dimecres, 14 d’agost del 2013

Galetes per princeses


Dues princeses precioses que van celebrar el seu aniversari fa unes setmanes. Sí! Les nostres nebodes, la Mariona i la Mònica estaven de celebració. No us sembla que l'ocasió es mereixia quelcom especial? Doncs aquestes galetes van ser part dels regals que l'Andy, el Jordi i jo mateixa els hi vàrem portar. Va ser la primera vegada que decorava galetes amb glassa i he de confessar que, si bé el resultat va causar sensació, no sé pas si tornaré a tenir mai la paciència de tornar a fer-ho. Requereix de molt concentració i de certa habilitat "artística" que, sincerament, crec que em manca estrepitosament. Tot i amb això, em sento molt orgullosa de com van sortir (tot i els defectes més que evidents).

He de reconèixer, però, que no hauria estat capaç de fer-les sense l'ajuda de la Núria, una de les ànimes de QueCukis. Fa un parell de mesos van organitzar un curs per aprendre les tècniques més senzilles per decorar galetes i vaig tenir la sort de que m'hi convidessin. Va ser una experiència molt profitosa i, bé, està clar que alguna cosa hi vaig aprendre.

Ah! El color blanc és quelcom fet expressament. Vull dir que és habitual que les galetes decorades portin tota mena de colors i siguin molt vistoses. Personalment, sempre m'he mirat els colorants alimentaris amb cert recel, i més en aquest cas en que anaven destinades a dues nenes petites. No ho vaig dubtar: res de colorants! Així que me les vaig haver d'empescar per decorar-les en un sol color. Espero que us agradin...


Galetes per princeses
(20-30 galetes, depenent de la mida)

125gr de mantega (a temperatura ambient)
125gr de sucre
1 ou
250gr de farina

1.- Barrejar la mantega amb el sucre amb l'ajuda d'una espàtula. No cal utilitzar unes varilles, més aviat tot el contrari ja que no ens interessa que la massa agafi aire.
2.- Afegir l'ou i seguir barrejant bé fins que s'integri amb la resta d'ingredients.
3.- Incorporar la farina poc a poc i anar barrejant-la amb la mescla anterior. Quan l'ús de l'espàtula comenci a fer-se feixuc acabar d'integrar els ingredients amb la mà.
4.- Donar forma de disc a la massa i embolicar-la amb film de cuina. Deixar refredar a la nevera uns 45-60 minuts.
5.- Preescalfar el forn a 180ºC
6.- Col·locar un tros de paper de forn sobre el marbre de la cuina i agafar una porció petita de massa de la nevera. Col·locar un altre tros de paper de forn al damunt de la massa i amb l'ajuda d'un corró aplanar-la fins a un gruix d'uns 4-5mm.
7.- Retirar el paper de forn superior i amb l'ajuda d'un tallapastes tallar les galetes i col·locar-les sobre una plata de forn (no és necessari untar-la prèviament).
8.- Repetir aquest procés amb la resta de la massa fins acabar-la.
9.- Enfornar uns 10-12 minuts o fins que les vores de les galetes comencin a daurar-se.


Per la glassa:

1 clara d'ou de mida L (gros)
250gr de sucre glass
10 gotetes de suc de llimona i vinagre de poma

1.- Posar la clara d'ou en un bol i afegir-hi el sucre glass i les gotes de llimona o vinagre (que actuaran com a conservant de la glassa).
2.- Barrejar bé tots els ingredients amb l'ajuda d'una cullera primer i, després, d'unes varilles elèctriques.
3.- La mescla s'ha de batre sense parar uns 8-10 minuts per aconseguir que no hi hagi cap grumoll de sucre glass.
4.- Passat aquest temps agafem la cullera i separem la glassa per la meitat al mateix bol (com si dibuixéssim una línia de dalt a baix de la glassa). Les dues meitats de glassa hauríen de trigar 10 segons a tornar-se ajuntar. Si ho fan abans haurem d'afegir una mica més de sucre glass i tornar a batre. En canvi, si la mescla és massa espessa hi afegirem mitja culleradeta d'aigua (millor fer-ho amb l'ajuda d'una cullera ja que si ho fem a ull el més probable és que ens passem).
5.- Omplim un biberó de cuina petit amb la glassa i hi col·loquem un broquet del num. 1 ó 2 (en el meu cas vaig fer servir les de Wilton) i ja podem començar a decorar.

Arribats a aquest punt, es tracta de ser creatius i tenir bon pols, dues qualitats per les que servidora no destaca especialment. Per sort, a internet podeu trobar infinitat de fotografies de galetes decorades que us poden ajudar a trobar l'estil que més us agrada. Us animeu?



Per cert, sabem que us debem una explicació. Tres mesos sense escriure res és, efectivament, molt de temps. Això sí, tenim una bona "excusa" per haver desaparescut de la xarxa. Quina? Bé, en el proper "post" us en parlarem. ;)

divendres, 24 de maig del 2013

Hoy es domingo



Los perros ladraban al amanecer. Deambulaban perdidos por las calles desiertas olisqueando los rincones de la noche. Ecos borrosos de pasos apresurados. Las primeras voces sonaban fantasmagóricas en ese ámbito desnudo entre la vigilia y el sueño. Pronto se escuchaba el estruendo metálico de la puerta de la panadería. Algunas mujeres ya se afanaban en comprar el pan del día a pesar de lo temprano de la hora. Llegaban deshilachados jirones de palabras, algunas risillas forzadas, cierta camaradería solidaria entre madrugadores. Luego eran los cascos de los caballos que tiraban del depósito de la basura y el arrastrar desganado de los escobones en manos de funcionarios somnolientos.
La panadería hace horas que tiene el horno en marcha. El runrún acompaña todas las mañanas y sólo se ve ahogado por los golpes de la cuchilla al tajar las barras de pan. Entonces se levanta mi padre. Apenas hace ruido, pero yo sé que es él. Reconozco sus pasos. Lo presiento en la cocina, mientras se prepara el café con leche. Luego, en el baño, donde se frota enérgicamente la cara con agua fría antes de afeitarse. Ahora apenas se oye nada. Mi padre se está peinando y lo hace como siempre con esmero, sin prisas. Recoge sus cosas y el corazón se me encoge. Sus pasos muelles avanzan por el pasillo. Un tintinear de llaves, la puerta de la calle se abre y entra un tenue resplandor azul. El golpe seco de la madera trae el silencio. Se ha restablecido el orden en la casa. Así cada día.
Un chirriar de varillas metálicas me indica que Paquito está abriendo la churrería. Al imaginar la bandeja de churros azucarados se me llena la boca de saliva. Los churros, como los buñuelos de viento y las rosquillas de anís, saben y huelen a domingo. Como la banda de música, y el mercadillo, y el baño en el patio bajo la caricia del sol, y las chicas oliendo a limpio y a colonia de lavanda, y mi padre recortándose el bigote con la tijera ante el espejo. Por un momento llego a creer que es domingo y me abandono. Desde la calle llegan los rumores de lo diario, de lo cotidiano, y yo me dejo invadir por una pereza blanda, por una tibieza que me arrastra hacia lo hondo y a la que no me resisto. Hoy es domingo.
Y en ese momento mamá enciende la luz de nuestro dormitorio. Tengo siete años y hoy es miércoles. Mi hermano duerme aún, feliz, abrazado al muñequito de goma de Cantinflas. Mientras me desperezo todavía resuena en mis oídos la musiquilla lejana y juguetona de un tiovivo.


dimecres, 8 de maig del 2013

Catherine

    
Me veo mirando a través de una ventana que da al jardín. La mañana es fría, plomiza, neblinosa. Tía Holly anda inquieta desde hace rato. Tardan demasiado..., a ver si les ha pasado algo..., ya deberían estar aquí. Por fin, el runrún se acerca cauteloso, con los faros encendidos. El Austin negro avanza despacio y aminora la marcha hasta detenerse ante la verja. Una señora muy guapa y muy elegante y un señor calvo con bigote aparecen ante mis ojos. Mis tías y mi madre salen al jardín y besan y abrazan a los recién llegados. Ahora entran todos en la casa y la señora me mira sonriente, se agacha y me coge entre sus brazos. Huele como huelen las hadas y su abrigo negro es cálido y muy suave. Mamá me dice que la señora rubia, porque es muy rubia, se llama Catherine. Recuerdo que me besaba y me decía cosas en gaélico que me hacían reir.
Durante mucho tiempo, cuando en casa se hablaba de Catherine yo la evocaba como la había visto aquella mañana de invierno, alta, rubia, muy guapa, bien vestida, sin que el paso del tiempo alterase aquella imagen ideal. Aún hoy, al recordarla, se me hace presente con su aire de actriz de cine, eternamente joven y bella, inmortalizada ya para siempre en la película de mi memoria. Catherine avanzando sonriente hacia la casa, mientras el vaho de su aliento se disipaba en el aire. Catherine pisando la grava del jardín con sus zapatos de charol y tacón de aguja. Catherine regañando a aquel señor que la acompañaba, el simpático Mr. Collins, entre las risas de todos. Catherine iluminada por todas las luces del comedor mientras abría unos paquetes con regalos. Catherine quitándose los guantes de piel para arreglarse el flequillo rebelde. Así es como la recuerdo. Su presencia en mis años pequeños es de un constante ir y venir. Estuvo en casa varias veces.


Un día de invierno llegó sola, casi al anochecer. Tía Holly jugaba conmigo mientras sonaban las canciones en el viejo aparato de radio. Sonó el timbre de la puerta, salió a abrir la tía y apareció Catherine. Traía un bolso y una maleta pequeña. Acudió mi madre. Pasaron todos al salón pequeño, el de la caja de música. Yo seguía en el comedor, con mis lápices y mis dibujos. Al cabo de un rato salieron. Catherine tenía los ojos colorados e hinchados, de haber llorado. Mi madre decía que no te preocupes, que ya verás como todo se arregla, mientras tía Holly la abrazaba. Mi padre, aparte, observaba sin decir nada.
Catherine estuvo un par de días en casa. Una mañana de lluvia papá la acompañó a la estación. Al verlos alejarse por el camino, cogidos del brazo bajo la intimidad confidente del paraguas, pensé que parecían otras personas, dos desconocidos, dos amantes que sufrían por un amor desgraciado e imposible.
 Mis padres me dijeron que Catherine era medio familia nuestra. Durante la guerra y la primera posguerra los míos la ayudaron a ella y a su madre, que era viuda, a salir adelante. Catherine se casó con Mr. Collins, aquel señor calvo con bigote.
Y nunca más regresó a Waterbridge.



dimecres, 1 de maig del 2013

Flam de caramel i canyella 0,0


Si avui és dia 1 de maig vol dir que l'estiu arriba d'aquí a només 51 dies. Visca! Sembla que no i ja el tenim aquí a la cantonada. I tots sabem què vol dir l'arribada de l'estiu, oi? Dies més llargs, relaxats, solet i...platjeta! Aquesta mena d'anticipació de les vacances es nota a Waterbridge, sobretot, per la quantitat de persones que sobtadament et trobes fent footing pels camins de Chalkwood. Homes del poble que fan tot els possible per rebaixar les panxetes que les visites als pubs locals durant els mesos d'hivern han anat construint cervesa a cervesa i dones amb xandalls nous de trinca i sabatilles esportives que encara fan olor a goma nova que surten en grupets de tres o quatre. Sí, l'operació "biquini" també s'inicia als països amb clima més fred, com podeu veure.

Des d'Alfriston Cottage volem aportar el nostre granet de sorra a aquesta lluita contra els grams de més i per aquest motiu anirem publicant més receptes 0,0 a part del ja famós Mousse de xocolata o els pastissos de formatge i préssec que ja teniu al blog. Per començar, aquestes delicioses postres facilíssimes de preparar i amb un resultat espectacular. Dolç sense sentiment de culpa, què més es pot demanar?


Flam de Caramel i Canyella 0,0
(10 flams petits)

500ml de llet desnatada
5 Caramels de nata i toffee sense sucre
1/2 branqueta de canyella
10gr de gelatina en pols o 6 làmines de gelatina
175gr de formatge d'untar light (tipus Philadelphia)
1 cullerada d'edulcorant liquid
1 pessic de sal

1.- Posar la llet en un cassó al foc juntament amb la canyella i els 5 caramels i anar removent amb unes varilles manuals per evitar que aquests s'enganxin al fons. Un cops s'hagin desfet els caramels i la llet arrenqui el bull retirar el cassó del foc.
2.- Posar la gelatina a hidratar uns 5 minuts en aigua freda.
3.- Colar la llet amb un colador de malla fina per evitar que hi hagi restes de tel o de la branqueta de canyella.
4.- Escórrer bé la gelatina i afegir-la al cassó de la llet. Remenar bé per a que la gelatina es dissolgui completament amb la pròpia escalfor de la llet.
5.- Afegir el formatge d'untar a la mescla anterior i remenar bé amb les varilles manuales (o elèctriques) fins aconseguir que no hi quedin grumolls.
6.- Condimentar amb un pessic de sal i una cullerada d'edulcorant liquid.
7.- Repartir la mescla en diferents motlles de magdalena o similar de silicona que prèviament haurem col·locat sobre una safata per poder transportar cap a la nevera sense que se'ns vessin pel camí.
8.- Deixar sobre el marbre de la cuina fins que la mescla s'hagi refredat completament i després posar a la nevera unes 4 hores fins que quallin.

Aquest flam està deliciós per menjar sol o acompanyat per una miqueta de canyella en pols o per una cullerada ben farcida de melmelada sense sucre. Sigui com sigui és un caprici que ens podem donar totes les vegades que ens vingui de gust sense haver d'amoïnar-nos per les calories. Us animeu a provar-lo?

diumenge, 21 d’abril del 2013

Las medias verdades

     

     Nunca quisieron explicarte qué ocurrió con aquel noviete de tia Feli, un guapo anarquista que amaneció asesinado en la playa. Todos daban por hecho que habían sido sus propios compañeros, pero la cosa nunca se aclaró. Alguna vez, eso sí, te mascullaron entre dientes algo sobre un ajuste de cuentas por unos celos podridos de un antiguo novio de tu tía. También te contaron que la Feli lo había matado porque la quería abandonar, y eso no. Así que se lo cargó una tarde con un viejo pistolón del abuelo. Ese pistolón que, por cierto, buscaron en los registros una y otra vez y que la abuela se encondía en la faja, en donde nadie se atrevía a meter el hocico. Pero volviendo al infeliz, lo encontraron  muerto con un tiro en la espalda, alto y rubio como en la copla, con los ojos abiertos y azules en espera de un amanecer que para él nunca llegó.
     Tú, sin embargo, como en los melodramas de la Metro, lo enviaste a cruzar la frontera en busca de otros amaneceres y lo hacías en Francia, sacrificándose por la libertad, luchando con la Resistencia. O lo veías feliz y casado con una robusta campesina francesa, rodeado de hijos. Y te lo imaginabas treinta años después, regresando, cruzando de nuevo la frontera para reencontrase con aquel viejo amor de juventud. ¿Qué podían decirse dos viejos amantes después de tanto tiempo? Poco. O nada. A lo sumo se leerían en el mapa de sus arrugas la historia de lo que no fue porque así lo quiso el cochino destino. Se emocionarían, seguro. Llorarían, un poco. Se preguntarían por los amigos, por la familia. Recordarían algún momento, un gesto, una esquina, aquella calle, un perfume, ¿recuerdas? Y luego él se marcharía, ya para siempre, poniendo el lazo triste a aquella historia. En el momento del adiós se volvería para mirar por última vez a aquella mujer agrietada por el desamor, trabajada por el trabajo y por el no esperar nada de la vida, día a día, todos los día de su vida hasta su muerte. No quedaba ya nada que decirse, tan sólo mirarse a los ojos en una caricia final de despedida. ¿Para qué preguntar por qué no escribiste en todos estos años? Ni una sola vez, ni una sola palabra, nada... Yo te habría seguido. ¿Estás segura? Demasiado tarde para preguntas que ya no esperaban respuestas. Y demasiado rencor por aquella maldita guerra que les arrebató a ambos una vida entera.
     Un guapo anarquista amaneció muerto en la playa. Dijeron que Durruti había venido al entierro y que había tanta, tanta gente que los guardias de asalto se tuvieron que marchar acojonados.

diumenge, 14 d’abril del 2013

Magdalenes de xocolata amb un toc de taronja


En aquesta entrada no us explicaré res més que la recepta. Així, directament. Aquestes magdalenes estan tan i tan bones que es mereixen que els hi dediquem tota l'atenció. He preparat moltes magdalenes de xocolata però mai, mai, mai n'havia tastat unes de tan bones. Us ho dic de veritat, si sou addictes a la xocolata les heu de provar...i si no ho sou també! A més, són facilíssimes de fer pel que, de veritat, que no hi ha excusa possible per no preparar-les i gaudir al màxim del seu sabor intens a xocolata i el seu aroma a taronja. Esteu a punt?

Magdalenes de xocolata amb un toc de taronja
(12 magdalenes)

80gr de iogurt natural
60ml de suc de taronja natural
La pela ratllada d'una taronja
2 ous
32gr de sucre vainillat
100gr de sucre
220gr de farina
2 culleradetes de llevat químic (tipus Royal)
40gr de cacau en pols
60gr de xocolata negra trinxada a trossets petits
50gr de mantega fosa i deixada refredar


1.- Preescalfar el forn a 175ºC.
2.- Mesclar en un bol tots els ingredients humits: el iogurt, el suc de taronja, la pela de taronja, els ous i la mantega fosa. Barrejar bé amb les varilles elèctriques.
3.- En un altre bol barrejar tots els ingredients secs: la farina, els dos tipus de sucre, el llevat, el cacau en pols i la xocolata trossejada. Remenar bé amb unes varilles manuals.
4.- Incorporar els ingredients secs en tres vegades al bol dels ingredients humits i mesclar bé amb l'ajuda de les varilles elèctriques.
5.- Preparar un motlle de 12 magdalenes amb els seus respectius paperets (o motlles de silicona) i repartir la mescla uniformement.
6.- Enfornar durant 25 minuts. Comprovar amb un escuradents que estan ben cuites, retirar del forn i deixar refredar sobre una reixeta.

Feu-me cas i prepareu-les, de veritat. I un cop ho hagueu fet veniu a visitar-nos i expliqueu-nos què us han semblat. Podríem fundar el club dels amants de les magdalenes de xocolata amb un toc de taronja!
Ah! I a la propera entrada us explicarem un conte!

dilluns, 1 d’abril del 2013

La feina d'una padrina


Quatre ratlles per fer-vos saber que la mona que he regalat aquest any a la meva fillola, la Mariona (dreta) ha sigut de sara de mora. Sí, ho heu llegit bé. Sembla ser que el seu color preferit és el lila i, per aquest motiu, em va demanar que li preparés un pastís d'aquest color. Al final ho vàrem aconseguir amb mores naturals que nosaltres mateixos vàrem collir l'estiu passat i que encara ens duren perfectament congelades, i una mica d'almívar.

He de dir, també, que aquesta mona ha sigut molt especial. El dia abans de posar-nos a preparar-la la Mariona i la Mònica (esquerra) ens vàren venir a visitar i es van oferir a venir a casa a ajudar-me a fer-la. I així va ser! Vaig comptar amb la inestimable ajuda de dues pastisseres molt aplicades i el resultat ha estat espectacular i deliciós. D'això se'n diu treball en equip!!

Mariona i Mònica, quan preparem la propera?

diumenge, 31 de març del 2013

Gatos bajo la lluvia


Esta época del año es tan imprevisible...
El frío nos deja poco a poco, aunque de tanto en tanto regresa como resistiéndose a marchar del todo. Estas últimas semanas hemos tenido nevadas. Y frío, mucho frío. No podías dar crédito a las imágenes de televisión, pero eran tan auténticas como los peluquines de Uriah Monaghan. Durante unos días era posible encontrar paisajes de postal navideña en pleno mes de Marzo a pocas millas de Waterbridge, aunque la lluvia deshizo la nieve enseguida. Ahora mismo continúa lloviendo. Llueve con esa placidez aburrida de visillos de vainica y libros a medio leer en tardes tranquilas.
Cuando pienso en días así lo asocio indefectiblemente al calor de un buen fuego y a una lluvia mansa tras los cristales. En días como hoy me limito a pensar lo menos posible y me olvido de la BBC News. Hago el esfuerzo de consultar mi correo por disciplina profesional. Pura y obligada pereza que me autoimpongo como un sano ejercicio de desintoxicación. Cada cierto tiempo necesito aislarme, sentir y disfrutar la soledad. Me basta con una mínima actividad: desayunar, pasear con mis perritos, extasiarme con el fuego de la chimenea, comer pan tostado, beber algo de vino, admirar el verde de los prados, ver discurrir el caudal del Shere bajo el puente de Donovan...
Mildred está viendo una película de Hugh Grant. Yo tenía ganas de leer algo de Jane Austen pero al final he optado por Wodehouse. No he pasado de la tercera página. Una dulce somnolencia me ha inducido a un estado de felicidad absoluta durante casi una hora. Se me ha caído el libro del regazo y eso me ha despertado. Recuerdo que soñaba con la imagen encantadora de una pareja de patos posándose con precisión exquisita en las aguas tranquilas de un lago.


Mientras me preparo algo de comer en la cocina, se me ha ocurrido pensar que en  estos momentos el padre Brown debe estar con Mrs. Etell tomando una taza de té o haciendo el amor. Nuestro amado padre Brown es un hombre de una bondad que desborda, pero es también un hombre que ha tenido frecuentes crisis de fe. Somos mucho los que pensamos que David colgará los hábitos para pasar sus últimos años en The Mallows, ocupando una de sus pequeñas y coquetas habitaciones con vistas al río. Nadie se lo va a recriminar, seguro que no. También es muy posible que ahora mismo Freddie Townsend descubra por fin que el bueno de Robert Mullan, su hombre de confianza desde hace más de 15 años, le ha estado aligerando sutilmente las cuentas del banco. Y que el eficaz Mullan descubra, a su vez, que su esposa Holly tiene un affair con el callado Colin Graham, el mecánico de Peterson & Co. Colin, como saben, está casado con Prudence, pero no creo que ella haga ningún ruido con este asunto. Por cierto, que la vieja Mrs. Peterson debe estar ahora luchando ferozmente consigo misma para no echarse al gaznate otro copazo de ginebra, aprovechando que en la salita de al lado Olivia, la asistenta social, está distraída viendo un reality en televisión. ¿No les he hablado nunca de Lionel Jones? Lionel es un voluntarioso poeta local que se gana muy bien la vida haciendo de negro para varias escritoras de novelas románticas de gran éxito. En este preciso instante Lionel está en su despacho  buscando desesperadamente una palabra, tan sólo una, que le permita dar por terminado un poemita que ha dedicado a su esposa Emma, de la que está perdidamente enamorado. Emma, a su vez, está terriblemente angustiada. ¿Por qué? Pues porque su hermano Thomas le ha pedido dinero y necesita hablarlo con Lionel, pero no ve el momento de hacerlo. Sabe que Lionel no soporta a Thomas, un perdedor estúpido y ludópata que reaparece en sus vidas cada vez que se queda sin blanca, lo cual ocurre con demasiada frecuencia. Y pienso, con un escalofrío en la espalda, en la suerte que tiene el imbécil de Thomas de que yo no sea ni su hemano ni su cuñado. Para según qué cosas no tengo ni la paciencia ni la bondad de Lionel y Emma Jones.
Vaya, creo que debería disculparme por mi exceso de frivolidad. A veces hablo demasiado. Es posible que no les interesen en absoluto mis aburridas reflexiones. Tal vez haya dejado volar demasiado mi imaginación y nada de todo lo que acabo de decirles sea cierto, lo cual tampoco sería ningún drama, ¿no creen? Les ruego sean condescendientes conmigo y disculpen las bromas juguetonas de una imaginación ociosa.
Dentro de unas semanas he de visitar Florencia, una ciudad que adoro. Me han encargado que quite de enmedio a una bibliotecaria que trabaja para la mafia rusa. Lo cierto es que me da muchísima pereza ir, pero es un compromiso y no he podido negarme. Además, está muy bien pagado. Aprovecharé para hacer algo de turismo. Cuando regrese ya habrán florecido los rosales y la primavera será una bendición de aromas y colores. Ni que decir tiene que Waterbridge está precioso en esta época del año.
Lo reconozco, en el fondo soy un sentimental.


dissabte, 23 de març del 2013

Bunyols de Quaresma (versió 1)


Tinc una assignatura pendent amb els bunyols de Setmana Santa que feia la meva àvia. El meu pare en va "heretar" la recepta però algun detall es va perdre pel camí ja que mai més van tornar a sortir com els feia ella. La famosa recepta s'havia transmès de generació en generació però era típica de Santa Coloma de Farners, d'on són fills els meu pare i la meva àvia. L'any passat, i cansat de repetir una i altra vegada una recepta que acabava amb quelcom més semblant a una pedra que a un bunyol, el meu pare va portar el tros de paper que tenia a un "expert" en la matèria que li va donar dues pistes sobre el que podia estar fallant. Un cop fets els ajustaments, l'any passat vàrem passar tot un dia a la cuina i el resultat va ser, per fi, el desitjat.

Així, quina és la meva assignatura pendent si el tema ja està resolt? Doncs que no he preparat mai sola aquests bunyols. Han estat tan envoltats de problemes i fracassos que em fa literalment pànic posar-me a la cuina a prepara'ls. Per aquest motiu, la recepta que us porto avui NO és la de la meva àvia (ho sento!). Me la va enviar fa unes setmanes el meu amic Manel i vaig pensar que seria una bona manera d'anar preparant-me per al gran moment en què em decideixi a fer els bunyols "maleïts". 

Eps! Que no voldria pas desmerèixer aquests bunyols. Ni molt menys! Són ben bé els bunyols que podeu comprar en els bons forns de pa per aquestes dates. Esponjosos i amb aquell gustet d'anís tan bo. Una delícia, vaja!


Bunyols de Quaresma
(1,5kg de bunyols - Uns 180 de petits!)

1kg de farina
200gr de sucre
4 ous
375ml d'aigua
200gr de mantega
20gr de sal
20gr de llevat fresc (de forner)
Oli (per fregir)

Per decorar:
Anís
Aigua
Sucre

1.- Agafar un bol ben gros i posar-hi tots els ingredients llevat de l'oli i els ingredients per decorar els bunyols (sí, ja sé que era bastant obvi però val més assegurar que ho fem bé!). Remenar amb la mà mateix fins que tot quedi ben integrat i deixar reposar uns 30 minuts.
2.- Treure la massa del bol i traspassar-la al mabre de la cuina lleugerament enfarinat. Amassar durant uns 10 minuts seguint el mètode Bertinet (o mètode francès), que consisteix bàsicament en donar cops a la massa sobre el marbre i fer diferents plecs. Passat aquest temps, plegar la massa i tornar a posar dins el bol. Tapar amb un drap de cotó i deixar reposar unes dues hores o fins que hagi doblat el seu volum.
3.- Treure la massa del bol i traspassar-la al marbre de la cuina lleugerament enfarinat. Agafar porcions d'uns 100gr de massa i enrotllar-las sobre si mateixas amb el palmell de la mà com si féssim xurros de plastilina. S'han d'aconseguir tires d'un dit de gruix aproximadament.
4.- Amb ganivet ben esmolat o una rasqueta de forner, tallar el xurro en rodanxes d'uns 3cm de gruix i col·locar sobre una safata de forn que prèviament haurem untat d'oli o cobert amb paper de forn.
5.- Tapar la safata amb un drap de cuina i deixar reposar dues horetes més.
6.- Escalfar l'oli en una paella fins que aquest estigui ben calent. Agafar les "porcions" de bunyol que teníem reposant i amb els dits polze i índex apretar-lis la part central per fer-hi un forat (així els hi donem la forma de rosquilla). Posar-los dins l'oli calent (amb cura de no cremar-nos) i sense omplir massa la paella ja que, si la massa està ben feta, s'inflaran i acabaran tocant-se els uns amb els altres. Un cop enrossits retirar de l'oli i posar sobre un plat cobert de paper de cuina per absorbir l'excés d'oli.
7.- Un cop freds, banyar-los en una barreja d'aigua i anís (al gust) i arrebossar-los amb sucre.

I a gaudir-ne! Veureu que són d'aquelles coses que, un cop en menges un, ja no pots parar. Per sort, les quantitats que us comento són per fer-ne moltíssims. De fet, ja que t'hi poses, val la pena no fer curt, no?

Respecte a la famosa recepta de la meva àvia...prometo armar-me de valor i prepara-los. Us dono la meva paraula que si el resultat és mitjanament "digne" compartiré amb vosaltres la recepta.

Ah! Molt bones vacances per tots i totes!! Reposeu...i cuineu força coses bones!!


dimarts, 12 de març del 2013

Nunca me iré de aquí


 Necesito el mecanismo impreciso de las pequeñas rutinas diarias. Necesito esa seguridad amable de café caliente y sueño que me obliga a ponerme en marcha. Necesito perderme en la campiña, sentir la hierba bajo mis botas, seguir los pasos de Guix entre los árboles. Necesito esto, sentir el viento frío en la cara, tener un cielo infinito que me acoge, saber que cualquier día puede atraparme una tormenta en un sendero perdido. Sé que estamos en una isla. Sé que fuera de aquí todo es incierto. Sé que somos unos privilegiados.
Echo la vista atrás y me parece imposible haberme pasado toda la vida en una gran ciudad. Ahora ya no sabría vivir de forma distinta. Necesitábamos una segunda oportunidad y la tenemos.

Postdata: el 14 de Marzo de hace un año pusimos en marcha este dietario. El tiempo le ha dado sosiego y a nosotros nos ha dado la oportunidad de asomarnos al mundo desde Waterbridge. Y nos gusta. 


dimarts, 5 de març del 2013

Amb el pa a taula

L'Idris, la Marian i jo en plena feina d'amassat.
El cap de setmana passat va ser per la família. Dies per retrobar-se amb gent que estimes però a la que no veus tant com voldries degut a la distància. Àpats al voltant d'una taula que es fan inacabables però que semblen passar a tota velocitat sense adonar-te'n. Cap de setmana llarg, de quatre dies però que passa amb la rapidesa d'un sospir. 

Entre àpat i àpat, però, hi va haver temps per fer quelcom que sempre havia volgut fer i que, per fi, i gràcies a la Marian de Sant Martí de Tous, dissabte passat vaig aconseguir dur a terme. La Marian és un dels membres fundadors de la Cooperativa de Consum Mesclum i un dels proveïdors de la cooperativa és en Josep Mestre. Ell i la seva dona són pagesos i cultiven llegums i cereals d'Agricultura Ecològica. Entre ells, destaquen diferents varietats antigues de blat que ells mateixos transformen en farina en el seu propi molí fariner seguint el procés més tradicional. El resultat són uns cereals d'una altíssima qualitat ideals per fer tot tipus de receptes però, especialment, per preparar PA. I escric PA amb majúscules perquè el que resulta de la seva farina és en grau d'excel·lència. Un viatge al sabor de la nostra infantesa, quan els avis ens donaven pa amb xocolata i el pa tenia un altre gust, quan durava gairebé una setmana i no s'assecava, quan no feia falta llevat del supermercat per prepara'l...

Espelta sense pelar.
En Josep i la seva dona organitzen cada cert temps uns cursos per aprendre a fer pa artesà que imparteix el mestre flequer Idris Cruz. L'Idris és dels pocs forners que queden actualment a Catalunya que saben com fer pa bo de veritat seguint els procediments tradicionals que ja gairebé cap fleca del país aplica. Com ell mateix ens explicava en el curs al que vaig tenir el plaer d'assistir, fer pa és molt senzill, i més encara si a aquest pa hi posem coses com olives, tomàquets assecats, etc. El que és verdaderament difícil és fer un pa blanc, sense res més, i que aquest estigui bo de veritat. Amb la seva ajuda i les farines de Cal Mestre ho vàrem aconseguir.

He de dir que tot va ajudar a que el dia fos perfecte. El sol que entrava per l'immensa balconada, el bon ambient entre els alumnes que ens vàrem aplegar, el fantàstic dinar que vàrem compartir i que la dona d'en Josep va  convertir en tota una experiència gastronòmica al preparar una de les seves paelles de blat egipci amb carbassa i trompetes de la mort.... Deliciós i sorprenent. 

Preparant els panets de nous que després cobriríem amb sèsam.
Us deixo algunes fotos del curs en que vàrem poder preparar pa blanc amb massa mare, pa de sègol, pa integral amb mel i anous, coques de verdures, panets de sèsam, etc. i us recomano de tot cor que proveu les farines d'en Josep Mestre. Si us agrada el pa, notareu la diferència.

I aquest és el el primer pa cuit a casa segons la recepta de l'Idris. Pa blanc amb farina de Xeixa i Florence Aurora i amb ferment natural.

dissabte, 2 de març del 2013

Cuento de invierno

 
Hace un par de días desperté temprano. El sueño te abandona de golpe,  sin permiso, sin motivo aparente. No importa la hora, no es cuestión de mirar el reloj, no sirve de nada. La casa estaba tranquila, con ese silencio cálido de las noches de invierno. Me gusta la sensación que se respira a esas horas. Invita a disfrutar de la paz íntima de un buen café, así que me dispuse a prepararlo. Guix dormía como un bendito y no hizo el más mínimo gesto. Por un momento pensé que habíamos dejado la luz del horno encendida toda la noche. Me equivocaba, claro. En la ventana de la cocina, una luna grande de un blanco imposible se arropaba entre nubes tintadas que anunciaban lluvia. Mientras preparaba el café intentando no hacer ruido, una claridad azul comenzaba a redibujar los contornos de la calle. Fue cosa de unos pocos minutos, casi una eternidad de perfección, suficiente para que el café terminase humeante en el fondo de la taza.
Acabé pensando en papá y eso me hizo sentir bien.
Sólo por disfrutar de esos minutos ya había valido la pena recibir la bofetada del insomnio. El café, aromático y dulzón, me esperaba pacientemente. Decidí acompañarlo con un buen trozo de tarta de naranja. Los pájaros que frecuentan el descuidado jardín de Mrs. Peterson me hicieron pensar que dentro de unas pocas semanas nos dejarán los fríos, las lluvias, ese viento que nos ha estado amargando estas últimas semanas, las amenazas de nevada... Y podremos abrir las ventanas.







dimarts, 26 de febrer del 2013

Ahora tendré que beber solo


 Era poco amigo del teléfono.
Desde que le diagnosticaron la enfermedad me impuse la obligación de visitarle más a menudo. Sabía que cada adiós podía ser el último. Miraba de arreglar mi agenda para que los viernes por la tarde nada me impidiese pasar con él un par de horas. Ante la callada presencia de Julia, la persona que ha estado a su lado todo este tiempo, papá siempre me preguntaba por Eva, por el niño, por Guix, por mi trabajo. Necesitaba saber que las cosas me iban bien en este mundo enloquecido en que todo se jode de un día para otro. Gustaba de endulzar el momento con unas gotas de licor, poco, muy poco, porque el mal le había estragado el paladar y las ganas de vivir. Lo hacía por acompañarme en el trago. Me decía que la desesperación es la enfermedad de los bebedores solitarios. Siempre tan melodramático.

A lo largo de estos meses ha habido tiempo para todo. Tiempo para reír y para callar, para disfrutar algunas películas, comentar la actualidad, ver documentales de animales... También para llorar. Pero hubo sobre todo tiempo para el desahogo mutuo, para decirnos al oído cosas que no nos habíamos explicado antes, desde la confidencia más divertida hasta la declaración más dolorosa. Fue en estas charlas tranquilas que aprendimos a conocernos un poco mejor. Yo, por mi parte, descubrí qué poco sabía de papá. Y había tanto cariño por medio que llegamos al acuerdo tácito de esquivar la política en nuestras conversaciones. Papá, en política, se subía al monte con gran facilidad y no nos entendíamos.

Conforme la dolencia fue minando sus fuerzas se volvió si cabe más sensible, más melancólico. Yo lo he visto llorar como un crío al atragantársele la letra de "Melodía de arrabal", el viejo tango de Gardel y Le Pera. Demasiada carga emotiva para un hombre enfermo en su última estación. El pasado, su pasado, se había convertido en esa herida supurante que ya nunca cicatrizaría. Imposible atajar la pena al evocar los desmanes de la guerra y la miseria cruel de la posguerra. Sumemos a todo eso alguna traición familiar que lo dejó muy tocado de por vida. Y mucho trabajo, demasiadas renuncias, tantas responsabilidades... Me confesó en más de una ocasión que no había sido feliz. Como si, en cierta forma, la vida le hubiese escamoteado el derecho de réplica.

Para hacerle justicia debo decir que mantuvo su sentido del humor hasta el final. Papá era feliz el día en que los tres hermanos coincidíamos y hablábamos de nuestras cosas. Se enredaba en nuestras conversaciones y siempre echábamos unas risas. Sé que estaba muy orgulloso de nosotros.
Además del privilegio de haberle conocido y querido, tengo la responsabilidad de ser el guardián sentimental de algunas de sus pertenencias. Su viejo reloj de pulsera Cauny Prima detenido en las 12 horas y 28 minutos de hace una eternidad, su alianza de bodas, ese retrato de estudio en que parece un galán de cine de los años cuarenta...
Lo último que me regaló fue una sonrisa cuando ya se le había hecho imposible hablar.
Y al día siguiente nos dejó.

dissabte, 23 de febrer del 2013

Pastís de pollastre i bolets (Chicken and Mushrooms Pie)

 
Fins no fa massa jo era de les que pensaven que la cuina anglesa es limitava a poc més que el plumcake, quatre pastissets deliciosos, alguns plats amb carn i uns pocs "potajes peleones". El cert és que, de la mateixa manera que els francesos saben vendre molt bé la seva cuina, els anglesos o no ho saben fer o no tenen cap interès en fer-ho. He de reconèixer, però, que la meva opinió ha canviat en aquests darrers anys. Els números del Country Living, així com el llibres i vídeos d'en Jamie Oliver en tenen la culpa. Ara ja puc afirmar sense que em caiguin els anells que la cuina anglesa existeix, que és rica i variada i que, a més, és molt saborosa. El millor de tot és que l'Andy comparteix la meva opinió. Faig aquesta observació perquè el meu home sempre feia broma de la "inexistent gastronomia anglesa" i he hagut de suportar durant anys el seu sarcasme al respecte.
I ja que parlem d'en Jamie Oliver, us recomano que li feu una ullada al seu canal de vídeo al Youtube, perquè estic segura que us encantarà. Aquest és el link per si hi esteu interessats.
Avui us vull convidar a conèixer un dels plats més representatius de la cuina anglesa: el "pie" de pollastre i bolets. Es tracta del típic plat que prepares a la cuina mentre veus caure lentament els flocs de neu al carrer a través de la finestra. Efectivament, per primera vegada aquest hivern la neu ens ha visitat a Waterbridge. Poc, això sí, però millor això que res. En fi, tornant a la nostra recepta d'avui, es tracta d'un plat gustós, contundent i fàcil de preparar, tot que dóna una mica de feina. Res que no es pugui resoldre amb paciència, amor i ingredients sans i naturals. I, per suposat, és ideal per lluir-se si tenim convidats a dinar o sopar a casa. Us animeu? Doncs vinga, endavant!

Pastís de pollastre i bolets
(4 persones)

Per la cobertura:
120gr de farina
Un pessic de sal
60gr de mantega (ben freda)
60gr de formatge Cheddar ratllat
1 ou batut

Pel farcit:
4 pits de pollastre desossats i tallats a cubs
2 cullerades soperes d'oli d'oliva
1 pot de bolets variats
1 ceba petita picada ben fina
1 dent d'all picat ben fi
50gr de mantega
2 cullerades soperes de farina
300ml de llet
200ml de brou de pollastre
Pebre blanc
Sal al gust
Julivert (pot ser assecat)
1 ou batut (pot ser el què ens ha sobrat de la cobertura)


1.- Per preparar el què serà la cobertura tamisar la farina i la sal en un bol i afegir-hi la mantega tallada a cubs petits. Fregar la mantega amb la farina amb l'ajuda dels nostres dits fins aconseguir una textura semblant a les molles de pa. Afegir a la farina el cheddar ratllat, mesclar bé i incorporar el suficient ou batut per a que tots els ingredients s'integrin i puguem formar una massa. Amassar una mica i formar una bola. Tapar-la amb plàstic de cuina i posar-la a la nevera fins que haguem de muntar el pastís.
2.- Posar les dues cullerades d'oli en una cassola i quan aquest sigui calent afegir-hi el pollastre. Quan aquest comenci a quedar blanc afegir-hi els bolets i deixar que es cogui tot junt fins que el pollastre agafi un to daurat. Retirar el pollastre i els bolets de la cassola i reservar.
3.- Incorporar la ceba i l'all a la mateixa cassola en la que hem cuinat el pollastre. Coure durant uns 5 minuts fins que la ceba comenci a estovar-se i reservar junt amb el pollastre.
4.- Posar els 50gr de mantega en una olla neta. Esperar que aquesta es fongui i afegir-hi la farina. Remenar-ho tot bé fins aconseguir una pasta espessa.
5.- En un bol gros, a part, mesclar la llet, el brou de pollastre, el pebre i la sal. Afegir aquesta mescla lentament a la pasta de farina i mantega que acabem de preparar sense deixar de remenar en cap moment. En quant la salsa comenci a bullir, abaixar el foc i deixar que bulli suaument uns cinc minuts o fins que espesseixi. De fet, és gairebé com fer una beixamel. Simplement hem de tenir cura de que no s'enganxi la llet al cul de la cassola i que no ens quedin grumolls.
6.- En aquest punt s'ha de començar a encendre el forn per tindre'l a punt quan correspongui. Aquest ha d'agafar una temperatura de 200ºC.
7.- Un cop la salsa hagi espessit, afegir el pollastre, el bolets, la ceba i l'all a l'olla, remenar bé i condimentar amb julivert picat al gust. Transferir la mescla a una recipient de ceràmica o vidre amb parets altes que sigui apte pel forn i posar a la nevera per a que es refredi.
8.- Passats 10 minuts, o quan veiem que el pollastre només està tebi, treure la bola de massa de la nevera i aplanar amb un corró sobre una superfície prèviament enfarinada (el necessari per a que no se'ns enganxi). Hem d'aconseguir que sigui d'un gruix d'uns 5mm aprox. i que ens cobreixi tota la part superior del recipient en el què hem posat el pollastre.
9.- Treure el pollastre de la nevera i untar tot el voltant del recipient de ceràmica amb ou batut. Col·locar la cobertura al damunt i pressionar bé amb una forquilla a tot el voltant per assegurar que queda ben segellat. Tallar amb unes estisores la part de massa que sobri i, amb un ganivet, fer tres o quatre incisions petites a la cobertura per assegurar que el vapor tindrà sortida i no farà malbé la cobertura. Pintar la massa amb ou batut i enfornar uns 20-25 minuts o fins que la cobertura agafi un to daurat.





diumenge, 17 de febrer del 2013

Pequeños ajustes de cuentas y un balance de situación


 Nos pasamos la vida diciendo adiós. La vida en sí misma es un adiós. Un adiós apasionante, pero un adiós. De esos adioses, de las renuncias de cada día, hay que extraer lecciones para el día siguiente. Hace poco, ante la certeza del próximo adiós de un ser muy querido, Jordi me dijo: "No pienses en lo que pierdes. Piensa en todo lo que te ha dado". Cuando un pre-adolescente te dice algo así... Al final resulta que el tópico del "es ley de vida" se acomoda como un guante a las tristezas y tragedias previstas e imprevistas de nuestras pequeñas existencias. Filosofía de bolsillo, especialmente útil y balsámica en momentos de desesperación. Más que nada porque poco más puedes hacer. 


Ayer vi un pájaro subiendo en vertical el tronco de un árbol. En ese momento una muchacha en bicicleta paseaba feliz por el mismo sendero canturreando una canción de Take That. Guix ramoneaba entre los arbustos. Escuché el trajín de la pequeña granja cercana. El aire era cálido como una caricia. La primavera pide permiso. 


La casa llevaba casi diez años deshabitada. Con paciencia de santo y la ayuda de un arquitecto amigo hicimos recuento de los daños. De inmediato preparamos un plan de choque. Enseguida vimos que la llegada del mal tiempo impediría dejar la casa como queríamos. Hubo que priorizar. Una primera fase para dotarnos de agua, gas y electricidad que nos permitiese pasar el invierno con garantías. Una segunda fase, sin plazos, de mejoras y acabados. Era también, y ante todo, una cuestión de presupuesto. 
La humedad y la carcoma habían hecho estragos. Hubo que sanear paredes y abrir el suelo en canal para pasar todas las conducciones. La cocina y el baño surgieron literalmente de la nada. Las paredes acabaron forradas de madera como queríamos desde el primer momento. Esos meses nos dejamos la piel y quien escribe se ganó una hernia. Medallas y heridas de una guerra incruenta.
Echamos la vista atrás y nos parece que todo ocurrió hace años. Desde hace unas semanas estamos con los acabados. En muy pocos meses la casa lucirá preciosa, aunque sabemos que siempre habrá algo que reparar, que retocar o que mejorar. Como dice Eva, será una casa como la de los cuentos de niños. Hemos tenido mucha suerte. Algunas de las cosas que nos han ocurrido me hacen pensar que alguien o algo vela por nosotros. Someone to watch over me.


diumenge, 10 de febrer del 2013

Botons de Shortbread


Aquesta nit he somiat que passejava entre ametllers florits.
La primavera s'ha decidit a visitar-nos a estonetes. Tot i que encara fa fred, els dies ja comencen a ser més llargs. Els matins tenen una lluminositat que anuncia l'arribada del bon temps i la natura sembla haver-se espolsat tímidament el llarg malson de l'hivern. Trobes més gent al carrer, al bosc, al camp. Tot indica que alguna cosa està canviat, també el nostre humor. I la nostra llar, és clar.
Les obres avancen a bon ritme. L'Alex, el nostre fuster, està deixant marcs, portes i finestres com noves. Aquest dies el paleta també ens ha fet algunes feines i hem acordat que torni d'aquí a un mes. D'aquí a poques setmanes podrem pintar. Pensar que un dia les nostres finestres tindran cortines i persianes ens semble un somni a l'abast de la mà. Estem segurs que el nostre cottage serà la caseta més bonica en moltes, moltes milles a la rodona i ens encantarà mostrar-vos el nostre àlbum de fotografies per a que ho pogueu comprovar.
Mentrestant, mentre arriba aquest moment, ens agradaria compartir amb els amics una recepta que ens encanta. Aquestes galetes de Shortbread  agraden a tothom i són tan fàcils de fer que és gairebé un pecat no provar-les. Esperem que us agradin.


Botons de Shortbread
(aprox. 24)

125gr de mantega
55gr de sucre
180gr de farina
1 culleradeta d'essència de vainilla (opcional)

1.- Amb unes "varilles" batre el sucre i la mantega fins aconseguir una mescla cremosa i lleugera.
2.- Afegir-hi la vainilla (opcional) i la farina i mesclar bé fins que quedi tot ben integrat i es formi una massa homogènia.
3.- Transferir la massa al marbre de la cuina (ben net, és clar) i donar-li forma de bola. Amb l'ajuda d'un corró, aplanar la bola fins aconseguir un disc d'1-1,5cm de gruix. Embolicar amb film de cuina i posar a la nevera uns 20 minuts.
4.- Preescalfar el forn a 190ºC
5.- Treure la massa de la nevera. Desembolicar i tornar a passar-li el corró per deixar-la amb un gruix no superior al centímetre.
6.- Tallar les galetes en la forma desitjada. En el nostre cas, hem fet servir dos tallapastes rodons. Amb el més gros hem tallat la massa i amb el més petit hem fet la forma del relleu interior. Posteriorment hem utilitzat una palla (sí, de les de beure els tetrabricks petits de suc) per fer els dos forats. També us he de dir, però, que la forma tradicional de les shortbreads és rectangular d'uns 3cmx8cm aproximadament i que se'ls hi acostuma a punxar la part superior amb un forquilla diverses vegades per a que quedi plena de foradets (simplement per una qüestió decorativa).
7.- Col·locar les galetes en una safata de forn forrada amb paper sulfuritzat (paper de forn) i empolvorar-les amb una mica de sucre (això és opcional).
8.- Coure al forn uns 15-20 minuts o fins que agafin un lleuger to daurat. Retirar-les de la safata i deixar refredar sobre una reixeta.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...