dilluns, 31 de desembre del 2012

Punto y aparte


    Desde hace unas semanas tenemos casi a diario una invitada en el patio de atrás. Una invitada no autorizada, of course. Una simpática ardilla apareció un buen día haciendo piruetas en las ramas y desde entonces, con permiso de Guix, se pasea por cada rincón de nuestro patio como si estuviese en su casa. Es una suerte que a esas horas Guix sólo piense en salir a pasear por la campiña. Alvin llega temprano, a eso de las 08:00 a.m., y está cosa de media hora más o menos. Hemos tomado la costumbre de dejarle unas nueces en uno de los bancos, un cariñoso soborno que devora feliz con la gracia de un dibujo animado. Sí, hemos decidido llamarla Alvin, como la película. Somos así de originales.
     Estos días hemos tenido mucho trajín. Entre las comidas, cenas, aperitivos, compromisos, compras, regalos, etc. hemos podido comprobar cómo los días se caen del calendario casi sin darnos cuenta. Todo pasa tan rápido que apenas queda margen para paladear los momentos agradables cuando se presentan. Y hay que añadirle al vértigo propio de estas fechas el hecho de tener en casa a Alex, el carpintero que nos está echando una mano en las reformas y que ya es casi uno más de la familia. Gracias a él la casa cambia de manera perceptible de un día a otro y eso nos proporciona grandes satisfacciones al comprobar cómo las ideas cobran forma.
     Eva ha continuado experimentando con sus panes al horno, ha hecho unas galletas danesas deliciosas, ha fabricado -con resultados aceptables- un jabón en bloque con aromaas de té, ha probado un sencillo sistema de hornear almendras garrapiñadas, etc, etc, etc... Y ayer se pasó el día en la cocina preparando un mousse de turrón con cobertura de chocolate. Era su personal regalo a Jordi, que ayer entró en la etapa teen con sus 13 años.
     Al final este invierno amateur está resultando más apacible de lo que parecía hace unas semanas. Eso sí, al amanecer las aguas del Shere aparecen heladas en los remansos umbríos de Chalkwood. Los patos continúan felices y engañados pensando que el invierno aún no ha llegado, aunque los guardabosques me dicen una y otra vez que seguro que lo peor está por venir y llegará con ruido y sin avisar. En fin, qué le vamos a hacer.
     El crudo invierno es también una promesa de primavera. Necesitamos esperanza, siempre. Feliz año nuevo y saludos desde Waterbridge.

31 de diciembre de 2012, Alfriston Cottage
Waterbridge (Windmillshire- UK)

Alvin en acción. Nos costó tiempo y paciencia tomar la foto. Es muy tímida y desconfiada.

El Shere a las afueras de Waterbridge. Los patos se rien del invierno.

Un salto de agua en las proximidades de Townhill.

Little Chapel, la encantadora iglesia de Waterbridge con el cementerio medieval en primer término. El padre David Brown tiene el lugar siempre de postal. Como dice Freddie Townsend "el padre Brown es tan buena persona que hasta los ateos van a Little Chapel".

diumenge, 16 de desembre del 2012

Panets de Llar (en 10 minuts i sense amassar)


I en diem de llar perquè res no dóna més caliu a una llar que l'olor del pa acabat de coure. Aquell aroma especial, seguit del cruixir de la crosta que en sortir del forn es va esquerdant mica en mica. Sí. Si alguna cosa fa que una casa s'ompli de vida és aquesta olor i aquest so.

A mesura que s'acosten les festes i el fred va entelant cada dia més les finestres d'Alfriston Cottage, l'olor de llenya cremada omple els carrerons de Waterbridge i les quatre botiguetes de queviures del poble veuen com les seves vendes augmenten de forma exponencial. Les converses entres les veïnes, en aquesta època, ja només giren envers a una qüestió i aquesta és de major importància que la situació econòmica del país (o si és cert o no que la Sra. Coperstake ha deixat de veure's amb el seu amant). Es tracta dels àpats de Nadal. Sí, sí. Vagis on vagis, sentis la conversa que sentis, les dones de Waterbridge (i cada cop més homes també) estan preocupats pels menús d'aquestes festes. És millor començar amb una sopa calenta o ens arrisquem a obrir l'àpat amb fruita tropical? Cabrit o ànec? Posem canyella a la fruita confitada del Christmas Pudding o millor gingebre? I si aquest any provem de fer la massa dels Mince Pies amb xocolata? En fi... com veieu, el menjar i tot el que giri al seu voltant és de la màxima importància en aquesta comunitat.

A casa també tenim aquestes converses. Bé, la nostra vida no gira al voltant d'aquest tema, però sí portem ja uns dies fent proves sobre quines són les millors "delicatessen" per regalar als amics o amb les que acompanyar un àpat amb la familia. Encara estem en plena deliveració, però us podem avançar que aquests panets de llar, com ja els hem batejat a casa, hi tindran un lloc destacat. 

Fer aquests panets és més que senzill. Es poden fer gairebé amb els ulls tancats. Segueixen el mateix procediment que el que ja us vàrem explicar per fer el Pa Rústic Cruixent i només canvia com manipulem la massa abans de posar-la al forn. Tot plegat són 10 minuts de feina, el temps de llevat (que serà mentres dormiu) i l'estona d'enforna'ls. Molt poc esforç per uns panets que us faran perdre el sentit. Us ho asseguro!


Panets de Llar (sense amassar)
(6-8 segons la mida que volgueu)

3 tasses de farina
1 cullerada i mitja de sal
1/2 culleradeta de llevat de forner en pols (o mitja pastilla de llevat fresc)
1 cullerada d'oli d'oliva
1'5 tasses d'aigua
1 ou
Llavors de sèsam

1.- En un bol gran barrejarem la farina amb la sal i el llevat. Si utilitzem llevat fresc el podem incorporar directament a la farina esmicolant-lo ben petit per sobre de la mateixa i assegurant-nos que no ens queden grumolls grossos del mateix. Ho barregem tot amb les mans mateix fins que tots els ingredients estiguin ben distribuïts.
2.- Afegir l'oli d'oliva i l'aigua i, o bé amb la mà o amb una espàtula de silicona, remoure fins que tots els ingredients s'hagin integrat. Sabreu que això s'ha aconseguit quan no quedi gens de farina al fons del bol i la massa es comenci a enganxar al mateix.
3.- Tapar el bol amb plàstic de cuina i deixar sobre el marbre unes 12 hores. Si es fa a la nit, al matí següent el tindreu a punt.
4.- Destapar el bol i traslladar la massa fermentada (que estarà moooolt gran, no us espanteu!) sobre el marbre de la cuina ben enfarinat. Compte! La massa estarà molt enganxosa. Enfarineu-vos bé les mans per a evitar que s'enganxi.
5.- Escampar, també, farina per sobre de la massa per a poder manipular-la. Donar-li uns copets amb la ma oberta per a que ens quedi una mica plana i amb forma de rectangle (més o menys).
6.- Plegar la massa en tres trossos sobre la seva part més longitudinal i després fer el mateix en el sentit contrari fins acabar amb quelcom similar a un quadrat. Li donem la volta per deixar la unió de la massa a la part de sota i amb les mans rodem la massa sobre si mateix per donar-li forma de bola.
7.- Amb un ganivet tallem la massa en 3 o 4 trossos en funció de si volem 6 panets més grossos o 8 de més petits. Donem forma de bola a cada una de les parts que acabem de tallar i tallem aquestes en 2 trossos més cadascuna.


8.- Donem a cada porció de massa la forma de boleta o de barreta (segons les nostre preferències) i les col·loquem sobre un full de paper de cuina que tindrem a punt a sobre d'una pala de pizza o, en cas de no tenir-ne, sobre una plata de forn girada de l'inrevés (farem servir la plata de forn com a pala per deixar lliscar els panets dins del forn). Un cop les tinguem totes a punt tapem la safata amb un drap de cuina net i deixem que tornin a llevar durant una hora.
9.- Passat aquest temps col·locarem o bé una pedra per coure pizza o una plata de forn a la segona posició del forn començant per baix i l'engegarem a 230ºC. El deixarem mitja hora encés abans de posar-hi els panets dins.
10.- Passada aquesta mitja horeta destaparem els panets i els pintarem una mica d'ou batut amb un cullerada sopera d'aigua (amb l'ou aconseguirem que tinguin una aparença més "apetitosa" però no els hi canviarà el sabor). Hi escampem les llavors de sèsam pel capdamunt i els hi fem un tall al mig amb les tisores de cuina.
11.- Deixem lliscar el paper de forn amb els panets sobre la nostra pedra o safata del forn i els courem durant 15 minuts.

Tal i com us deia en la recepta del Pa Rústic Cruixent, l'explicació de la recepta és mooooolt més complicada que l'elaboració en sí de la mateixa. Per a que veieu que no us enganyo us deixo un vídeo en el que podreu seguir el procediment. És en anglès, però ja veureu que les imatges parlen per elles mateixes.


És hora de donar-li a la vostra llar l'aroma i el caliu que es mereixen. Us animeu?


divendres, 7 de desembre del 2012

Magdalenes de te amb farcit de maduixa


Han arribat les primeres gebrades. El fred ja no ens sorprèn. Molesta, però no sorprèn. T'acostumes a conviure amb ell, com aquell que aprèn a suportar un veí desagradable. L'avantatge és que el fred té data de caducitat, com les llaunes de conserva, i sabem que d'aquí a uns pocs mesos serà només un malson oblidat.
Els matíns són inevitablement desagradables i conviden poc a passejar. Però s'ha d'acomplir amb els petits rituals i en Guix no els perdona. Tot a l'exterior sembla cobert d'una finíssima capa de sucre llustre. Els dies en que el sol es queda durant unes hores són una benedicció. En dies així el camp es vesteix de gala i adquireix unes tonalitats inimaginables. Si et deixes emportar per la imaginació és fàcil arribar a creure que formes part d'un quadre de Constable. O d'un serial d'època de la BBC. El nostre gosset, en Guix, disfruta molt en aquests mesos de l'any. Està molt més actiu quan sortim i si d'ell depengués estaríem tot el dia al camp, entre els arbres, seguint el curs del riu. A la llunyania s'endevinen les granges, amb els seus plomalls de fum i la seva remor de tràfec.
Acostumem a tornar cansats i amb gana. Res que no s'arregli amb un bon te o una tassa fumejant de cafè ben carregat. Després treballem unes hores fins a l'hora de dinar, mentres en Guix dorm com un angelet.
Avui m'agradaria compartir amb vosaltres una recepta que és molt senzilla de fer i que suposa, al menys aquí, un èxit assegurat. Són les magdalenes de te amb farcit de maduixa, una raó deliciosa per entrar a la cuina.


Magdalenes de te amb farcit de maduixa
(12-15 magdalenes)

2 ous
175gr de sucre
100gr de mantega fosa
50ml de te fort (fet amb dues bossetes de te)
1 bosseta de te
200gr de farina
1 culleradeta de llevat químic
Melmelada de maduixa de bona qualitat

1.- Preescalfar el forn a 175ºC.
2.- Batre els ous amb el sucre fins que comencin a quedar espumosos.
3.- Afegir-hi la mantega fosa i mesclar-ho bé.
4.- En un vaset a part, tallar la bosseta de te i abocar-hi les fulles. Afegir-hi el te i remenar bé per a que es barregi tot.
5.- Afegir el te amb les fulles a la barreja d'ous, sucre i mantega i mesclar bé.
6.- Tamisar la farina amb el llevat químic sobre la mescla anterior i remenar depressa per a que s'integrin tots els ingredients.
7.- Posar una cullerada de la mescla al fons del motlle de la magdalena (o a la capsuleta de paper). Amb una cullereta més petit fer un petit forat al centre i ompli'l amb una culleradeta de melmelada de maduixa. Cobrir amb més mescla.
8.- Un cop totes a punt, coure al forn durant uns 10 minuts aproximadament.


Ja us deia que és una recepta molt senzilla, tal i com podeu comprovar. Al Pare Brown, el sacerdot de la parròquia, li encanten aquestes magdalenes. Tenim amb ell una relació cordial. No som íntims però sintonitzem molt bé. Aquests dies l'home va molt atrafegat amb la recollida de roba i menjar pels més necessitats. És un tros de pa beneït. Un altre dia, amb més temps, us parlarem d'ell perquè val la pena.
Ja falta menys pel Nadal. Que tingueu un feliç dia.

Els ànecs toleren millor el fred que nosaltres. Qui diria que part del riu Shere ja està glaçat!

El Pare Brown a vegades sembla un activista social radical. El Nadal sempre treu el millor de nosaltres.

dimecres, 28 de novembre del 2012

York en la agenda


La animada zona comercial. Al fondo asoma la catedral, York Minster.

Hace cinco años por estas fechas estábamos en York. Fue una escapada rápida y tan breve como intensa. Hacía un tiempo horroroso. La ciudad nos recibió con una lluvia helada y finísima que se convertía por momentos en ventisca de nieve. Guardo como recuerdo imborrable de ese día el regresar con mi pequeña cámara digital quemada por el frío y la humedad. Eso sí, pude recuperar las fotografías. El CD donde archivé esas fotos había quedado olvidado en una caja, traspapelado entre libretas, libros y carpetas. La pasada semana lo encontré sin buscarlo, cuando ya lo daba por perdido. Cosas del azar bobalicón.
Ahora, transitar por entre esas imágenes me permite decantar en pocos minutos las sensaciones de esas pocas horas en la ciudad. Las calles transitadas, las encantadoras tiendecitas, la visita al Jorvik, el almuerzo en una pizzería con camareros italianos, el casual descubrimiento del río entrevisto al final de una calle sin nombre, el "cream tea" tardío en un local casi a punto de cerrar... Ya anochecido dejamos la ciudad con la impresión agridulce de no haber visto casi nada. Es por eso que York está en nuestra  agenda como una asignatura pendiente. Una más.
Las lluvias en el sur han traído inundaciones como cada año. En Waterbridge, de momento, no tenemos esa preocupación. El invierno será largo.

Se te puede escapar el tiempo entre las manos sin que te des cuenta.

Un clásico de los Tea Rooms, en versión portátil.

El río Ouse venía muy crecido.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Iogurt casolà sense iogurtera (senzills i boníssims!)



Fer-se a casa aliments que moltes vegades pensem que només es poden comprar envasats en potets de plàstic o en safates de porexpan és un dels majors plaers. La qualitat dels mateixos és sempre infinitament superior als que es poden comprar a la botiga i, a més, acaben resultant molt més econòmics. Aquests dos arguments, per sí sols, ja haurien de ser suficients per convèncer a qualsevol de que no hi ha res millor que el menjar 100% casolà però, per a tots aquells que em diguin que la seva excusa és que no tenen temps, afegiré que en aquest cas tampoc l'acceptaré ja que si alguna cosa tenen els iogurts casolans és que...es fan sols!

Iogurts casolans sense iogurtera
(8 iogurts individuals o 1 litre)

1 litre de llet (a casa els preparem amb semi-desnatada i ecològica)
1 cullerada sopera de iogurt a temperatura ambient (sí, per fer iogurt es necessita...iogurt. I no, no sé si va ser abans l'ou o la gallina...)
Melmelada de fruita (opcional)

1.- Posar la llet en un cassó al foc i escalfar fins que aparegui aquell famós tel per la part superior. És millor escalfar la llet a foc mig per a evitar que no s'enganxi al cul del cassó i, sobretot, s'ha d'evitar que la llet acabi bullint.
2.- Retirar el cassó del foc i deixar refredar fins que poguem posar el dit petit dins la llet i aguantem 10 segons dins sense haver de treure'l. (Com veieu, el procediment és molt científic!). Si teniu pressa, podeu posar el cassó dins de l'aigüera, i omplir-la amb aigua freda per accelerar el procés.
3.- Un cop aconseguida la temperatura ideal, retirar el tel superior amb un cullera i afegir la cullerada de iogurt remenant bé per aconseguir que es desfaci completament.
4.- Colar la llet per evitar que el iogurt pugui acabar tenint restes de tel i omplir amb ella els potets que haguem escollit com a recipients dels iogurts. Eps! Si volem fer iogurts amb melmelada, s'ha de posar aquesta al fons dels recipients abans d'abocar-hi la llet i fer-ho amb compte per tal de no desfer-la i ens "taqui" el iogurt de colors.
5.- Col·locar els iogurts en una safata i posa'ls dins el forn. Tapar la safata amb un drap de cuina net i encendre la llumeta del forn. Ara ja només els hem de deixar tranquils durant tota la nit. Al matí, quan ens llevem, tindrem vuit iogurts boníssims esperant-nos!


Recomanacions:
- Si el vostre forn no té l'opció de deixa'l apagat però amb la llumeta encesa podeu preescalfa'la 40ºC i un cop arribi a la temperatura apaga'l i posar-hi dins la safata amb els iogurts. La temperatura trigarà una bona estona a baixar i serà suficient per a que els iogurts es facin. També he llegit per alguna banda que una bona opció és la de posar sota la safata una estoreta elèctrica (de les típiques pel mal d'esquena). En aquest cas no cal posar la safata al forn. Deixar-la sobre el marbre de la cuina (tapada amb el drat) i deixar que iogurt vagi "treballant" durant la nit.
- Nosaltres utilitzem potets de vidre de iogurts "reciclats". Com que no tenen tapa els hi posem nosaltres fent-la amb un trosset de paper d'alumini.També podeu utilitzar potets de conserves amb tapa hermètica.
- Sabem que els iogurts estan fets quan la llet està solidificada. Aquest procés dura unes 12 hores aprox. i per això us recomanem prepara'ls a la nit i així no haver de preocupar-nos d'ells fins l'endemà al matí.Quan els traiguem del forn encara estaran calentonets així que els haurem de deixar sobre el marbre de la cuina fins que es refredin i després tapa'ls per posa'ls a la nevera.
- La textura dels iogurts casolans és més líquida que la dels iogurts "de compra". Hi ha qui ho "compensa" afegint un parell de cullerades soperes de llet en pols a la mescla de llet i iogurt un cop fem la barreja. A casa ens agraden tal i com queden i no n'hi posem. A més, ens sembla que són molt més naturals d'aquesta manera.
- Per a futures "remeses" de iogurts podem fer servir el nostre iogurt casolà com a "nucli". És a dir, per barrejar amb la llet per fer nous iogurts.

A casa vàrem començar a prepara'ls més o menys abans de l'estiu i des de llavors no n'hem tornat a comprar més. Estan boníssims, són saludables i, a més, te'ls pots preparar al teu gust (afegint-hi fruits secs, trossets de fruita, galetes Maria, gotetes de xocolata...). Què més es pot demanar?


dilluns, 19 de novembre del 2012

La mirada de Hal Carter


     Hace unos días un amigo me preguntó qué sentido tiene este blog. Al minuto de hablar con él, mientras le proponía una explicación sencilla, caí en la cuenta de que mi interlocutor no se había tomado la molestia de perderse unos minutos entre estas páginas. Está claro que le interesa poco, muy poco o nada. Vamos, que de nuestro blog conoce el título y poco más a pesar de haberle invitado en un par de ocasiones por contenidos que pensaba podían agradarle. Como el asunto no le encajaba despachó el tema con su habitual delicadeza: "Eres un diletante". Y me lo dijo con ese tonillo tan suyo y tan despectivo, entre condescendiente y paternal. Lo lamenté porque hace muchos años que conozco a esta persona y le tengo un gran aprecio. Es hombre de principios fundamentales, valores inamovibles e ideas sólidas como rocas. Hemos compartido numerosas vivencias y hemos disentido -y disentimos- en muchas cosas. Nuestras miradas sobre la realidad son muy divergentes, en particular si hablamos de política o de dinero. Mi amigo pertenece a esa categoría de personas que no soporta que le lleven la contraria y se lanza a la yugular del otro con la alegría desbordante de una hiena en pleno banquete. Lo que sea con tal de hacer prevalecer su criterio, su verdad o sus cojones. A pesar de todo, como decía, le profeso un gran cariño. Y me importa un carajo ser o no ser un diletante.
     Pensaba este fin de semana en mi amigo y en lo diferentes que somos a pesar de lo mucho que tenemos en común. Le he confesado más de una vez a mi amigo, en charlas en voz baja mientras tomamos café, que soy persona de pocas certidumbres y que le envidio. No porque le vayan bien las cosas, que le van muy bien, sino por esa seguridad, ese aplomo, ese pisar fuerte como William Holden en "Picnic". Caminar por la vida con las cosas tan claras como él debe ser un paseo triunfal con laureles. En definitiva, pensaba yo, la mirada que pones en las cosas es lo que construye "tu realidad". Mi amigo tiene la suya y yo, con mis dudas, tengo la mía. Mi mirada, mi realidad. 

El St. George antes de las 08,00 AM. Bill está en la cocina preparando desayunos.
     En fotografía la mirada del que aprieta el disparador lo es todo. Para empezar, te interesa lo que te interesa fotografiar. Y eso es un capricho del momento, de la casualidad, de la luz... Escoges el encuadre y decides la iluminación o el enfoque. En fin, que ante un lago otoñal con patitos surcando las aguas diez fotógrafos disparando sus cámaras nos mostrarían diez realidades bien diversas. Realidades mejores, peores, similares, opuestas, maravillosas, horrendas, siempre subjetivas... Realidades. Miradas. Está claro que mi amigo y yo ponemos miradas muy distintas en según qué cosas, lo cual no es ningún drama. Si mi amigo lee este breve se reconocerá, no tengo ninguna duda. Y puede que, si está de humor, hasta me dé la razón. Como dijo Clint Eastwood: "Las opiniones son como los culos. Cada uno tiene el suyo"

Un vecino de Logan Place, en Townhill, paseando a sus perros en domingo. Y sí, hace frío.
     La lluvia ha dejado de ser noticia y se ha convertido en una presencia que lo embarra todo. El frío llega a cuentagotas, mansamente. Algunas mañanas la niebla es tan espesa como el puré de patatas que sirve Bill en el pub. Se percibe algo en el aire que te hace desear la Navidad. Y en eso estamos.
     Saludos desde Waterbridge. 

Sábado. Oscurece muy temprano. A media tarde apetece un hot dog extra con queso.


diumenge, 11 de novembre del 2012

Tires arrebossades de pollastre (al forn) amb salsa de mel i mostassa


Llegeixes arrebossat i automàticament veus una mena de comptador imaginari de calories que es dispara (més o menys com els de les benzineres quan anem a omplir el dipòsit). Però hi ha altres maneres d'arrebossar. Paraula d'honor. Aquestes tires de pollastre es fan al forn i queden cruixents per fora i molt tendres per dins. A més, sucades en aquesta salsa són tot un vici. A casa, és treure-les del forn i desaparèixer en 5 mintus. De veritat, si voleu provar de fer el pollastre d'una manera diferent, heu de provar aquesta!

Tires arrebossades de pollastre (al forn) amb salsa de mel i mostassa*
(per a 4 persones)

4 pits de pollastre desossats
1 tassa de maionesa (pot ser light)
1/3 de tassa de mel
1/4 de tassa de mostassa (de la varietat que més us agradi)
Una mica d'all en pols
Dues tasses de pa ratllat
Sal i pebre

1.- Combinar en un bol la maionesa, la mel, la mostassa, l'all en pols i una mica de pebre. Tastar i afegir sal si es creu convenient. Separar la salsa en dues meitats i guardar a la nevera en dos recipients separats. En un hi tindrem la salsa en la que marinarem el pollastre i l'altra serà la salsa on sucarem les tires de pollastre.
2.- Netejar l'excés de greix que puguin tenir els pits de pollastre i talla'ls diagonalment en tires d'uns 1'5-2cm d'amplada. De cada pit us en sortiran unes 7 o 8 aproximadament.
3.- Posar les tires de pollastre dins d'una bossa per a congelar menjar (amb tanca zip) i afegir-hi una de les meitats de la salsa que hem preparat. Remanar bé fins aconseguir que totes les tires estiguin ben impregnades de salsa i guardar a la nevera un mínim de 30 minuts o tota la nit si voleu que agafin molt sabor.
4.- Preescalfar el forn a 200ºC i preparar la safata en la que courem el pollastre. Si volem embrutar el menys possible us recomano forrar la safata del forn amb paper d'alumini i al damunt posar-hi un parell de reixetes de les de refredar galetes o pastissos previament untades amb oli per a que no s'hi enganxi el pollastre. El fet de posar les tires de pollastre damunt de la reixeta i no directament sobre la safata farà que aquestes estiguin cruixents per tots els costats.
5.- Treure les tires de pollastre de la bossa on s'estaven marinant. Arrebossar-les amb el pa ratllat i anar-les distribuint sobre la reixeta que hem preparat. Si us sobra salsa del marinat no l'aprofiteu per sucar-hi les tires cuites. Descarteu-la i ja està.
6.- Coure al forn les tires de pollastre fins que el pa agafi un to daurat (aprox. uns 30-40 minuts).
7.- Servir calentes amb la meitat de la salsa que guardàvem a la nevera.


Què us sembla? Si teniu nens us asseguro que seran tot un èxit. Al menys a casa ho van ser i això que el Jordi és cada dia més exigent! Qui diu que un pit de pollastre és "soso" i insípid??

*La font original de la recepta és aquesta, blog que us recomano de veritat ja que està farcit de receptes senzilles de preparar i molt econòmiques. Perfecte pels temps que corren! A més, inclou fotos del procés pas a pas, pel que no patiu si no domineu massa l'anglès. Amb les imatges us serà molts senzill d'entendre.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Algo para recordar



     Era el frío intenso y la oscuridad en las calles vacías. Eran aquellas tardes de luz plomiza y turrones en las que el tiempo parecía demorarse de puro aburrimiento. Eran aquellas mañanas soleadas que resultaban una broma, una luminosa extravagancia en mitad del invierno. Nada parecía tener sentido durante unos días en aquella especie de paréntesis en que todo o casi todo se trastocaba. Puedo recorrer sin demasiados titubeos los pasillos de la memoria de esos años y no pienses que lo hago por masoquismo nostálgico o por alguna pequeña mala conciencia patológica. Lo hago simplemente porque para mí es un disfrute y eso de por sí no tiene precio. Ya ves, todo está ahí, en esas estanterías desordenadas y algo polvorientas en que se amontonan tus recuerdos y los míos. No necesitas un click para recordar como si fuera ayer el año de la nevada y la sensación de pisar la nieve por primera vez. O el sabor de la nata azucarada que tanto nos gustaba y que mamá nos traía cuando tenía cuatro duros. ¿Sabes que guardo en la punta de los dedos el tacto satinado de las portadas en cartoné de las aventuras de Astérix y Obelix? Y cómo echo de menos aquellas escapadas con papá a la Gran Vía o a la Avda. Mistral inundadas de luces y juguetes. O la excitación de saber que esa tarde veríamos en la tele "Navidades en Julio", unos dibujos animados de Carlitos y Snoopy o las "Comedy Capers" de la Keystone. Me estremezco al evocar el trajín que se montaba en casa cuando la tía María decidía hacer roscos. O las visitas al tío Miguel, ¿recuerdas? Y tantas otras cosas. Aquel aroma, aquella calidez, todo eso era la Navidad que yo recuerdo. Estoy seguro que piensas que mitifico todo aquello y que soy un sentimental irrecuperable. No te digo que no. Pero de algo estoy absolutamente convencido. Y es de que en esos años, sin saberlo, fuimos muy felices.
     Verás, este año me he propuesto que mis Navidades sean tan inolvidables como lo fueron hace... ¿Cuántos años hace que no disfrutas realmente de la Navidad? Yo lo necesito, casi casi como el que necesita ser feliz. O sea, que si se te ocurre alguna buena idea para recuperar siquiera una pequeñísima parte de la magia de aquellos días, ya sabes. Y si lo consideras un ejercicio estéril de onanismo nostálgico... pues eso.

     No sé si sabes que desde hace un par de días en las calles de Londres ya brilla el alumbrado navideño. Los ingleses, que son muy suyos, se toman estas cosas muy en serio y lo preparan con antelación, con mucha antelación. De hecho, en cierta forma, para mucha gente ya es Navidad. Yo, por si acaso, ya he tomado nota. 
     See you.


dimecres, 31 d’octubre del 2012

Panellets infalibles


El Novembre truca a la porta sense haver demanat permís.
 
Avui hem sortit d'hora a passejar amb el Guix i gairebé no ens hem trobat a ningú, a part d'algun pagès despistat amb l'aixada a l'espatlla i les Wellies plenes de fang. L'herba està molt tupida per les pluges de les darreres setmanes. Algun raig de sol es cola tímid de tant en tant. El vent, tan pesat dies enrera, va parar ahir. No sé si és la calma que precedeix a la tempesta, però en qualsevol cas sé que el fred intents i el mal temps no trigaran en arribar. Això d'aquests dies és gairebé una treva.

Fa dies que volia penjar "la recepta" dels meus pares i no ho he fet abans per manca de temps. Sempre he pensat que els panellets són la dolça avantsala del Nadal, aquell moment màgic en que no m'importaria tornar a tenir set anys. La mare i el pare sempre preparen els panellets a quatre mans, amb una recepta familiar infalible que m'han permès compartir amb vosaltres. Assaborir un d'aquests dolços és veure'm a mi mateixa amb el nas enganxat al vidre entelat de la finestra, veient els cotxes circular sota la pluja.
 
Els panellets del Cinto i la Dolors tenen gust de moltes coses. Com diu el Guix, són un "calidoscopi de sensacions". Per mi són, simplement, els millors panellets que he menjat mai.

N'hi portaré uns quants a en David Banks a veure si és capaç de millora'ls. Segur que no ha tastat uns panellets en tota la seva vida.


Panellets infalibles
(Aprox. 70)

1kg de farina d'ametlla
400gr de moniato
800gr de sucre
3 ous
250gr de pinyons
1 grapat d'ametlles crues (opcional)
2 grapats de farina


1.- Posar els moniatos dins d'una olla ben grossa i cobrir amb aigua. Posar al foc i deixar que bullin fins que en punxal's amb una forquilla aquesta s'enfonsi fins al fons sense resistència. És molt important assegurar-nos de que els monitatos estiguin ben cuits. Ens estalviarà molta feina posteriorment.
2.- Escórrer els moniatos i deixar refredar.
3.- Escampar la farina d'ametlla sobre el màrmol (ben net!) i repartir-hi per sobre el sucre de forma ben homogènia.
4.- Pelar els moniatos (ja freds), xafar amb una forquilla (com si fessim puré de patates) i reparti'ls pel damunt de la farina d'ametlla i el sucre.
5.- Amb les mans, recollir tota la farina d'ametlla, sucre i moniatos apilant-ho tot junt i començar a amassar. Al principi semblarà que és impossible que els ingredients es puguin acabar lligant els uns amb els altres però passats uns pocs minuts veurem que es van integrant. L'objectiu és seguir amassant fins que la mescla ja no s'enganxi a les mans, es vegi homogènia i tingui un aspecte brillant.
6.- En aquest punt, just quan ens diposem a començar a fer els panellets, preescalfar el forn a 200ºC amb escalfor a dalt i a baix. Si el vostre forn té ventilador, millor que millor (ei! que també surten bé sense, eh?).
7.- Agafar porcions de la massa i donar-lis forma de boleta. La mida depèn una mica del gust de cadascú, però us diré que a casa acostumen a ser com una pilota de futbolín. Anem disposant les boletes sobre el marbre i quan en tinguem suficients per omplir una safata de forn les pintem amb els ous batuts amb l'ajuda d'un pinzell de cuina. És bo començar a pintar els panellets que hem fet al començament i deixa'ls mentres anem sucant la resta de manera que l'ou s'enganxi bé a la massa.
8.- Un cop hem acabat de pinta'ls tots (els que posarem a la primera fornada) agafem els primers que hem fet i els arrebossem ben arrebossats amb pinyons. Bé, a casa només s'arrebossen per la part rodona superior i es deixa la base plana sense. Com us podeu imaginar, la cosa va a gustos. També us he de dir que a casa els que triomfen són els panellets de pinyons, pel que gairebé tots els fem així i només a uns quants el hi posem una ametlla al mig.
9.- Un cop arrebossada de pinyons la part superior del panellet, sucar la base en una mica de farina i col·locar a la plata del forn que prèviament haurem cobert amb paper de forn.
10.- Repetir aquestes operacions (arrebossat de pinyons i farina) amb la resta de panellets fins a tenir tota la safata plena.
11.- Enfornar els panellests durant uns 8-10 minuts o fins que adquireixin aquell preciós to daurat.
12.- Destapar l'ampolla de Moscatell, la Ratafia o el Vi de Nous i a disfrutar!!

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Chelsea Buns


Avui ha plogut tot el dia. No fa falta apartar les cortines per saber que la pluja segueix allà. Aquesta tarda ha començat a fer fred i s'ha aixecat un vent sorollós i molest. Com diuen per aquí: "The winter is coming". Així que hem fet el què tocava i hem engegat la calefacció. Un dia ideal per fer coses a casa.
Fa uns dies l'Andy em va portar uns "Chelsea buns" que havia comprat a la "Bakery Banks" i la veritat és que em van semblar deliciosos. Això em va fer pensar que feia mesos que no els havia provat. O el que és el mateix: que no els havia preparat al forn de casa. Així que, sense donar-li moltes voltes, he decidit preparar uns Chelsea Buns aquesta tarda que ens solucionin els esmorzars de dos o tres dies. Per sort tenia de tot al rebost.

Aquests panets, per anomena'ls d'alguna manera, són molt populars des del S. XVIII, quan la noblesa urbana els va posar de moda a Londres. És molt comú troba'ls a tot arreu, més o menys elaborats, però sempre deliciosos. Admeten una gran varietat de farcits (melmelada, trossets d'ametlla...) sempre segons els gustos de cadascú, pel que resulten uns dolços molt versàtils. Tot i que l'experiència em diu que els millors Chelsea Buns que pots menjar són els que es preparen a la cuina de casa teva. Així que, si us animeu...


Chelsea Buns
(12 unitats)

Per fer la massa:
450gr de farina
14gr de llevat fresc (de fer pa)
175ml de llet
4 cullerades soperes de sucre
70gr de mantega
1 ou
Un pessic de sal

Per fer el farcit:
30gr de mantega a temperatura ambient
La pela ratllada de mitja llimona
75gr (aprox) de panses
40gr de sucre moreno
Canyela al gust
Una pessic de nou moscada

Pel glassejat:
20ml de llet calenta
2 cullerades soperes de sucre glaç

1.- Posar la farina, el sucre i la sal en un bol ben gros.  Esmicolar el llevat pel damunt i barrejar bé.
2.- Posar la llet al foc en un cassó i afegir-hi la mantega. Remenar de tant en tant fins que la mantega s'hagi fos completament. Retirar del foc i deixar refredar.
3.- Un cop fred, afegir l'ou prèviament batut a la llet i remenar bé. Abocar aquesta mescla al bol de la farina i barrejar bé. Primer amb una espàtula de silicona i, quan comenci a costar, traspassar la massa a una superfície lleugerament enfarinada per poder amassar-la durant uns 10 minuts aproximadament. L'objectiu és que aconseguim una massa ben llisa i brillant. Si us sembla que la massa és massa "dura" i que costa molt de treballar, podeu afegir-hi unes cullerades de llet fins aconseguir la textura desitjada.
4.- Traspassar la massa a un bol ben gros i tapar amb un drap. Deixar en un lloc càlid durant una hora o fins que hagi doblat el seu volum (la podeu deixar dins del microones, però apagat, eh?)
5.- Un cop llevada la massa, disinflar-la clavant-li un cop de puny (sens trecar res, no us animeu!). Traspassar-la novament sobre una superfície enfarinada i, amb l'ajuda d'un corró, allisar-la en forma de rectangle.
6.- Untar la massa amb la mantega a temperatura ambient i escampar pel damunt la resta d'ingredients del farcit.
7.- Amb una mica de compte, enrotllar la massa com si es volgués fer un braç de gitano i tallar-la en 12 trossos.
8.- Traspassar els talls a una plata de forn prèviament engrassada o coberta amb paper de forn i tapa'ls amb un drap de cuina net. Deixar reposar durant una altra hora (vigilant que no els hi toqui cap corrent d'aire).
9.- Passat aquest temps preescalfar el forn a 180ºC. Un cop el forn arribi a la temperatura indicada, posar a coure els Chelsea Buns durant 20 minuts i, passat aquest temps, abaixar la temperatura del forn a 150ºC i coure'ls uns 20 minuts més.
10.- Mentres es van couent, anar preparant el glassejat barrejant la llet calenta amb el sucre glaç. Retirar els Chelsea Buns del forn i inmediatament abocar-hi pel damunt el glassejat. Traspassar a una reixeta i deixar refredar completament.

Mai oblidareu la primera vegada que l'aroma dels Chelsea Buns va impregnar l'aire de la vostra cuina. Ens preparem un te? 


dilluns, 22 d’octubre del 2012

Sin azúcares añadidos

Hace unos días descubrimos divertidos que se nos había terminado el pan. Habíamos estado muy ocupados esa semana y eso había reventado todas nuestras previsiones. Así que optamos por un eficaz plan B: me calcé las botas, cogí el paraguas y me dirigí a la bakery más cercana.
Debo decir que de las tres panaderías que hay en Waterbridge la Banks es la que goza de todas nuestras simpatías y enseguida entenderéis el porqué. La fachada de la Banks Bakery, con su característico escaparate rotulado, parece escapada de una novela de Jane Austen y es una de esas estampas que imprime carácter y autenticidad a la Tremaine Square. De no ser por sus comercios -como la diminuta librería de William o la tiendecita de objetos de regalo de Mrs. Jones- la Tremaine sería sólo una pequeña y aburrida plaza con la estatua en bronce de un antiguo héroe de la 1ª Guerra Mundial incrustada en el césped. El viejo letrero en rojo inglés, negro y dorado anuncia en delicada caligrafía “English Bakery and Tea Room”. El pequeño local es uno de esos lugares en que el tiempo se ha atascado sin grandes conflictos, confiriendo a cada objeto el encanto de otra época. David Banks ha continuado con enorme cariño el negocio de sus padres y de sus abuelos, sin modificar gran cosa, sin cambiar prácticamente nada, consciente del tesoro del que es afortunado depositario. Allí puedes encontrar pan de diferentes tipos y un pequeño pero selecto surtido de exquisita bollería tradicional. Banks elabora con gran competencia un excelente pan artesano según la tradición familiar, aunque también suministra pan industrial -que adquiere a un gran distribuidor- para paladares menos exigentes y/o bolsillos más humildes. En la trastienda hay un pequeño y coqueto espacio muy años cincuenta, con cinco mesitas, un lugar ideal para dejar pasar sin prisas las tardes de invierno. Sirven unos scones deliciosos y preparan con exquisita delicadeza ese té que uno espera degustar cuando estás perdido en un pueblecito de la campiña inglesa y en las calles hace frío, mucho frío.
Ese día no había nadie en la tienda, aunque me llegaban algunas voces desde el Tea Room. Enseguida salió Bridget, la esposa de Banks, una treintañera pelirroja, pizpireta y muy simpática. Bridget sabe perfectamente que preparamos el pan en casa, así que se sorprendió cuando le confesé que venía precisamente a comprar pan. Le pregunté por David, hablamos del tiempo, de sus niños, de Eva, de Richard Curtis, de Almodóvar, de Queen… Cuando me di cuenta hacía pasado una hora de reloj y yo caminaba apresurado de vuelta a casa bajo la lluvia con tres panes estupendos y una bolsa repleta de aromáticos “Chelsea buns”.


Se dice que en los pueblos el tiempo transcurre de otra forma, con un ritmo más pausado. Que eso nos permite paladear la vida con otro pulso, otra cadencia, otro sentimiento. Entre nosotros: estoy harto de escuchar obviedades como las que acabo de escribir dos líneas más arriba, especialmente puestas en boca de amigos, conocidos y familiares que “disfrutan” de la vida en las grandes ciudades, sea Barcelona, Madrid o Londres. Insisto, estoy harto… aunque reconozco que tienen razón. Aquí se vive de otra forma. Para que os hagáis una idea, aquí vivimos tan bien que ni a Eva ni a mí se nos ocurriría comprar un pan embolsado, por muy bonito que sea el envoltorio –y los ingleses tienen mucha gracia para estas cosas- aunque certifique que es “Crusty bread”, “Artisan bread” o “Handmade”, o todo ello a la vez. Especialmente si cuando le echas un vistazo a la composición del supuesto pan te encuentras con estabilizantes, conservantes, emulsionantes y todo tipo de compuestos que comienzan con la letra E.
¿Que dónde quiero ir a parar? Pues muy sencillo. Es que una vez te has acostumbrado a hacer pan en el horno de tu cocina empiezas a ver –y a valorar- las cosas de forma distinta. Tan sencillo como que un buen día decides no conformarte con sucedáneos pudiendo disfrutar de lo auténtico. Y te aseguro que ese nuevo punto de vista terminas aplicándolo, en mayor o menor medida, en todos los órdenes de tu vida. Es un asunto muy serio. Estáis advertidos: cuidado con hacer pan en el horno de vuestra cocina. Una vez lo has probado ya no hay marcha atrás y eso puede cambiarte la vida.
La verdad es que estas líneas eran sólo una excusa para hablaros de la Banks Bakery, ese lugar encantador del que estamos enamorados. Ahora ya lo conocéis.
Que tengáis un buen día. Saludos desde Waterbridge.

Plumcake de plátano, nueces y pastillas de chocolate. Glorioso.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Con aroma de pan caliente


Los días se suceden tranquilos en Waterbridge. Las horas de luz se acortan y una semipenumbra plomiza se adueña de todo. El frío avanza con su estrategia de caracol, lento e imparable. Días para disfrutar del hogar. Pocas novedades excepto mucho trabajo en Alfriston Cottage.
En el pueblo tenemos a la pequeña comunidad escocesa muy excitada. El anuncio de la convocatoria del referéndum para dentro de un par de años tiene a muchos de nuestros vecinos en un estado de felicidad indescriptible. He coincidido esta mañana con Mackendrick en la oficina de correos y me ha puesto al corriente de las novedades bajo la mirada cotilla y algo miope de Rose, nuestra funcionaria preferida. Parece que los escoceses han decidido celebrar este sábado el Salmond's Day en homenaje a su líder. "Nosotros ponemos el whisky y vosotros, las borracheras", me ha soplado al oído el bueno de Mack. Le interesa especialmente lo que ocurre en Catalunya y me pregunta siempre que nos vemos. Le he hecho la observación de que su referéndum será en 2014 y ello me ha obligado a explicarle el significado que la fecha de 1714 tiene para los catalanes.
Decía que hay pocas novedades dignas de mención. Eso sí, una de ellas nos ha proporcionado una buena dosis de alegría y sabrosas emociones. Eva ha conseguido por fin hacer pan crujiente en el horno de casa, tras dos intentos fallidos con resultados poco satisfactorios.
A continuación intentaré explicar paso a paso el proceso que os permitirá preparar vuestro propio pan, si os apetece. Puede parecer largo y fatigoso pero no lo es en absoluto. Leed el texto pacientemente y comprobaréis que la mecánica es muy sencilla. Únicamente hay que hacer caso de los detalles. Al final del post hemos colgado un video estupendo "in English". Tranquilos: el video es tan bueno que hace cierto aquello de que una imagen vale más que mil palabras. ¿Nos animamos? Adelante, pues.


Pan rústico crujiente
(una hogaza)

3 tazas de harina
1/2 cucharadita de levadura de panadero (en polvo, no fresca)
1 1/2 cucharaditas de sal
1 1/2 de agua

1.- En un bol grande mezclaremos la harina con la levadura y la sal. Mezclar con la mano hasta que todos los ingredientes estén bien distribuidos.
2.- Añadir el agua y, o bien con la mano, o con una espátula de silicona, remover hasta que todos los ingredientes se hayan integrado. No es necesario que quede una masa perfectamente uniforme, sólo que se integren bien los cuatro ingredientes.
3.- Tapar el bol con plástico de cocina y dejar sobre el mármol 12 horas. Si se hace por la noche, a la mañana siguiente lo tendréis estupendo.
4.- Destapar el bol y trasladar la masa fermentada (que estará enorme, no os asustéis!) sobre el mármol de la cocina bien enharinado. Cuidado! La masa estará muuuuy pegajosa. Enharinaros bien las manos para que no se os pegue (aunque será casi inevitable!).
5.- Espolvorear más harina por encima de la masa para poder manejarla. Darle unos golpecitos con la palma de la mano hasta lograr que nos quede plana y en forma de rectángulo.
6.- Plegaremos la masa en tres trozos sobre su parte más longitudinal y luego haremos lo mismo en el sentido contrario hasta acabar con algo parecido a un cuadrado. La unión de las dos puntas será la típica abertura del pan!
7.- Colocar la masa con la "costura" boca abajo sobre un trapo de cocina de algodón y envolverla.
9.- Para hornear el pan vais a necesitar una olla de hierro, o un recipiente de Pyrex o, incluso, una olla de barro. En todos los casos lo importante es que tenga una capacidad mínima de 3-4 litros, que tenga tapa y, -¡importantísimo!- que se pueda meter en el horno.
10.- Colocar la olla vacía en el horno (sí, vacía!) y precalentar a 250ºC. Una vez haya llegado a la temperatura seleccionada, mantener la olla vacía dentro del horno durante 15-20 minutos más para que esté bien caliente.
11.- Sacar la olla del horno. Con mucho cuidado para no quemarnos pondremos la masa dentro de la misma con la costura en la parte de arriba. No es necesario que engraséis la olla, el pan no se va a pegar a la misma. Palabra de Alfriston! En todo caso, si os queréis quedar más tranquilos podéis poner la masa sobre una hoja de papel de horno y meterla así dentro de la olla.
12.- Hornearemos durante 35 minutos con la tapa puesta.
13.- Pasado este tiempo, destapar. Alucinaréis cuando veáis el "pedazo" de pan que os ha quedado! Dejar en el horno 15 minutos más para que la hogaza acabe de dorarse y nos quede una corteza súper crujiente.
14.- Retirar del horno y de la olla y dejar enfriar el pan sobre una rejilla.

Os aseguro que leído es mil veces más difícil de lo que es realmente. Os dejo el link del video prometido en el que podréis comprobar lo fácil que resulta! Que lo disfrutéis.




diumenge, 7 d’octubre del 2012

Apunte de Botánica amateur

Este verano hemos hecho amistad con uno de los hortelanos de la rivera del Shere. Nuestra amigo, hombre discreto y dicharachero, nos ha rogado que no digamos su nombre. Algunas tardes, cuando salimos a pasear con Guix acostumbramos a encontrarlo trajinando con sus cosas entre árboles frutales, plantas de todo tipo, herramientas de cultivo y tubos de riego, siempre con sus Wellies embarradas. En el huerto tiene un chamizo que es un prodigio arquitectónico del reciclaje de materiales, empotrado entre dos árboles frondosos de troncos dramáticos y recios.
Con Mr. Green, vamos a llamarlo así, practicamos de manera productiva un intercambio desinteresado y amistoso que beneficia a ambas partes, sin acuerdos previos ni normas escritas. Nosotros le obsequiamos con los productos de nuestra destilería clandestina y él, por su parte, de tanto en tanto nos pasa verduras y algunas hortalizas. Cosas de pueblo, ya se sabe.
Hace cosa de un mes, en una de nuestras charlas intrascendentes salió en la conversación que en su huerto cultivaba algunas plantas de algodón. Lo hace por hobby, porque le gusta ver cómo crecen y se desarrollan. De ahí a decirme si quería hacer un reportaje fotográfico todo fue uno. Nos explicó que las semillas se ponen en primavera y el algodón está a punto a principios del otoño. Nosotros no habíamos visto jamás el algodón en rama, por lo que se nos podría calificar de inexpertos ignorantes sin cualificación alguna. Por eso lo que vimos, guiados por las explicaciones de Mr. Green, fue una delicia que queremos compartir con vosotros.
Postdata: esta semana la niebla ha hecho acto de presencia en Waterbridge. Algunas mañanas Chalkwood parecía un fantasma de sí mismo.










Cuando se arranca el algodón el envoltorio ya está seco y terminará cayendo. La bola de algodón encierra en sí misma la semilla. Un prodigio de la naturaleza.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...