada. (He de confessar que tampoc havia muntat mai nata abans. No va ser una experiència gaire agradable, la veritat, tenint en compte l'estonada que vaig estar amb les varilles a la mà!).
8.- Afegir la nata semi-muntada al torró remanant molt suaument. Reservar.
9.- Muntar les clares a punt de neu amb el sucre i afegir a la mescla anterior. Una vegada més, fer-ho amb molt de compte per a evitar que ens baixin.

Muntatge de la base amb la mousse de torró:
1.- Col·locar la base en un motlle de 24cm que tingui les parets desemmotllables o, en cas contrari, recobrir-les amb paper de forn. Ah! No cal dir que la base ja ha d'estar freda i que ja l'hem tallat horitzontalment en el gruix que volíem (1,5cm aprox.).
2.- Abocar la mousse de torró sobre la base i amb una espàtula allisar bé per a que no quedin bonys.
3.- Posar a la nevera fins a que la mousse qualli.

Preparació de la mousse de iogurt grec:
1.- Posar les làmines de gelatina en remull en aigua freda uns 5 minuts abans de seguir amb el següent pas.
2.- Escalfar 50gr de iogurt grec al microones (amb 20 o 30 segons ja n'hi ha prou).
3.- Escórrer bé la gelatina i afegir-la al iogurt calent. Remenar bé per a què es dissolgui completament.
4.- Afegir-hi la resta de iogurt i barrejar-ho tot bé.
5.- Abocar-ho sobre la mousse de torró ja quallada i tornar a posar tot a la nevera per a que la mousse de iogurt també qualli.

Preparació de la crema de torró per a decorar el pastís:
1.- Escalfar 50ml de llet.
2.- Afegir-hi 100gr de torró trossejat (no cal ratlla'l).
3.- Passar la mescla per turmix i assegurar que queda moooolt fina. No ha de quedar cap trosset d'ametlla a la vista sinó una crema ben homgènia. Si no ho feu així us trobareu que l'ametlla us embossa la mànega pastissera.
4.- Traspassar la mescla a una mànega pastissera amb un broquet rodó i ben petit i decorar el pastís fent ziga-zagues. Compte!! Heu de ser molt ràpids per a que no es refredi la crema!!

Tornar a col·locar a la nevera i servir ben fred.


Bufff!!! Quantes coses, oi? Realment, cada fase no és excessivament complexa, però sí hem de tenir en compte que hem de deixar un temps entre cadascuna per a que el pastís agafi la textura necessària a la nevera. Si ho planifiques bé, mentres el pastís es va refredant encara et queda temps per a fer altres coses a la cuina. En el meu cas vaig preparar uns deliciosos spaghetis amb salsa al pesto de julivert (ja us parlaré un altre dia perquè van sortir moooolt bé!).

I pel que fa al súper pastís de mousse, doncs què puc dir-vos? El meu fill va quedar molt content i em va posar una nota de 9,5. Això és un excel·lent, no? Doncs us podeu imaginar com de satisfeta em sento.
Ah! Aprofito per recomenar-vos altra vegada el blog de la Gemma Clofent. Si voleu bones receptes de postres 100% casolanes heu de visita'l. Us encantarà!

diumenge, 22 d’abril del 2012

Un domingo cualquiera

Hoy no ha sido un día especial. Bueno, dicho así suena fatal porque partimos de la base de que aquí todos los días son muy especiales. Incluso los domingos. Quiero decir que ha sido un día como los demás, muy ocupado. Como podéis comprobar en el cottage está prohibido y desterrado el aburrimiento. Por principio, vaya.
Nos hemos despertado temprano, hemos mirado las noticias, hemos desayunado... He salido a pasear con Guix-Guixi. Mientras, Eva preparaba el súper pastel: un mousse de turrón que quiere regalarle a Jordi, el nen, como regalo por su santo. Lo confirmo: le ha quedado estupendo... pero le ha llevado un buen puñado de horas. Cosas de ser una "cocinillas" amateur. Es decir, ha valido la pena. Mañana Eva os pasará la receta.


Por mi parte hoy tenía dos objetivos. Primero, terminar de una vez el llavero de casa. Segundo, acabar de poner masilla en todos los agujeros y grietas del matxembrat del cuarto de baño, como paso previo a poner zócalos y molduras y terminar de pintar.
Respecto al llavero, no terminaba de gustarme el acabado. Hoy le he dado el empujón definitivo y dos capas de barniz, por resumir.Y en cuanto al lavabo, objetivo cumplido, aunque habrá que hacer pequeños retoques. De hecho hemos comenzado ya la segunda fase de reformas, que debe culminar a principios de otoño con la casa lista para afrontar el invierno.


Como os decía antes, Eva ha estado todo el día en la cocina. El mousse le ha dado mucho trabajo pero el resultado ha resultado sobresaliente. Ha tenido tiempo de preparar unos deliciosos "spaghetti al pesto de perejil" de los que ya os hablará.
A Guix le cicatriza perfectamente la herida de la patita. Esta semana tuvo un desafortunado encuentro con una perra que le atacó. Nada importante, pero un susto grande. Estamos muy contentos por él.
Por cierto, le he propuesto a Eva hacer un pequeño mueblecito con restos de matxembrat para... En fin, ya os contaré otro día.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Pollastre a la parmesana


Abans de seguir la famosa dieta que em va ajudar a aprimar-me un bon nombre de quilos no menjava ni carn ni peix. Es podria dir que era vegetariana? No del tot. Com diu el Brian May, era "majoritariament" vegetariana però menjava algunes coses com formatge, llet i ous. Per què? Doncs no es tractava de quelcom idealista com la protecció dels drets dels animals (i no vol dir que no em preocupin...) sinó més haviat de...fàstic. Ho reconec. No menjava ni carn ni peix perquè em feia moooolt fàstic. El règim que vaig seguir, però, es basava en el consum de proteïnes i era difícil de seguir basant-me només en soja, seitan o tofu (a part de ser molt car!). No em va quedar més remei, doncs, que començar a introduïr alguns aliments que fins llavors descartava a la meva rutina culinària. I què vaig fer per aconseguir menjar-me'ls sense que se'm regirés l'estomac? Fàcil, cuina'ls de manera que no notés el seu sabor. I així continuo, buscant la millor manera de cuinar la carn i el peix per tal d'aconseguir que no m'adoni que estic menjant carn o peix.

La recepta d'avui segueix aquesta norma. Menges pollastre, però no te n'adones. El què si que us puc dir és que el notareu molt tou, que es desfà a la boca i tot plegat té un sabor...deliciós!

Pollastre a la parmesana
(per a 4 persones)

3/4 de tassa de pa ratllat
3/4 de tassa de formatge parmesà ratllat
4 pits de pollastre desossats i tallats per la meitat horitzontalment
1 ou gros batut lleugerament
800gr de tomàquet triturat
4 cullerades soperes d'oli d'oliva
Mozzarella ratllada
All en pols
Sal i pebre

1.- Encendre el grill del forn i col·locar la safata a la segona posició començant des de dalt.
2.- En un plat barrejar el pa ratllat i el formatge parmesà.
3.- Abocar el tomàquet triturat en una plata ben grossa apta pel forn i condimentar amb sal i pebre al gust.
4.- Posar una paella al foc amb dues cullerades d'oli d'oliva.
5.- Passar cada tros de pit de pollastre per l'ou batut i després per la barreja de pa ratllat i parmesà. Col·locar a la paella. Probablement no us hi cabran tots d'una sola vegada. Quan hagueu de fer la segona tanda, afegir la resta d'oli d'oliva a la paella.
6.- Coure els filets de pollastre uns 3-4 minuts fins que estiguin lleugerament daurats per cada banda. Retirar del foc i col·locar sobre el tomàquet triturat.
7.- Repartit una bona quantitat de mozzarella ratllada per sobre de cada filet de pollastre.
8.- Condimentar amb all en pols al gust.
9.- Posar al forn i coure uns 8-10 minuts o fins que veieu que la mozzarella ja s'ha fos i comença a tenir petites taques de color marró.


No em direu que no és ràpida i senzilla de fer. Ho podeu preparar com a plat únic o acompanyar d'un bon plat d'amanida. El cert és que omple moltíssim però, a la vegada, és molt lleuger ja que està cuinat al forn i sense gaire oli. Ah! Els que no pateixin per les calories poden substituir el tomàquet triturat per alguna altra salsa de tomàquet o per tomàquet fregit. Amb el tomàquet triturat, però, us asseguro que també queda molt gustós. Bon profit!

dijous, 19 d’abril del 2012

Un palet, un estante, un armario sin puerta

En este caso se trataba de hacer un pequeño mueblecito aprovechando un extraño palet del que ya habíamos cortado una parte para hacer el especiero del que hablamos hace unas semanas. Debo decir que el proceso fue muy sencillo ya que habíamos pensado mucho en ello antes de ponernos manos a la obra.


CORTAR Y PEGAR - Cortamos un par de maderitas sobrantes y cambiamos de lugar un par de listones para dejar uno de los lados completamente abierto. El resto de la estructura se respetó porque era precisamente lo que queríamos. Para proteger cada estante y evitar que los botes pudiesen caer añadimos unos listones de la misma madera que nos sobraban de otros palets. Debo decir que respetamos los arañazos, clavos y agujeros que presentaba la madera. Por nuestra parte colaboramos utilizando clavos de “gran cilindrada” sobrantes de otros proyectos, para asegurar  la solidez de la estructura.


MALLA DE GALLINERO - Queríamos que los laterales estuviesen abiertos y así se dejaron. También queríamos utilizar malla de gallinero para que la pieza tuviese un inconfundible look rústico. Al principio pensamos en ponerla en la parte trasera y también en los laterales, pero en el último momento desestimamos poner en los laterales por una cuestión estética. Sobre todo  porque no veíamos la manera de poner la malla sin que el resultado se viese chapucero, así de claro. Por esa razón sólo hay malla en la parte trasera. La malla es fácil de cortar con unas recias tijeras de cortar metal. La sujetamos con unas buenas grapas a la trasera y listo. Para evitar que la malla tocase en la pared añadimos a ambos lados unas varetas de unos 2 cm de ancho y 0,8 mm de grueso. Con esto la pieza quedó lista para aplicar el tinte y el barniz.


LAVAR Y MARCAR – Aplicar el Reparador es cuestión de paciencia, especialmente en una estructura con tantos rincones como ésta. Para aplicarlo recomiendo utilizar trapos de algodón de camisetas viejas o papel de cocina. Para los rincones de difícil acceso, un pincelito común. Normalmente comienzo con una primera capa de tono claro. Lo dejo una media hora y limpio bien la madera. Aplico una segunda mano de tono oscuro y repito la operación. El color ya es casi como yo quiero, así que lo dejo estar hasta el día siguiente. Luego la cosa está en limpiar la pieza a fondo del sobrante de aceite y dejarlo todo limpio y a punto para el acabado con barniz acrílico mate. Con dos pasadas de barniz es suficiente. El acrílico se seca enseguida y en un par de horas podemos aplicar una segunda mano.  
Ayer tarde lo colgamos en la cocina y luce tan bien como podéis ver en las fotos.


Y así fue como un mueblecito que debía servir para guardar algunas cosas de Guix-Guixi ha terminado albergando los envases de frutos secos. Esto quiere decir que tendré que hacer algún otro trasto para guardar las cosas del petit. En fin, qué le vamos a hacer.





Pasta amb espinacs i formatge de cabra


No he sigut mai especialment creativa amb les salses per acompanyar la pasta. Sempre he sigut de les de sofregir una mica de ceba, posar-hi una bona quantitat de tomàquet, unes herbes aromàtiques i, com a molt, pastanaga o xampinyons. Poca cosa més. Preparar-la a la carbonara no m'acaba de fer el pes per la quantitat de crema de llet que porta (i de calories!) i el mateix em passa amb el pesto per la quantitat d'oli d'oliva. Per aquest motiu no vaig dubtar ni un moment quan vaig trobar aquesta recepta. L'havia de provar. Era senzilla, ràpida, amb ingredients comuns i força "light". Què més es pot demanar?

Pasta saltada amb espinacs i formatge de cabra
(per a 4 persones)

320gr de pasta (en el meu cas cintes)
2 grans d'all
2 pastanagues
200gr d'espinacs
4 cullerades d'oli d'oliva
160gr de formatge de cabra (el podeu substituir per formatge feta si voleu)
Sal i pebre


1.- Bullir la pasta 10 minuts amb aigua salada. Escórrer-la i reservar.
2.- Mentres bull la pasta: Pelar i tallar a làmines ben finetes els dos grans d'all. Tallar la pastanaga en juliana. Rentar bé els espinacs i talla'ls a trossos.
3.- En una paella ben grossa (o wok) escalfar l'oli i enrossir les làmines d'all.
4.- Afegir-ji els espinacs i la pastanaga i saltar durant 3 o 4 minuts.
5.- Afegir-hi la pasta. Condimentar amb sal i pebre al gust i saltar uns 3 o 4 minuts més.
6.- Incorporar-hi el formatge esmicolat a trossos i saltar un minut més.
7.- Servir ben calent.

Doncs ja ho veieu. Una manera ben senzilla i ràpida de preparar un bon plat de pasta. Si utilitzeu pasta fresca no la salteu durant massa temps a la paella o us quedarà molt feta i massa "pastosa". Pel demés, no té més complicació. Que aprofiti!


dimecres, 18 d’abril del 2012

Muffins de poma


O hauria de dir muffins "professionals"? El cas és que quan els de casa han tastat aquests muffins que he preparat pels esmorzars de la setmana m'han dit allò de: semblen ben bé fets a un forn de pa per un professional (i jo m'he engreixat de cop un parell de quilos!!). El cert és que són tendres, gustosos i gens pesats. No es fan pim-pam-pum però també és cert que, un cop veus els resultats, no tens cap dubte que, tot i el temps que hi has dedicat, més d'hora que tard tornaràs a fer-ne més. De fet, encara anàvem pel primer muffin que a casa ja m'estaven preguntant si no les podria fer variant la fruita de dins o més grossos, o... Bona senyal, no?

Muffins de poma
(14 muffins mitjans)

100gr de mantega sense sal (a temperatura ambient)
120gr de sucre
2 ous grossos batuts lleugerament (a temperatura ambient)
150gr de farina per reposteria
50gr de farina normal
2 culleradetes de llevat
1/4 de culleradeta de bicarbonat sòdic
120ml de llet (a temperatura ambient)
un pessic de sal

Pel farcit:
2 pomes grosses (d'uns 300gr cadascuna)
2 cullerades de sucre
2 cullerades de suc de llimona


1.- Preescalfar el forn a 220ºC
2.- Començar preparant el farcit: Tallar un tros d'una de les pomes d'uns 100gr. aproximadament (el farem servir per decorar els muffins). Submergir durant una estoneta en aigua amb sal per evitar que se'ns posi negre.
3.- Pelar i treure el cor de la resta de pomes. Tallar a trossets quadrats d'uns 2cm x 2cm i uns 3mm de gruix.
4.- Posar a foc mig en una paella junt amb el sucre i el suc de llimona. Amb una espàtula de fusta anar remenant sovint fins que s'hagi evaporat tota l'aigua que deixi anar i la poma ja estigui tova. Treure del foc i reservar.
5.- Pels muffins: En un bol barrejar els dos tipus de farina, el llevat i el bicarbonat sòdic (no cal tamisar) i reservar.
6.- En un altre bol utilitzar una batedora elèctrica per batre la mantega fins que ens quedi d'un color més pàl·lid i amb una textura lleugera (en aquest pas és molt important que la mantega estigui a temperatura ambient, o és molt difícil d'aconseguir la textura desitjada).
7.- Afegir el sucre en dues o tres vegades a la mantega, batent bé cada vegada per assegurar que queda ben incorporat.
8.- Afegir els ous lleugerament batuts i batre bé. Tirar-hi el pessic de sal i tornar a batre.
9.- Afegir la meitat de la llet i tornar a batre fins que quedi la mescla ben lligada. Incorporar-hi la meitat de la barreja de farines tamisada (ara sí) i remenar delicadament amb una batedora manual fins que quedi ben mesclada.
10.- Abocar-hi la resta de la llet, tonar a remenar i acabar d'afegir la mescla de farines tamisada. Altre cop, assegurar que la massa quedi homogènia treballant-la amb cura amb la batedora manual.
11.- Afegir-hi la poma que hem preparat abans i remenar amb una espàtula de goma fins a que quedi barrejada amb la massa (no cal barrejar molta estona, el just per a que quedi ben repartida).
12.- Preparar els motlles posant-hi paperets dins i ompli'ls fins a un 85% de la seva capacitat (aproximadament) amb la mescla que hem preparat.
13.- Agafar el tros de poma que havíem reservat. Tallar-la a bastonets d'uns 3mm d'ample x 3cm de llarg x 3mm de gruix (les mides són aproximades, eh?). Decorar els muffins amb uns quants "bastonets" de poma per sobre.
14.- Abaixar la temperatura del forn als 200ºC i coure els muffins durant 10 minuts. Passat aquest temps abaixar la temperatura altre cop fins els 180ºC i coure uns 8 o 10 minuts més o fins que hagin pujat i tinguin un color marró-daurat (La prova de l'escuradents no falla mai!).
15.- Apagar el forn i deixar els muffins dins, amb la porta tancada, un parell de minuts més per a què s'acabin de coure amb l'escalfor residual del forn.
16.- Retirar del forn, desemmotllar i posar sobre una reixeta.


Sí. Sembla molta feina, però també és cert que aplicant una política de "mètodes i temps" es pot escurçar l'estona a invertir per a cuina'ls. M'explico. Mentres preparem el farcit de poma es pot anar preparant la farina per una banda i la mantega amb el sucre, etc, per l'altra. Jo ho he fet així i quan la poma ha arribat al punt de cocció que volia ja quasi tenia la massa dels muffins a punt. Potser el què dóna més feina és preparar els trossets petits de poma pel farcit i els bastonets per a decorar-la després però tampoc és quelcom que ens requereixi d'hores de feina!

Com ja us deia al principi, us sentireu totalment orgullosos del resultat que obtindreu. Paraula d'honor! Ideals pels esmorzars o berenars de tota la familia, o per a regalar a familiars o amics. Segur que quedareu bé. Jo n'he portat unes quantes als meus pares i els hi han encantat. Què més puc demanar? Passar-te una estona a la cuina i obtenir bons resultats és el millor que li pot passar a una cuinera aprenent com jo!

dimarts, 17 d’abril del 2012

Como una historia de amor


Uriah contemplaba el pequeño valle flanqueado de suaves colinas. Al fondo, desparramadas como un crumble de piña y manzana, las encantadoras casitas de Waterbridge se adormecían bajo la dorada luz de un primaveral crepúsculo  de película. El río Shere serpenteaba como una espada encendida por entre las calles hasta apagarse en las afueras y casi desaparecer en Chalkwood. Tanta belleza le emocionó y tuvo que enjugarse una lágrima juguetona, sorprendido por ese momento de romántica sensiblería. Carraspeó como para recordarse a sí mismo quién era, se ajustó el peluquín y lanzó una mirada justiciera a su viejo reloj Hamilton. Maggie se retrasaba. “Maggie Coperstake, qué mujer”, susurró para sí Uriah. Y no pudo evitar un intenso estremecimiento en todo su cuerpo (en especial en su bajo vientre) al evocar a su amada desnuda y sudorosa berreando de placer en sus  momentos más explosivos de pasión salvaje. “Y cuanto más salvaje, mejor”, escupió el bueno de Uriah mientras se frotaba las manos. Comenzaba a refrescar y Maggie continuaba sin dar señales de vida.
Para hacer tiempo se metió en su coche y decidió dejar volar la imaginación repasando varios temas que tenía entre manos. A saber:
Punto 1- Su peluquín, “la rata”, como él mismo lo llamaba, necesitaba un relevo o sustitución con carácter de urgencia y sin mediar protocolos. El caso no admitía dilación ni recurso alguno. Se imponía una visita a Gordon & Sons de Londres, reconocidos fabricantes de espectaculares “ratas” hechas con cabello natural y/o sintético. Tenía intención de adquirir un par de peluquines. Uno caro, de cabello natural, para los momentos especiales. Otro más sencillo, de batalla, para el trabajo. Ya había consultado la web y había escogido los modelos. Sólo tenía que decidir la fecha para escaparse a Londres con Maggie.
Punto 2- Walter Hudson había dejado todo en sus manos. Con el viejo chatarrero había compartido más de una botella y muchas horas de charla y silencio. Hudson le llamaba de tanto en tanto y quedaban discretamente en casa del abogado, donde acudía siempre acompañado de su inseparable Blacky. Hudson era propenso a la depresión y no tenía familia ni amigos. Él era lo más parecido a todo eso que aquel pobre hombre, feo, sucio y barrigudo, había tenido en los últimos años de su vida. Aún recordaba el día en que Walter le puso un enorme sobre en las manos y le hizo prometer que no lo abriría hasta el día de su muerte. El sobre durmió varios años en la caja fuerte de su despacho. Cuando lo abrió no lo podía creer. Aquello le sobrepasaba, así que decidió pedir ayuda a un viejo conocido. Ralph Cunningham estaba acostumbrado a tratar con embrollos semejantes y lo haría muy bien. Por la minuta no se preocupaba. El viejo Hudson se lo merecía y lo había dejado todo muy bien dispuesto. Sintió pena por él  y recordó con cariño algunas tardes que pasaron juntos jugando a las cartas o escuchando viejos éxitos de los años 60.
Punto 3- Tenía que pasar a saludar a Prudence, esposa de Colin Graham. Prudence se había quedado al cuidado de Blacky y, además, tenía sobre la mesa de la cocina una demanda que habían interpuesto varios vecinos de su misma calle. Prudence se pasaba de buena y dejaba comida para los gatitos del vecindario. Adoraba los gatos y todo le parecía poco para ellos. Pero tanto amor por los felinos no era compartido por unos vecinos que ya estaban hartos de encontrar platitos de leche y/o sobras de comida en el césped impoluto de sus jardines. Le habían llamado la atención con mucha formalidad y muy educadamente en diversas ocasiones, pero Prudence hacía oídos sordos. Ahora tendría que telefonear a Miss Underwood para quedar con ella y convencerla, a ella y a los 16 restantes demandantes, de que retirasen la querella. Aunque antes debería convencer a Prudence de que dejase de comportarse como una imbécil integral en el jodido asunto de los putos gatos. No se lo diría así pero algo debería decirle. En fin, ya se le ocurriría alguna cosa, aunque tal vez con Colin, el marido…

 En ese preciso instante Uriah escuchó unos golpecitos en la ventanilla del coche y dio un respingo que le dejó el peluquín graciosamente ladeado. La sonriente cara de Maggie al otro lado del vidrio le sugería… En fin, ya me entiendes lo que le sugería. Se había pintado sus gordezuelos labios con aquel carmín rojo que tanto le gustaba, lo que le produjo un estremecimiento similar al de unas líneas más arriba. El abogado bajó la ventanilla y Maggie lo besó de manera atolondrada e impaciente. Se notó nervioso, sudoroso, excitado, pero se impuso el muy británico autocontrol propio de su profesión.

Con estudiada parsimonia abrió la puerta del coche, rodeó el vehículo, abrió el maletero, cogió unas mantas y con gesto entre galante y esperpéntico, más propio del music-hall que de un amante solícito, invitó a su enamorada a pasar al asiento trasero. El sol se escondía en una plenitud roja tras el horizonte.
Y en este punto debemos dejarlo para preservar la intimidad de nuestros vecinos, aunque podemos decir que Maggie Coperstake reventó ese día la tapicería de los asientos traseros con sus tacones y el pobre Uriah lucía al día siguiente unos preciosos arañazos y unos buenos cardenales en su peluda espalda. Cosas de la pasión.
Creo que me prepararé un té. Dentro de unos días os hablaré de Bill y Michael.


dilluns, 16 d’abril del 2012

Salmó amb maduixes i llima


Ho sé. Quan un llegeix el nom d'aquesta recepta no pot evitar posar una cara una mica estranya: salmó i maduixes?? Jo vaig fer exactament el mateix. Ara, però, és quan em toca intentar convèncer a tothom qui em pugui estar llegint de que si ho proven no se n'arrepentiran i descobriran una nova manera de cuinar salmó que, de ben segur, tornaran a repetir. La barreja de sabors és absolutament increïble. Us ho ben asseguro. He anat tastant la salsa mentres la preparava i admeto que en algun moment he arribat a pensar que avui ens quedàvem sense dinar. Però un cop tot llest i posat al plat... La millor prova de que el resultat ha estat bo sempre és la reacció de l'Andy quan fa la primera queixelada i en aquest cas...bé, no puc reproduir les seves paraules exactes perquè algú les podria trobar inapropiades però vindria a ser un "boníssim" amb una gran dosi d'entusiasme i quelcom més d'instensitat (ja m'enenteu...)

I d'on ha sortit aquesta recepta? Doncs la vaig llegir al blog de cuina de "El País" anomenat "El Comidista" fa ben poques setmanes. Explicava el seu autor que en un concurs de cuina per a periodistes la Mónica Escudero havia obtingut el primer premi gràcies a aquesta combinació increïble de sabors. Voleu comprovar si realment es mereixia guanyar? Doncs endavant!

Salmó amb maduixes i llima
(per a 4 persones)

4 lloms de salmó nets i sense espines
300gr de maduixes ben madures (el què siguin ben madures és molt important)
2 llimes
1 ceba tendra petita
Julivert picat
Sal i pebre
2 cullerades d'oli d'oliva

Una petita matisació abans de començar. La recepta original parlava de cuinar el salmó en una paella o a la planxa durant uns 10 minuts de manera que quedés cuit per fora però cru per dins. Jo, amb el que em costa menjar peix, no m'hi he vist en cor i he optat per cuina'l bé al "papillot" sense gaires condiments per a no modificar el sabor de la recepta però assegurant-me que quedava cuit (i ben cuit!). I així és com us passo la recepta. Si voleu preparar-la com ho ha fet la seva creadora, doncs endavant!


1.- Col·locar cada llom de salmó en el centre d'un tros de paper d'alumini prèviament untat amb una mica d'oli d'oliva. Afegir-hi sal i pebre al gust i embolicar bé de manera que els farcellets quedin ben segellats.
2.- Fornejar a 190ºC durant 22 minuts.
3.- Mentrestant, tallar les maduixes a trossets ben petits. Posar-les en un bol i aixafar-les amb una forquilla per a que deixin anar el suc i quedin amb forma irregular.
4.- Picar la ceba tendre molt petita i afegir a les maduixes.
5.- Esprémer el suc de les dues llimes i afegir a la mescla anterior.
6.- Afegir-hi el julivert i rectificar de sal i pebre (sí, ja sé que sona estrany això de posar sal i pebre a les maduixes, però feu-me cas, val la pena provar-ho)
7.- Finalment, afegir dues cullerades soperes d'oli d'oliva i barrejar bé. Deixar macerar fins que el salmó estigui llest.

El plat s'ha de servir amb el salmó calent i la salsa de maduixes i llima per sobre. A la mateixa recepta parlava d'acompanyar aquest plat amb una amanida amb poma vermella i nous i és exactament el què hem fet a casa. L'hem amanit amb una mica de vinagre de mòdena i tot plegat estava deliciós. Com deia l'Andy, avui dilluns hem fet ben bé un dinar de diumenge! I en només 25 minuts. Qui vol anar de restaurant podent menjar així de bé a casa?

diumenge, 15 d’abril del 2012

Peces Puces


Una de les millors coses de Waterbridge és el sentit de comunitat que té la gent que hi viu. Waterbridge no és un poble especialment bonic. Sí, tenim prats, tenim el riu, els boscos...però tot això és comú a tots els poblets de la zona. Segurament el més destacable és l'antiga zona industrial amb els seus edificis del segle XIX i principis del segle XX, amb els seus carrerons, les seves pedres plenes d'història... D'aquest barri tots, absolutament tots els habitants de Waterbridge n'estem molt orgullosos i ens agrada presumir-ne amb tota la gent que ve de fora.


Una de les associacions de Waterbridge ha posat en marxa una nova iniciativa per a donar a conèixer la nostra "joia de la corona". Es tracta d'un mercat d'artesania combinat amb un munt de tallers de diferents àmbits i adreçats a tots els públics. El dia escollit: ahir. El resultat: un èxit. El  Rec, el nostre barri industrial, es va convertit una vegada més en l'escenari d'aquest mercat. Un munt d'artesans de la zona van presentar les seves creacions que abarcaven des dels accessoris de pell, als mocadors de seda pintants a mà, joguines per a la canalla, tota mena d'articles teixits amb llana... Un paradís d'habilitats manuals i talent en el què perdre's sense importar-nos el pas del temps i amb l'única preocupació d'haver d'escollir amb què quedar-nos d'entre tot aquell munt de temptacions. La gent va disfrutar, va relaxar-se passejant sota aquest clima tant britànic de boires, clarianes i algun que altre ruixat sense importància, va poder saludar als seus veïns i donar la benvinguda als forasters que venien de fora a visitar el mercat, van poder escalfar-se al voltant de les fogueres improvitzades que guarnien el recinte i prendre quelcom calent, o fred, en el bar que els mateixos membres de l'associació s'havia encarregat d'instal·lar per a servir a tots els visitants. 

Waterbridge és un lloc meravellós per a viure-hi. Pels seus carrers, pels seus edificis, pel barri del Rec però, sobretot, per la seva gent.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Baking Friday: Red Velvet Cupcakes


Aquesta setmana hem fet un Baking Friday molt especial. No només ens ho hem pogut combinar amb la Núria per quedar i cuinar alguna cosa ben bona, sinó que també hem comptat amb la seva germana, la Mireia. A més, divendres era l'aniversari de la Núria, pel que hem pogut aprofitar per felicitar-la i celebrar aquest dia tan especial bufant l'espelma d'unes cupcake ben vistoses. Que com és que ens vàrem decidir per unes Red Velvet? Doncs va ser a petició expressa de la Mireia que just acaba de tornar de Londres (quina enveja!!) i ha vingut emocionadíssima després de tastar unes cupcakes delicioses a la capital britànica. Tant li van agradar que a la primera oportunitat s'ha llançat a la cuina per intentar preparar una versió casolana que estigui a l'alçada de les que va tastar. Dificíl? Doncs no. Amb paciència i, sobretot amb moltes ganes, a les noies del Baking Friday no hi ha res que se'ns resisteixi!!

Red Velvet Cupcakes amb Buttercream
(12 cupcakes)

55gr de mantega (temperatura ambient)
150gr de sucre
1 ou
1 cullerada de cacau en pols sense sucre
Colorant vermell (en pols o en pasta)
1 culleradeta d'extracte de vainilla
120ml de sèrum de llet (si no en teniu recordeu que el podeu fer afegint una culleradeta de suc de llimona a la llet i deixar reposar durant 5 minuts)
150gr de farina
1/2 culleradeta de bicarbonat sòdic
1 culleradeta de vinagre de vi blanc


1.- Preescalfar el forn a 170ºC i preparar 12 motlles de cupcake amb els seus respectius paperets.
2.- Batre la mantega i el sucre en un bol. Sense deixar de batre afegir-hi l'ou i l'extracte de vainilla.
3.- En un plat a part tamisar la farina amb el cacau en pols.
4.- Afegir la meitat de la farina i el cacau a la mescla d'abans. Batre. Afegir-hi el sèrum de llet i tornar a batre. Per últim, afegir-hi la resta de la farina i tornar a batre.
5.- Quan la mescla ja estigui ben lligada i sigui homogènia afegir-hi el colorant vermell al gust.
6.- En un vaset petit barrejar el bicarbonat sòdic amb el vinagre. Quan comenci a fer bombolles afegir a la mescla anterior i tornar a batre.
7.- Omplir els motlles de cupcake amb la mescla fins a uns 2/3 de l'alçada total. Fornejar durant uns 20 minuts o fins que l'escuradent punxat al centre de les cupcakes ens sorti net.
8.- Treure del forn i deixar reposar 5 minuts dins del mateix motlle i després sobre una reixeta.

Primera part a punt!! Ara ve la part creativa de les cupcakes. La recepta original que volíem fer ahir portava una cobertura de formatge en crema. La vàrem preparar seguint les indicacions al peu de la lletra però...no va sortir bé. Era molt líquida, tant que era impossible treballar-la amb una mànega pastissera i no haguéssim pogut utilitzar-la per decorar les Red Velvet com es mereixien. Després de donar-li moltes voltes, pensem que el problema va ser que vàrem utilitzar un formatge en crema light i, segurament, no tenia prou consistència. Ens queda pendent tornar-ho a intentar amb un formatge amb més cos...però això ja serà en una altra ocasió.


L'alternativa va ser una buttercream o, el que és el mateix, una crema de mantega. És senzillíssima de preparar:

Buttercream
(per a decorar 12 cupcakes) 

125gr de mantega sense sal a temperatura ambient
225gr de sucre llustre
1 culleradeta d'extracte de vainilla
6 culleradetes de llet (o de nata líquida)

1.- Posar tots els ingredients menys la meitat del sucre en un bol i batre.
2.- Quan estigui tot ben barrejat afegir-hi la resta del sucre i batre durant 4 minuts més.

I ja està!! Senzill, no? Ara ja només es tracta de tenir la destresa necessària per a fer filigranes amb la mànega pastissera. Com sempre, si no hi tenim pràctica, la primera surt una mica "xurro" però la segona segur que ja ens queda "mona de la muerte".

I ara la part més bona de totes: a menjar!! Veureu que bones que estan (molt dolces, però bones!!). Per cert, em diu la Núria, experta en tema de reposteria, que les cupcakes aguanten fins a tres dies i que NO les poseu a la nevera o us quedaran fetes una pedra. Paraula de Núria!!


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...