diumenge, 6 abril de 2014

Carpeta de invierno




Sabemos que todo es efímero, pero intentamos no pensar demasiado en ello. Recuerdos, algunas imágenes, determinadas sensaciones, fragmentos de nuestros pasos que van dejando un rastro. Este invierno nos ha dejado un buen puñado de momentos que queremos retener porque han sido muy especiales para nosotros.









dimarts, 21 gener de 2014

Uno de esos días


 El domingo fue uno de esos días.
Guix te hace saltar de la cama, desayunas un apresurado café con tostadas y casi sin tiempo para saborear el zumo de naranja te ves cerrando la verja y encaminando tus pasos a Chalkwood. Apenas ha amanecido y la neblina tiene aún ese tono azulón de resaca nocturna. Te adentras en los senderos convertidos en fangales de hojas muertas y vuelves a pensar y repensar en el primo James, el pobre primo James.
Estuviste hace un par de semanas en Londres. James se marchó sin avisar, un poco a la francesa,  y quisiste despedirte de él. Para siempre. La ceremonia fue civil, primera sorpresa. Y el primo fue incinerado, segunda sorpresa. Bueno, no tan sorprendente. James fue consecuente hasta después de muerto. Ni sermones ni lágrimas. Él mismo escogió semanas antes la música de su despedida: "Imagine", "Yesterday", "My way".
El primo James fue un hombretón grande como un armario, un tipo vital que no probaba el alcohol y al que jamás vi con una mujer. Iba casi cada día al gimnasio desde hacía años. Hablaba mal de los religiosos, maldecía de los políticos y le gustaba el fútbol por encima de todas las cosas. Bien, esto último hay que matizarlo. Con cuarenta y muchos años James nos dijo que amaba a los hombres con la misma pasión con que Marco Antonio amaba a Cleopatra. Por lo que sé, desde ese momento el fútbol quedó relegado al segundo lugar en sus preferencias. Gracias a él supe desde muy pequeño que unos típos que se llamaban Hemingway, Somerset Maugham, García Márquez o Chesterton escribían historias que debían ser maravillosas si le gustaban a James. Sus libros se amontonaban en los estantes, junto a revistas francesas de cine y discos de Jacques Brel o Sinatra. Quiero y necesito recordarlo como era en aquellos años, altivo, generoso, extrovertido, exhultante de vida, un trueno.
Dejó escrito que arrojasen sus cenizas en las playas de Eastbourne, donde fue tan feliz.
En días así prefieres pensar poco y hacer menos aún. 


 Quedan ya pocas cosas importantes que hacer en la casa, algunos arreglillos que resolverás en pocas semanas. Dejas para la primavera pintar las fachadas y los patios, insignificancias. Ya ves, lo que empezó siendo casi una maldición ha terminado por convertirse en tu hogar. Bueno, lo has convertido en tu hogar.
En días así Eva termina haciendo pastel de manzana. Delicioso, of course.



dilluns, 6 gener de 2014

Muffins de mandarina


Ho sabem. No tenim perdó de Déu... Fa tant de temps que no escrivíem res al blog que gairebé ni recordava com es feia. En la nostra defensa, però, diré que el nostre "silenci" ha estat provocat per diverses bones raons. Ens els darrers mesos hem donat una empenta més que definitiva a les reformes de casa (tant que fins i tot hi hem pogut posar l'arbre de Nadal!) i, per sort, també hem estat més que entretinguts amb la feina. Resumint, mesos de poc cuinar, poc esbarjo i, en canvi, molt treballar, molt pintar, molt netejar, molt moure mobles, etc. En fi, que ja sabeu que diuen que per lluir primer s'ha de patir i està clar que la nostra penitència (que ja dura més de dos anys i mig!) és la de no tenir ni un segon per a fer res que no sigui casa, casa i casa (i feina, feina i feina).

Sort hem tingut d'aquestes festes que, ni que sigui per uns pocs dies, ens ha permès aturar-nos, escapar de la rutina i fer algunes de les coses que més ens agraden. Entre elles, com no, cuinar coses delicioses per a aquells a qui tant estimem i, per què no dir-ho, gaudir d'una mica de temps lliure. Temps, per cert, que hem volgut dedicar a aquest humil blog i aprofitar l'avinentesa per saludar-vos a tots novament i desitjar-vos tot el millor per aquest any que tot just acabem d'encetar.

Però anem de cara a la feina. La recepta que us porto avui és una petició del Jordi. Entre uns muffins de poma i uns de mandarina es va decantar per aquests segons sense dubtar-ho ni un moment. La recepta és molt senzilla de preparar i el resultat són uns muffins molt esponjosos amb un toc de mandarina deliciós. Us animeu a provar-los?



Muffins de mandarina
(8 muffins)

Pels muffins:
1 tassa de farina
1/2 tassa de sucre
1 culleradeta i mitja de llevat químic
1/2 culleradeta de sal
1 ou gros
1/4 de tassa d'oli (d'un sabor suau)
1/3 de tassa de llet
1 culleradeta d'essència de vainilla
La pela i el suc d'una mandarina

Pel glassejat:
1 tassa de sucre glaç
1 cullerada grossa de suc de mandarina

Per la pell ensucrada:
1/2 tassa de sucre
La pell d'una mandarina

1.- Pre-escalfar el forn a 180ºC i preparar una plata de muffins amb els seus paperets.
2.- Barrejar en un bol tots els ingredients secs: farina, sucre, llevat i sal.
3.- En un altre bol barrejar tots els ingredients humits: ou, oli, llet, essència de vainilla i pela ratllada d'una mandarina.
4.- Afegir els ingredients secs als humits i barrejar fins que quedi tot integrat.
5.- Repartir la massa de forma uniforme en els diferents motlles fins a uns tres quarts de la seva capacitat total.
6.- Enfornar durant uns 16-18 minuts o fins que, en punxar-los amb un escuradents, aquest surti completament net.
7.- Retirar del forn i deixar refredar en una reixeta.
8.- Un cop ben freds, barrejar en un bol petit el sucre glaç amb el suc de mandarina. La mescla resultant ha de ser molt espessa, pel que hi podeu afegir més sucre fins a aconseguir-hi. Cobrir la part superior dels muffins amb aquest glassejat.
9.- Per a preparar la pell ensucrada només s'ha de ratllar la pell d'una mandarina i combinar-la amb el sucre fins a que tots dos ingredients estiguin perfectament integrats. Decorar la part superior dels muffins mentre el glassejat d'aquests encara no s'hagi assecat.



Doncs heus aquí una recepta dolça, senzilla i deliciosa per a retrobar-nos amb tots vosaltres. Esperem poder compartir moltes més receptes, contes i vivències al llarg d'aquest 2014. Un any que, com diuen alguns, de ben segur que farà història! 

dimecres, 14 agost de 2013

Galetes per princeses


Dues princeses precioses que van celebrar el seu aniversari fa unes setmanes. Sí! Les nostres nebodes, la Mariona i la Mònica estaven de celebració. No us sembla que l'ocasió es mereixia quelcom especial? Doncs aquestes galetes van ser part dels regals que l'Andy, el Jordi i jo mateixa els hi vàrem portar. Va ser la primera vegada que decorava galetes amb glassa i he de confessar que, si bé el resultat va causar sensació, no sé pas si tornaré a tenir mai la paciència de tornar a fer-ho. Requereix de molt concentració i de certa habilitat "artística" que, sincerament, crec que em manca estrepitosament. Tot i amb això, em sento molt orgullosa de com van sortir (tot i els defectes més que evidents).

He de reconèixer, però, que no hauria estat capaç de fer-les sense l'ajuda de la Núria, una de les ànimes de QueCukis. Fa un parell de mesos van organitzar un curs per aprendre les tècniques més senzilles per decorar galetes i vaig tenir la sort de que m'hi convidessin. Va ser una experiència molt profitosa i, bé, està clar que alguna cosa hi vaig aprendre.

Ah! El color blanc és quelcom fet expressament. Vull dir que és habitual que les galetes decorades portin tota mena de colors i siguin molt vistoses. Personalment, sempre m'he mirat els colorants alimentaris amb cert recel, i més en aquest cas en que anaven destinades a dues nenes petites. No ho vaig dubtar: res de colorants! Així que me les vaig haver d'empescar per decorar-les en un sol color. Espero que us agradin...


Galetes per princeses
(20-30 galetes, depenent de la mida)

125gr de mantega (a temperatura ambient)
125gr de sucre
1 ou
250gr de farina

1.- Barrejar la mantega amb el sucre amb l'ajuda d'una espàtula. No cal utilitzar unes varilles, més aviat tot el contrari ja que no ens interessa que la massa agafi aire.
2.- Afegir l'ou i seguir barrejant bé fins que s'integri amb la resta d'ingredients.
3.- Incorporar la farina poc a poc i anar barrejant-la amb la mescla anterior. Quan l'ús de l'espàtula comenci a fer-se feixuc acabar d'integrar els ingredients amb la mà.
4.- Donar forma de disc a la massa i embolicar-la amb film de cuina. Deixar refredar a la nevera uns 45-60 minuts.
5.- Preescalfar el forn a 180ºC
6.- Col·locar un tros de paper de forn sobre el marbre de la cuina i agafar una porció petita de massa de la nevera. Col·locar un altre tros de paper de forn al damunt de la massa i amb l'ajuda d'un corró aplanar-la fins a un gruix d'uns 4-5mm.
7.- Retirar el paper de forn superior i amb l'ajuda d'un tallapastes tallar les galetes i col·locar-les sobre una plata de forn (no és necessari untar-la prèviament).
8.- Repetir aquest procés amb la resta de la massa fins acabar-la.
9.- Enfornar uns 10-12 minuts o fins que les vores de les galetes comencin a daurar-se.


Per la glassa:

1 clara d'ou de mida L (gros)
250gr de sucre glass
10 gotetes de suc de llimona i vinagre de poma

1.- Posar la clara d'ou en un bol i afegir-hi el sucre glass i les gotes de llimona o vinagre (que actuaran com a conservant de la glassa).
2.- Barrejar bé tots els ingredients amb l'ajuda d'una cullera primer i, després, d'unes varilles elèctriques.
3.- La mescla s'ha de batre sense parar uns 8-10 minuts per aconseguir que no hi hagi cap grumoll de sucre glass.
4.- Passat aquest temps agafem la cullera i separem la glassa per la meitat al mateix bol (com si dibuixéssim una línia de dalt a baix de la glassa). Les dues meitats de glassa hauríen de trigar 10 segons a tornar-se ajuntar. Si ho fan abans haurem d'afegir una mica més de sucre glass i tornar a batre. En canvi, si la mescla és massa espessa hi afegirem mitja culleradeta d'aigua (millor fer-ho amb l'ajuda d'una cullera ja que si ho fem a ull el més probable és que ens passem).
5.- Omplim un biberó de cuina petit amb la glassa i hi col·loquem un broquet del num. 1 ó 2 (en el meu cas vaig fer servir les de Wilton) i ja podem començar a decorar.

Arribats a aquest punt, es tracta de ser creatius i tenir bon pols, dues qualitats per les que servidora no destaca especialment. Per sort, a internet podeu trobar infinitat de fotografies de galetes decorades que us poden ajudar a trobar l'estil que més us agrada. Us animeu?



Per cert, sabem que us debem una explicació. Tres mesos sense escriure res és, efectivament, molt de temps. Això sí, tenim una bona "excusa" per haver desaparescut de la xarxa. Quina? Bé, en el proper "post" us en parlarem. ;)

divendres, 24 maig de 2013

Hoy es domingo



Los perros ladraban al amanecer. Deambulaban perdidos por las calles desiertas olisqueando los rincones de la noche. Ecos borrosos de pasos apresurados. Las primeras voces sonaban fantasmagóricas en ese ámbito desnudo entre la vigilia y el sueño. Pronto se escuchaba el estruendo metálico de la puerta de la panadería. Algunas mujeres ya se afanaban en comprar el pan del día a pesar de lo temprano de la hora. Llegaban deshilachados jirones de palabras, algunas risillas forzadas, cierta camaradería solidaria entre madrugadores. Luego eran los cascos de los caballos que tiraban del depósito de la basura y el arrastrar desganado de los escobones en manos de funcionarios somnolientos.
La panadería hace horas que tiene el horno en marcha. El runrún acompaña todas las mañanas y sólo se ve ahogado por los golpes de la cuchilla al tajar las barras de pan. Entonces se levanta mi padre. Apenas hace ruido, pero yo sé que es él. Reconozco sus pasos. Lo presiento en la cocina, mientras se prepara el café con leche. Luego, en el baño, donde se frota enérgicamente la cara con agua fría antes de afeitarse. Ahora apenas se oye nada. Mi padre se está peinando y lo hace como siempre con esmero, sin prisas. Recoge sus cosas y el corazón se me encoge. Sus pasos muelles avanzan por el pasillo. Un tintinear de llaves, la puerta de la calle se abre y entra un tenue resplandor azul. El golpe seco de la madera trae el silencio. Se ha restablecido el orden en la casa. Así cada día.
Un chirriar de varillas metálicas me indica que Paquito está abriendo la churrería. Al imaginar la bandeja de churros azucarados se me llena la boca de saliva. Los churros, como los buñuelos de viento y las rosquillas de anís, saben y huelen a domingo. Como la banda de música, y el mercadillo, y el baño en el patio bajo la caricia del sol, y las chicas oliendo a limpio y a colonia de lavanda, y mi padre recortándose el bigote con la tijera ante el espejo. Por un momento llego a creer que es domingo y me abandono. Desde la calle llegan los rumores de lo diario, de lo cotidiano, y yo me dejo invadir por una pereza blanda, por una tibieza que me arrastra hacia lo hondo y a la que no me resisto. Hoy es domingo.
Y en ese momento mamá enciende la luz de nuestro dormitorio. Tengo siete años y hoy es miércoles. Mi hermano duerme aún, feliz, abrazado al muñequito de goma de Cantinflas. Mientras me desperezo todavía resuena en mis oídos la musiquilla lejana y juguetona de un tiovivo.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...