dimarts, 26 de febrer del 2013

Ahora tendré que beber solo


 Era poco amigo del teléfono.
Desde que le diagnosticaron la enfermedad me impuse la obligación de visitarle más a menudo. Sabía que cada adiós podía ser el último. Miraba de arreglar mi agenda para que los viernes por la tarde nada me impidiese pasar con él un par de horas. Ante la callada presencia de Julia, la persona que ha estado a su lado todo este tiempo, papá siempre me preguntaba por Eva, por el niño, por Guix, por mi trabajo. Necesitaba saber que las cosas me iban bien en este mundo enloquecido en que todo se jode de un día para otro. Gustaba de endulzar el momento con unas gotas de licor, poco, muy poco, porque el mal le había estragado el paladar y las ganas de vivir. Lo hacía por acompañarme en el trago. Me decía que la desesperación es la enfermedad de los bebedores solitarios. Siempre tan melodramático.

A lo largo de estos meses ha habido tiempo para todo. Tiempo para reír y para callar, para disfrutar algunas películas, comentar la actualidad, ver documentales de animales... También para llorar. Pero hubo sobre todo tiempo para el desahogo mutuo, para decirnos al oído cosas que no nos habíamos explicado antes, desde la confidencia más divertida hasta la declaración más dolorosa. Fue en estas charlas tranquilas que aprendimos a conocernos un poco mejor. Yo, por mi parte, descubrí qué poco sabía de papá. Y había tanto cariño por medio que llegamos al acuerdo tácito de esquivar la política en nuestras conversaciones. Papá, en política, se subía al monte con gran facilidad y no nos entendíamos.

Conforme la dolencia fue minando sus fuerzas se volvió si cabe más sensible, más melancólico. Yo lo he visto llorar como un crío al atragantársele la letra de "Melodía de arrabal", el viejo tango de Gardel y Le Pera. Demasiada carga emotiva para un hombre enfermo en su última estación. El pasado, su pasado, se había convertido en esa herida supurante que ya nunca cicatrizaría. Imposible atajar la pena al evocar los desmanes de la guerra y la miseria cruel de la posguerra. Sumemos a todo eso alguna traición familiar que lo dejó muy tocado de por vida. Y mucho trabajo, demasiadas renuncias, tantas responsabilidades... Me confesó en más de una ocasión que no había sido feliz. Como si, en cierta forma, la vida le hubiese escamoteado el derecho de réplica.

Para hacerle justicia debo decir que mantuvo su sentido del humor hasta el final. Papá era feliz el día en que los tres hermanos coincidíamos y hablábamos de nuestras cosas. Se enredaba en nuestras conversaciones y siempre echábamos unas risas. Sé que estaba muy orgulloso de nosotros.
Además del privilegio de haberle conocido y querido, tengo la responsabilidad de ser el guardián sentimental de algunas de sus pertenencias. Su viejo reloj de pulsera Cauny Prima detenido en las 12 horas y 28 minutos de hace una eternidad, su alianza de bodas, ese retrato de estudio en que parece un galán de cine de los años cuarenta...
Lo último que me regaló fue una sonrisa cuando ya se le había hecho imposible hablar.
Y al día siguiente nos dejó.

dissabte, 23 de febrer del 2013

Pastís de pollastre i bolets (Chicken and Mushrooms Pie)

 
Fins no fa massa jo era de les que pensaven que la cuina anglesa es limitava a poc més que el plumcake, quatre pastissets deliciosos, alguns plats amb carn i uns pocs "potajes peleones". El cert és que, de la mateixa manera que els francesos saben vendre molt bé la seva cuina, els anglesos o no ho saben fer o no tenen cap interès en fer-ho. He de reconèixer, però, que la meva opinió ha canviat en aquests darrers anys. Els números del Country Living, així com el llibres i vídeos d'en Jamie Oliver en tenen la culpa. Ara ja puc afirmar sense que em caiguin els anells que la cuina anglesa existeix, que és rica i variada i que, a més, és molt saborosa. El millor de tot és que l'Andy comparteix la meva opinió. Faig aquesta observació perquè el meu home sempre feia broma de la "inexistent gastronomia anglesa" i he hagut de suportar durant anys el seu sarcasme al respecte.
I ja que parlem d'en Jamie Oliver, us recomano que li feu una ullada al seu canal de vídeo al Youtube, perquè estic segura que us encantarà. Aquest és el link per si hi esteu interessats.
Avui us vull convidar a conèixer un dels plats més representatius de la cuina anglesa: el "pie" de pollastre i bolets. Es tracta del típic plat que prepares a la cuina mentre veus caure lentament els flocs de neu al carrer a través de la finestra. Efectivament, per primera vegada aquest hivern la neu ens ha visitat a Waterbridge. Poc, això sí, però millor això que res. En fi, tornant a la nostra recepta d'avui, es tracta d'un plat gustós, contundent i fàcil de preparar, tot que dóna una mica de feina. Res que no es pugui resoldre amb paciència, amor i ingredients sans i naturals. I, per suposat, és ideal per lluir-se si tenim convidats a dinar o sopar a casa. Us animeu? Doncs vinga, endavant!

Pastís de pollastre i bolets
(4 persones)

Per la cobertura:
120gr de farina
Un pessic de sal
60gr de mantega (ben freda)
60gr de formatge Cheddar ratllat
1 ou batut

Pel farcit:
4 pits de pollastre desossats i tallats a cubs
2 cullerades soperes d'oli d'oliva
1 pot de bolets variats
1 ceba petita picada ben fina
1 dent d'all picat ben fi
50gr de mantega
2 cullerades soperes de farina
300ml de llet
200ml de brou de pollastre
Pebre blanc
Sal al gust
Julivert (pot ser assecat)
1 ou batut (pot ser el què ens ha sobrat de la cobertura)


1.- Per preparar el què serà la cobertura tamisar la farina i la sal en un bol i afegir-hi la mantega tallada a cubs petits. Fregar la mantega amb la farina amb l'ajuda dels nostres dits fins aconseguir una textura semblant a les molles de pa. Afegir a la farina el cheddar ratllat, mesclar bé i incorporar el suficient ou batut per a que tots els ingredients s'integrin i puguem formar una massa. Amassar una mica i formar una bola. Tapar-la amb plàstic de cuina i posar-la a la nevera fins que haguem de muntar el pastís.
2.- Posar les dues cullerades d'oli en una cassola i quan aquest sigui calent afegir-hi el pollastre. Quan aquest comenci a quedar blanc afegir-hi els bolets i deixar que es cogui tot junt fins que el pollastre agafi un to daurat. Retirar el pollastre i els bolets de la cassola i reservar.
3.- Incorporar la ceba i l'all a la mateixa cassola en la que hem cuinat el pollastre. Coure durant uns 5 minuts fins que la ceba comenci a estovar-se i reservar junt amb el pollastre.
4.- Posar els 50gr de mantega en una olla neta. Esperar que aquesta es fongui i afegir-hi la farina. Remenar-ho tot bé fins aconseguir una pasta espessa.
5.- En un bol gros, a part, mesclar la llet, el brou de pollastre, el pebre i la sal. Afegir aquesta mescla lentament a la pasta de farina i mantega que acabem de preparar sense deixar de remenar en cap moment. En quant la salsa comenci a bullir, abaixar el foc i deixar que bulli suaument uns cinc minuts o fins que espesseixi. De fet, és gairebé com fer una beixamel. Simplement hem de tenir cura de que no s'enganxi la llet al cul de la cassola i que no ens quedin grumolls.
6.- En aquest punt s'ha de començar a encendre el forn per tindre'l a punt quan correspongui. Aquest ha d'agafar una temperatura de 200ºC.
7.- Un cop la salsa hagi espessit, afegir el pollastre, el bolets, la ceba i l'all a l'olla, remenar bé i condimentar amb julivert picat al gust. Transferir la mescla a una recipient de ceràmica o vidre amb parets altes que sigui apte pel forn i posar a la nevera per a que es refredi.
8.- Passats 10 minuts, o quan veiem que el pollastre només està tebi, treure la bola de massa de la nevera i aplanar amb un corró sobre una superfície prèviament enfarinada (el necessari per a que no se'ns enganxi). Hem d'aconseguir que sigui d'un gruix d'uns 5mm aprox. i que ens cobreixi tota la part superior del recipient en el què hem posat el pollastre.
9.- Treure el pollastre de la nevera i untar tot el voltant del recipient de ceràmica amb ou batut. Col·locar la cobertura al damunt i pressionar bé amb una forquilla a tot el voltant per assegurar que queda ben segellat. Tallar amb unes estisores la part de massa que sobri i, amb un ganivet, fer tres o quatre incisions petites a la cobertura per assegurar que el vapor tindrà sortida i no farà malbé la cobertura. Pintar la massa amb ou batut i enfornar uns 20-25 minuts o fins que la cobertura agafi un to daurat.





diumenge, 17 de febrer del 2013

Pequeños ajustes de cuentas y un balance de situación


 Nos pasamos la vida diciendo adiós. La vida en sí misma es un adiós. Un adiós apasionante, pero un adiós. De esos adioses, de las renuncias de cada día, hay que extraer lecciones para el día siguiente. Hace poco, ante la certeza del próximo adiós de un ser muy querido, Jordi me dijo: "No pienses en lo que pierdes. Piensa en todo lo que te ha dado". Cuando un pre-adolescente te dice algo así... Al final resulta que el tópico del "es ley de vida" se acomoda como un guante a las tristezas y tragedias previstas e imprevistas de nuestras pequeñas existencias. Filosofía de bolsillo, especialmente útil y balsámica en momentos de desesperación. Más que nada porque poco más puedes hacer. 


Ayer vi un pájaro subiendo en vertical el tronco de un árbol. En ese momento una muchacha en bicicleta paseaba feliz por el mismo sendero canturreando una canción de Take That. Guix ramoneaba entre los arbustos. Escuché el trajín de la pequeña granja cercana. El aire era cálido como una caricia. La primavera pide permiso. 


La casa llevaba casi diez años deshabitada. Con paciencia de santo y la ayuda de un arquitecto amigo hicimos recuento de los daños. De inmediato preparamos un plan de choque. Enseguida vimos que la llegada del mal tiempo impediría dejar la casa como queríamos. Hubo que priorizar. Una primera fase para dotarnos de agua, gas y electricidad que nos permitiese pasar el invierno con garantías. Una segunda fase, sin plazos, de mejoras y acabados. Era también, y ante todo, una cuestión de presupuesto. 
La humedad y la carcoma habían hecho estragos. Hubo que sanear paredes y abrir el suelo en canal para pasar todas las conducciones. La cocina y el baño surgieron literalmente de la nada. Las paredes acabaron forradas de madera como queríamos desde el primer momento. Esos meses nos dejamos la piel y quien escribe se ganó una hernia. Medallas y heridas de una guerra incruenta.
Echamos la vista atrás y nos parece que todo ocurrió hace años. Desde hace unas semanas estamos con los acabados. En muy pocos meses la casa lucirá preciosa, aunque sabemos que siempre habrá algo que reparar, que retocar o que mejorar. Como dice Eva, será una casa como la de los cuentos de niños. Hemos tenido mucha suerte. Algunas de las cosas que nos han ocurrido me hacen pensar que alguien o algo vela por nosotros. Someone to watch over me.


diumenge, 10 de febrer del 2013

Botons de Shortbread


Aquesta nit he somiat que passejava entre ametllers florits.
La primavera s'ha decidit a visitar-nos a estonetes. Tot i que encara fa fred, els dies ja comencen a ser més llargs. Els matins tenen una lluminositat que anuncia l'arribada del bon temps i la natura sembla haver-se espolsat tímidament el llarg malson de l'hivern. Trobes més gent al carrer, al bosc, al camp. Tot indica que alguna cosa està canviat, també el nostre humor. I la nostra llar, és clar.
Les obres avancen a bon ritme. L'Alex, el nostre fuster, està deixant marcs, portes i finestres com noves. Aquest dies el paleta també ens ha fet algunes feines i hem acordat que torni d'aquí a un mes. D'aquí a poques setmanes podrem pintar. Pensar que un dia les nostres finestres tindran cortines i persianes ens semble un somni a l'abast de la mà. Estem segurs que el nostre cottage serà la caseta més bonica en moltes, moltes milles a la rodona i ens encantarà mostrar-vos el nostre àlbum de fotografies per a que ho pogueu comprovar.
Mentrestant, mentre arriba aquest moment, ens agradaria compartir amb els amics una recepta que ens encanta. Aquestes galetes de Shortbread  agraden a tothom i són tan fàcils de fer que és gairebé un pecat no provar-les. Esperem que us agradin.


Botons de Shortbread
(aprox. 24)

125gr de mantega
55gr de sucre
180gr de farina
1 culleradeta d'essència de vainilla (opcional)

1.- Amb unes "varilles" batre el sucre i la mantega fins aconseguir una mescla cremosa i lleugera.
2.- Afegir-hi la vainilla (opcional) i la farina i mesclar bé fins que quedi tot ben integrat i es formi una massa homogènia.
3.- Transferir la massa al marbre de la cuina (ben net, és clar) i donar-li forma de bola. Amb l'ajuda d'un corró, aplanar la bola fins aconseguir un disc d'1-1,5cm de gruix. Embolicar amb film de cuina i posar a la nevera uns 20 minuts.
4.- Preescalfar el forn a 190ºC
5.- Treure la massa de la nevera. Desembolicar i tornar a passar-li el corró per deixar-la amb un gruix no superior al centímetre.
6.- Tallar les galetes en la forma desitjada. En el nostre cas, hem fet servir dos tallapastes rodons. Amb el més gros hem tallat la massa i amb el més petit hem fet la forma del relleu interior. Posteriorment hem utilitzat una palla (sí, de les de beure els tetrabricks petits de suc) per fer els dos forats. També us he de dir, però, que la forma tradicional de les shortbreads és rectangular d'uns 3cmx8cm aproximadament i que se'ls hi acostuma a punxar la part superior amb un forquilla diverses vegades per a que quedi plena de foradets (simplement per una qüestió decorativa).
7.- Col·locar les galetes en una safata de forn forrada amb paper sulfuritzat (paper de forn) i empolvorar-les amb una mica de sucre (això és opcional).
8.- Coure al forn uns 15-20 minuts o fins que agafin un lleuger to daurat. Retirar-les de la safata i deixar refredar sobre una reixeta.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...