dimecres, 28 de novembre del 2012

York en la agenda


La animada zona comercial. Al fondo asoma la catedral, York Minster.

Hace cinco años por estas fechas estábamos en York. Fue una escapada rápida y tan breve como intensa. Hacía un tiempo horroroso. La ciudad nos recibió con una lluvia helada y finísima que se convertía por momentos en ventisca de nieve. Guardo como recuerdo imborrable de ese día el regresar con mi pequeña cámara digital quemada por el frío y la humedad. Eso sí, pude recuperar las fotografías. El CD donde archivé esas fotos había quedado olvidado en una caja, traspapelado entre libretas, libros y carpetas. La pasada semana lo encontré sin buscarlo, cuando ya lo daba por perdido. Cosas del azar bobalicón.
Ahora, transitar por entre esas imágenes me permite decantar en pocos minutos las sensaciones de esas pocas horas en la ciudad. Las calles transitadas, las encantadoras tiendecitas, la visita al Jorvik, el almuerzo en una pizzería con camareros italianos, el casual descubrimiento del río entrevisto al final de una calle sin nombre, el "cream tea" tardío en un local casi a punto de cerrar... Ya anochecido dejamos la ciudad con la impresión agridulce de no haber visto casi nada. Es por eso que York está en nuestra  agenda como una asignatura pendiente. Una más.
Las lluvias en el sur han traído inundaciones como cada año. En Waterbridge, de momento, no tenemos esa preocupación. El invierno será largo.

Se te puede escapar el tiempo entre las manos sin que te des cuenta.

Un clásico de los Tea Rooms, en versión portátil.

El río Ouse venía muy crecido.

diumenge, 25 de novembre del 2012

Iogurt casolà sense iogurtera (senzills i boníssims!)



Fer-se a casa aliments que moltes vegades pensem que només es poden comprar envasats en potets de plàstic o en safates de porexpan és un dels majors plaers. La qualitat dels mateixos és sempre infinitament superior als que es poden comprar a la botiga i, a més, acaben resultant molt més econòmics. Aquests dos arguments, per sí sols, ja haurien de ser suficients per convèncer a qualsevol de que no hi ha res millor que el menjar 100% casolà però, per a tots aquells que em diguin que la seva excusa és que no tenen temps, afegiré que en aquest cas tampoc l'acceptaré ja que si alguna cosa tenen els iogurts casolans és que...es fan sols!

Iogurts casolans sense iogurtera
(8 iogurts individuals o 1 litre)

1 litre de llet (a casa els preparem amb semi-desnatada i ecològica)
1 cullerada sopera de iogurt a temperatura ambient (sí, per fer iogurt es necessita...iogurt. I no, no sé si va ser abans l'ou o la gallina...)
Melmelada de fruita (opcional)

1.- Posar la llet en un cassó al foc i escalfar fins que aparegui aquell famós tel per la part superior. És millor escalfar la llet a foc mig per a evitar que no s'enganxi al cul del cassó i, sobretot, s'ha d'evitar que la llet acabi bullint.
2.- Retirar el cassó del foc i deixar refredar fins que poguem posar el dit petit dins la llet i aguantem 10 segons dins sense haver de treure'l. (Com veieu, el procediment és molt científic!). Si teniu pressa, podeu posar el cassó dins de l'aigüera, i omplir-la amb aigua freda per accelerar el procés.
3.- Un cop aconseguida la temperatura ideal, retirar el tel superior amb un cullera i afegir la cullerada de iogurt remenant bé per aconseguir que es desfaci completament.
4.- Colar la llet per evitar que el iogurt pugui acabar tenint restes de tel i omplir amb ella els potets que haguem escollit com a recipients dels iogurts. Eps! Si volem fer iogurts amb melmelada, s'ha de posar aquesta al fons dels recipients abans d'abocar-hi la llet i fer-ho amb compte per tal de no desfer-la i ens "taqui" el iogurt de colors.
5.- Col·locar els iogurts en una safata i posa'ls dins el forn. Tapar la safata amb un drap de cuina net i encendre la llumeta del forn. Ara ja només els hem de deixar tranquils durant tota la nit. Al matí, quan ens llevem, tindrem vuit iogurts boníssims esperant-nos!


Recomanacions:
- Si el vostre forn no té l'opció de deixa'l apagat però amb la llumeta encesa podeu preescalfa'la 40ºC i un cop arribi a la temperatura apaga'l i posar-hi dins la safata amb els iogurts. La temperatura trigarà una bona estona a baixar i serà suficient per a que els iogurts es facin. També he llegit per alguna banda que una bona opció és la de posar sota la safata una estoreta elèctrica (de les típiques pel mal d'esquena). En aquest cas no cal posar la safata al forn. Deixar-la sobre el marbre de la cuina (tapada amb el drat) i deixar que iogurt vagi "treballant" durant la nit.
- Nosaltres utilitzem potets de vidre de iogurts "reciclats". Com que no tenen tapa els hi posem nosaltres fent-la amb un trosset de paper d'alumini.També podeu utilitzar potets de conserves amb tapa hermètica.
- Sabem que els iogurts estan fets quan la llet està solidificada. Aquest procés dura unes 12 hores aprox. i per això us recomanem prepara'ls a la nit i així no haver de preocupar-nos d'ells fins l'endemà al matí.Quan els traiguem del forn encara estaran calentonets així que els haurem de deixar sobre el marbre de la cuina fins que es refredin i després tapa'ls per posa'ls a la nevera.
- La textura dels iogurts casolans és més líquida que la dels iogurts "de compra". Hi ha qui ho "compensa" afegint un parell de cullerades soperes de llet en pols a la mescla de llet i iogurt un cop fem la barreja. A casa ens agraden tal i com queden i no n'hi posem. A més, ens sembla que són molt més naturals d'aquesta manera.
- Per a futures "remeses" de iogurts podem fer servir el nostre iogurt casolà com a "nucli". És a dir, per barrejar amb la llet per fer nous iogurts.

A casa vàrem començar a prepara'ls més o menys abans de l'estiu i des de llavors no n'hem tornat a comprar més. Estan boníssims, són saludables i, a més, te'ls pots preparar al teu gust (afegint-hi fruits secs, trossets de fruita, galetes Maria, gotetes de xocolata...). Què més es pot demanar?


dilluns, 19 de novembre del 2012

La mirada de Hal Carter


     Hace unos días un amigo me preguntó qué sentido tiene este blog. Al minuto de hablar con él, mientras le proponía una explicación sencilla, caí en la cuenta de que mi interlocutor no se había tomado la molestia de perderse unos minutos entre estas páginas. Está claro que le interesa poco, muy poco o nada. Vamos, que de nuestro blog conoce el título y poco más a pesar de haberle invitado en un par de ocasiones por contenidos que pensaba podían agradarle. Como el asunto no le encajaba despachó el tema con su habitual delicadeza: "Eres un diletante". Y me lo dijo con ese tonillo tan suyo y tan despectivo, entre condescendiente y paternal. Lo lamenté porque hace muchos años que conozco a esta persona y le tengo un gran aprecio. Es hombre de principios fundamentales, valores inamovibles e ideas sólidas como rocas. Hemos compartido numerosas vivencias y hemos disentido -y disentimos- en muchas cosas. Nuestras miradas sobre la realidad son muy divergentes, en particular si hablamos de política o de dinero. Mi amigo pertenece a esa categoría de personas que no soporta que le lleven la contraria y se lanza a la yugular del otro con la alegría desbordante de una hiena en pleno banquete. Lo que sea con tal de hacer prevalecer su criterio, su verdad o sus cojones. A pesar de todo, como decía, le profeso un gran cariño. Y me importa un carajo ser o no ser un diletante.
     Pensaba este fin de semana en mi amigo y en lo diferentes que somos a pesar de lo mucho que tenemos en común. Le he confesado más de una vez a mi amigo, en charlas en voz baja mientras tomamos café, que soy persona de pocas certidumbres y que le envidio. No porque le vayan bien las cosas, que le van muy bien, sino por esa seguridad, ese aplomo, ese pisar fuerte como William Holden en "Picnic". Caminar por la vida con las cosas tan claras como él debe ser un paseo triunfal con laureles. En definitiva, pensaba yo, la mirada que pones en las cosas es lo que construye "tu realidad". Mi amigo tiene la suya y yo, con mis dudas, tengo la mía. Mi mirada, mi realidad. 

El St. George antes de las 08,00 AM. Bill está en la cocina preparando desayunos.
     En fotografía la mirada del que aprieta el disparador lo es todo. Para empezar, te interesa lo que te interesa fotografiar. Y eso es un capricho del momento, de la casualidad, de la luz... Escoges el encuadre y decides la iluminación o el enfoque. En fin, que ante un lago otoñal con patitos surcando las aguas diez fotógrafos disparando sus cámaras nos mostrarían diez realidades bien diversas. Realidades mejores, peores, similares, opuestas, maravillosas, horrendas, siempre subjetivas... Realidades. Miradas. Está claro que mi amigo y yo ponemos miradas muy distintas en según qué cosas, lo cual no es ningún drama. Si mi amigo lee este breve se reconocerá, no tengo ninguna duda. Y puede que, si está de humor, hasta me dé la razón. Como dijo Clint Eastwood: "Las opiniones son como los culos. Cada uno tiene el suyo"

Un vecino de Logan Place, en Townhill, paseando a sus perros en domingo. Y sí, hace frío.
     La lluvia ha dejado de ser noticia y se ha convertido en una presencia que lo embarra todo. El frío llega a cuentagotas, mansamente. Algunas mañanas la niebla es tan espesa como el puré de patatas que sirve Bill en el pub. Se percibe algo en el aire que te hace desear la Navidad. Y en eso estamos.
     Saludos desde Waterbridge. 

Sábado. Oscurece muy temprano. A media tarde apetece un hot dog extra con queso.


diumenge, 11 de novembre del 2012

Tires arrebossades de pollastre (al forn) amb salsa de mel i mostassa


Llegeixes arrebossat i automàticament veus una mena de comptador imaginari de calories que es dispara (més o menys com els de les benzineres quan anem a omplir el dipòsit). Però hi ha altres maneres d'arrebossar. Paraula d'honor. Aquestes tires de pollastre es fan al forn i queden cruixents per fora i molt tendres per dins. A més, sucades en aquesta salsa són tot un vici. A casa, és treure-les del forn i desaparèixer en 5 mintus. De veritat, si voleu provar de fer el pollastre d'una manera diferent, heu de provar aquesta!

Tires arrebossades de pollastre (al forn) amb salsa de mel i mostassa*
(per a 4 persones)

4 pits de pollastre desossats
1 tassa de maionesa (pot ser light)
1/3 de tassa de mel
1/4 de tassa de mostassa (de la varietat que més us agradi)
Una mica d'all en pols
Dues tasses de pa ratllat
Sal i pebre

1.- Combinar en un bol la maionesa, la mel, la mostassa, l'all en pols i una mica de pebre. Tastar i afegir sal si es creu convenient. Separar la salsa en dues meitats i guardar a la nevera en dos recipients separats. En un hi tindrem la salsa en la que marinarem el pollastre i l'altra serà la salsa on sucarem les tires de pollastre.
2.- Netejar l'excés de greix que puguin tenir els pits de pollastre i talla'ls diagonalment en tires d'uns 1'5-2cm d'amplada. De cada pit us en sortiran unes 7 o 8 aproximadament.
3.- Posar les tires de pollastre dins d'una bossa per a congelar menjar (amb tanca zip) i afegir-hi una de les meitats de la salsa que hem preparat. Remanar bé fins aconseguir que totes les tires estiguin ben impregnades de salsa i guardar a la nevera un mínim de 30 minuts o tota la nit si voleu que agafin molt sabor.
4.- Preescalfar el forn a 200ºC i preparar la safata en la que courem el pollastre. Si volem embrutar el menys possible us recomano forrar la safata del forn amb paper d'alumini i al damunt posar-hi un parell de reixetes de les de refredar galetes o pastissos previament untades amb oli per a que no s'hi enganxi el pollastre. El fet de posar les tires de pollastre damunt de la reixeta i no directament sobre la safata farà que aquestes estiguin cruixents per tots els costats.
5.- Treure les tires de pollastre de la bossa on s'estaven marinant. Arrebossar-les amb el pa ratllat i anar-les distribuint sobre la reixeta que hem preparat. Si us sobra salsa del marinat no l'aprofiteu per sucar-hi les tires cuites. Descarteu-la i ja està.
6.- Coure al forn les tires de pollastre fins que el pa agafi un to daurat (aprox. uns 30-40 minuts).
7.- Servir calentes amb la meitat de la salsa que guardàvem a la nevera.


Què us sembla? Si teniu nens us asseguro que seran tot un èxit. Al menys a casa ho van ser i això que el Jordi és cada dia més exigent! Qui diu que un pit de pollastre és "soso" i insípid??

*La font original de la recepta és aquesta, blog que us recomano de veritat ja que està farcit de receptes senzilles de preparar i molt econòmiques. Perfecte pels temps que corren! A més, inclou fotos del procés pas a pas, pel que no patiu si no domineu massa l'anglès. Amb les imatges us serà molts senzill d'entendre.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Algo para recordar



     Era el frío intenso y la oscuridad en las calles vacías. Eran aquellas tardes de luz plomiza y turrones en las que el tiempo parecía demorarse de puro aburrimiento. Eran aquellas mañanas soleadas que resultaban una broma, una luminosa extravagancia en mitad del invierno. Nada parecía tener sentido durante unos días en aquella especie de paréntesis en que todo o casi todo se trastocaba. Puedo recorrer sin demasiados titubeos los pasillos de la memoria de esos años y no pienses que lo hago por masoquismo nostálgico o por alguna pequeña mala conciencia patológica. Lo hago simplemente porque para mí es un disfrute y eso de por sí no tiene precio. Ya ves, todo está ahí, en esas estanterías desordenadas y algo polvorientas en que se amontonan tus recuerdos y los míos. No necesitas un click para recordar como si fuera ayer el año de la nevada y la sensación de pisar la nieve por primera vez. O el sabor de la nata azucarada que tanto nos gustaba y que mamá nos traía cuando tenía cuatro duros. ¿Sabes que guardo en la punta de los dedos el tacto satinado de las portadas en cartoné de las aventuras de Astérix y Obelix? Y cómo echo de menos aquellas escapadas con papá a la Gran Vía o a la Avda. Mistral inundadas de luces y juguetes. O la excitación de saber que esa tarde veríamos en la tele "Navidades en Julio", unos dibujos animados de Carlitos y Snoopy o las "Comedy Capers" de la Keystone. Me estremezco al evocar el trajín que se montaba en casa cuando la tía María decidía hacer roscos. O las visitas al tío Miguel, ¿recuerdas? Y tantas otras cosas. Aquel aroma, aquella calidez, todo eso era la Navidad que yo recuerdo. Estoy seguro que piensas que mitifico todo aquello y que soy un sentimental irrecuperable. No te digo que no. Pero de algo estoy absolutamente convencido. Y es de que en esos años, sin saberlo, fuimos muy felices.
     Verás, este año me he propuesto que mis Navidades sean tan inolvidables como lo fueron hace... ¿Cuántos años hace que no disfrutas realmente de la Navidad? Yo lo necesito, casi casi como el que necesita ser feliz. O sea, que si se te ocurre alguna buena idea para recuperar siquiera una pequeñísima parte de la magia de aquellos días, ya sabes. Y si lo consideras un ejercicio estéril de onanismo nostálgico... pues eso.

     No sé si sabes que desde hace un par de días en las calles de Londres ya brilla el alumbrado navideño. Los ingleses, que son muy suyos, se toman estas cosas muy en serio y lo preparan con antelación, con mucha antelación. De hecho, en cierta forma, para mucha gente ya es Navidad. Yo, por si acaso, ya he tomado nota. 
     See you.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...