Traient la pols al passat

Una de les tasques que teníem pendents de dur a terme, però que per diversos motius hem hagut d'anat posposant, era la d'endinsar-nos en el laberint de caixes, caixetes, prestatges, fustes, armaris, ferros, etc. del garatge de la nova (vella) casa. Primer ens ho va impedir el fred, després el fet que encara no hi tenim llum, i també que tota la part central del mateix estava completament "inundada" de caixes. Mica en mica, però, els esforços diaris s'han anat traduïnt en recompenses com les que avui us compartim. 

És quelcom especial, emocionant. Obrir una caixa plena de pols, rovellada, que fa anys que espera en un racó que algú s'adoni que és allà i li doni l'oportunitat de tenir una segona vida. Descobrir els petits tresors que guardava el meu avi. Eines d'altres temps, de quan havia d'arreglar màquines de cosir per les cases, després de la guerra, per poder donar de menjar a la familia. Tot perfectament guardat i preservat. Fins i tot amb l'olor d'un altre temps. O una caixa de fusta, totalment corcada i enfosquida pel pas del temps, envoltada per teranyines i que guarda tota una reserva de licors al seu interior.

Obrint, mirant, tocant i olorant, ens podem fer una idea de com es deuen sentir aquests caçatresors que recorren els fons marins a la recerca del què algú va perdre en un altre temps. Nosaltres també trobem tresors, però no són ni monedes, ni ànfores, ni cofres, ni res de tot això. El que nosaltres descobrim és una petita part del nostre propi passat, d'allò que fa uns anys va fer que avui estem a on estem i siguem aquells que som.