Postal desde Waterbridge

Cualquiera que haya pasado una sola vez por aquí lo reconocerá de inmediato. En el camino que va de Waterbridge a Townhill hay un pequeño recodo, ése que casi se esfuma a la izquierda de la fotografía. En primavera, cuando llegas a ese punto sólo escuchas tus propias pisadas en la tierra y el canto de algún pájaro despistado. En otoño, pero sobre todo en invierno, el soplido del viento y el rumor constante y aburrido de la lluvia acompañan al caminante por entre los senderos de Chalkwood. En verano, casi el silencio. Apenas circulan automóviles. Como mucho te saluda algún granjero en bicicleta. O te tropiezas con la vieja Miss Lansbury en su renqueante moto de los tiempos de Lawrence de Arabia. Y luego está el olor, ese olor tan característico, indefinible. Pregunta a cualquiera. "Huele a Chalkwood" te dirán. Y es cierto, huele a Chalkwood.

A unas trescientas yardas se divisan las primeras casitas de Townhill.

Tiramisú segons la recepta d'en Giovanni

Doncs ja la tenim aquí. Tal i com us vàrem prometre, en aquest post us revelarem un dels secrets més ben guardats de la gastronomia italiana: la recepta del tiramisú d'en Giovanni. Us podem ben assegurar que l'espera ha valgut la pena. I per què aquesta espera? Doncs perquè un parell de dies abans d'haver-nos decidit a penjar-la ens havíem inscrit en els reptes gastronòmics del Cercle de Whole Kitchen i en entrar en la proposta d'aquest més ens vàrem trobar això: "Whole Kitchen, en la seva Proposta Dolça pel mes de juny, ens convida a preparar un clàssic francès: una Charlota". Ni que ho haguéssim fet expressament, no? El que passa és que segons les normes d'aquest repte culinari, no es poden penjar les receptes fins els dia 25 de cada mes, així que ens va tocar esperar. De fet, encara ens va anar bé i tot. A darrera hora ens van convidar a passar la revetlla de Sant Joan a casa d'uns bons amics i vàrem aprofitar el súper tiramisú per porta'l de postres. Sí, ja sabem que per la revetlla el més normal és menjar Coca de Sant Joan, però us podem ben assegurar que ningú, absolutament ningú, es va queixar. Més aviat al contrari...

Respecte a la recepta en sí, dir-vos que sembla mentida que quelcom tan senzill de fer doni uns resultats tan espectaculars. Aquest tiramisú és l'opció perfecta per a preparar quan et fa mandra encendre al forn i vols preparar unes postres ràpides però delicioses a la vegada. Mai li podrem agraïr del tot al Giovanni que hagi volgut compartir aquest secret amb nosaltres. Com diu sempre l'Andy quan surt el tema a la conversa: Ell és el Mestre dels Tiramisús. A punt per a conèixer el secret?...

Charlota de Tiramisú (segons la recepta d'en Giovanni)

(per a 10 persones)

500gr de Savoiardi*

500gr de mascarpone**
4 ous grossos

5 cullerades soperes de sucre

2 cafeteres de quatre tasses de cafè (ben intens)

2 tassetes de cafè d'Amaretto Di Saronno**

Abans de començar amb l'explicació us volem matitzar un parell (o tres) de coses:

*: Els Savoiardi els podeu trobar a qualsevol supermercat. La marca Fontaneda en fabrica i fins i tot diversos supermercats en tenen de marca blanca. A la bossa hi acostumen a posar "Bizcochos" tot i que jo els hi hagués posat qualsevol nom menys aquest. Sóm més aviat com melindros durs, sabeu què vull dir?

**: Segons en Giovanni és molt important que el mascarpone sigui bo. Ell sempre recomana que comprem una marca italiana com ara Galbani o Santa Lucía i que evitem comprar els de marca blanca. Paraula de Giovanni.

***: Aquesta nota és cosa nostra. La recepta original, tal i com podeu veure, demana Amaretto Di Saronno. El problema va ser, però, que quan va ser el moment de posar-nos a fer el pastís ens vam adonar...que no l'havíem comprat. Passat el primer moment de pànic, vam anar a mirar al nostre moble bar particular i vam trobar una ampolla (vintage total) de Licor de Cacau a la vainilla del meu avi. El vàrem tastar i ens va semblar que hi casava a la perfecció. El resultat va superar totes les expectatives pel que, de veritat ho diem, pensem que és una alternativa a tenir en compte per a totes aquelles persones a qui el regust amarg de l'Amaretto no els hi acabi de fer el pes.

1.- Amb unes varilles manuals (sí, manuals!) batre els rovells amb el sucre fins que ens quedi una mescla cremosa.

2.- Afegir-hi el mascarpone i després el licor i seguir removent fins que quedi una massa homogènia.

3.- En un recipient a part muntar les clares a punt de neu.

4.- Afegir les clares a la mescla del mascarpone i, amb una espàtula, integrar-les fent moviments envolvents amb molta cura de que no se'ns abaixin.

5.- Per muntar el tiramusú necessitem un motlle amb parets altes. Recobrirem la base amb una capa de savoiardi que prèviament haurem mullat (només volta i volta) en el cafè. Atenció! És important no deixar que s'empapin massa de cafè o quedaran molt tous o, pitjor encara, es trencaran. També hem de tenir cura de que tota la superfície del motlle ens quedi coberta. Si veiem que ens ha de quedar algun raconet sense cobrir perquè els savoiardis són massa curts o massa llargs talla'ls a la mida i anar tapant els forats com si d'un puzzle es tractés.

6.- Abocar una part de la mescla de mascarpone a sobre dels savoiardi.

7.- Fer una altre pis de melindros però, aquest cop, col·loca'ls de forma creuada a com ho hem fet abans.

8.- Tornar a abocar més mescla de mascarpone al damunt

9.- Repetir els passos anteriors tantes vegades com es vulgui (o el motlle permeti) tenint cura d'acabar sempre amb una capa de mascarpone.

10.- Cobrir la part superior del tiramisú amb una fina capa de cacau en pols (i virutes de xocolata si sou molt xocolaters!).

11.- Posar a la nevera i tenir la suficient força de voluntat per a no toca'l fins l'endemà.

És un gust. El talles amb el ganivet i és tou i cremós. L'aroma del licor el fa simplement irresistible. Te'n poses una cullerada a la boca i es desfà poc a poc gràcies a la seva lleugeresa. Una dosi en vena de l'Itàlia més pura en forma de pastís francès com és una "Charlota". No podeu deixar de prova'l.

Ni final ni feliz

Hubo un tiempo en que éramos tan inocentes que creíamos que DESAYUNO CON DIAMANTES era una comedia romántica con final feliz.

Ahora sabemos que aquel antológico final feliz de película, con dos pobres seres desvalidos besándose bajo la lluvia a los acordes del “Moon River” de Mancini no era ni feliz ni final. Ahora sabemos que aquello era el principio del fin de una relación imposible y sin ningún futuro.

¿Y tú me preguntas qué ha pasado, precisamente tú, entretenido en estas líneas?

La vida, simplemente la vida. La vida -ese caprichoso collage de tango, melodrama y película de los hermanos Marx- nos ha ido arrebatando concienzudamente y a tiras aquella piel que nos hacía tan felices y nos protegía de la realidad, esa verdad tan absoluta y tan tozuda como una mula.

Según los más elementales principios de la Física ya no podré volver a ver nunca más DESAYUNO CON DIAMANTES con la mirada limpia de entonces. Un fastidio, se mire como se mire. Aunque lo peor de todo es que cada vez que escucho “Moon River” siento que algo, muy pequeño pero muy hermoso, se me ha hecho trizas en el camino. Y eso jode.
Como dice Phil Towers: "Cualquier día de estos nos hacemos mayores".

LA TORNA

Eva se enfada conmigo porque no está de acuerdo en que Paul y Holly tengan tan mal acabar tras el THE END, pero no me hará cambiar de opinión. ¿Y qué futuro le espera a Kim Novak junto al buscavidas que interpreta William Holden en PICNIC de Joshua  Logan? Francamente, le veo más futuro a Tom Hanks y Meg Ryan en TIENES UN E-MAIL, aunque nunca se sabe.

Tarta d'albercocs

Sabeu quan trobeu una recepta que us entra ja pels ulls, i després la llegeixes i penses: "Oh! l'he de fer!!" però resulta que l'ingredient principal és de temporada i, és clar, encara no toca? Doncs això és el què em va passar amb aquesta tarta d'albercocs. Em va semblar simplement irresistible, però al mes de gener, que és quan la vaig descobrir voltant per aquest blog, els albercocs encara devien estar en fase més que embrionària. Per fi, però, vas a la fruiteria i notes aquella oloreta dolça dels préssecs i els albercocs. Qui s'hi pot resistir? Vaig fer una bona carregada dels que el fruiter em va recomanar, vaig treure la pols (virtual) a la famosa recepta i....em vaig arremangar la camisa per posar-me en matèria.

El resultat va ser equiparable a les expectatives que hi havia posat (hi ha res més recomfortant?) i, per aquest motiu, no m'he pogut resistir a comparti'l amb tots vosaltres. Si us agraden els albercocs, i les tartes amb base de mantega i ametlla, aquesta és, sense cap mena de dubte, "la" tarta. És melosa, suau i molt gustosa i els albercocs li donen un sabor...simplement genial!!

Tarta d'albercocs

(per a un motlle d'uns 23cm.)

Per la base:

130gr. de mantega sense sal, freda i tallada a cubs

2 tasses i 1/4 de farina (i una mica més per quan amassem)

1/4 de culleradeta de sal

1/2 tassa de sucre llustre

El rovell d'un ou gros

2 cullerades d'aigua mineral fresqueta

Pel farciment:

1 tassa d'ametlla en pols (farina d'ametlla)

1 tassa de sucre moreno (i una mica més per decorar després)

200gr. de mantega sense sal a temperatura ambient

Una beina de vainilla

1 cullerada de farina

2 ous grossos lleugerament batuts

6-8 albercocs madurs però que encara tinguin cos, tallats per la meitat i sense os

Comencem per la base:

1.- En el pot del túrmix combinar la farina, la mantega i la sal. "Triturar" fins que semblin molles de pa.

2.- Afegir-hi el sucre llustre, el rovell i l'aigua i fer anar el túrmix el just per a que tots els ingredients es combinin.

3.- Traspassar la mescla al marbre i amassar una mica fins que ens quedi una massa suau (compte a no treballar-la massa). Aplanar en forma de disc amb un corró, embolicar en film transparent i posar a la nevera un mínim de 30 minuts i un màxim de 24 hores.

Anem preparant el farciment:

1.- Combinar la mantega, el sucre moreno i la polpa de la beina de vainilla amb el túrmix fins aconseguir una mescla lleugera i esponjosa.

2.- Afegir la farina i tornar a passar pel túrmix i fer el mateix amb els ous.

3.- Per últim afegir-hi l'ametlla en pols i tornar a passar pel túrmix fins que la mescla quedi ben homogènia.

4.- Reservar a temperatura ambient o, en cas de no voler muntar la tarta fins bastant més tard, guardar a la nevera anant en compte de retirar-la de nou una bona estona abans de treballar-hi.

Procedim al muntatge:

1.- Enfarinar lleugerament el marbre i col·locar el disc de la base que hem tret de la nevera.

2.- Aplana'l amb un corró fins a que tingui un gruix d'una mica menys d'un centímetre.

3.- Forrar amb ell el motlle de tarta. Seria ideal que aquest tingués la base desemmotllable però si no en teniu podeu forra'l amb film tranparent que ens ajudarà moltíssim quan haguem de retira'l del motlle.

4.- Col·locar a la nevera al menys durant una hora.

5.- Preescalfar el forn a 160ºC.

6.- Escampar el farciment per sobre de la base de la tarta i col·locar-hi al capdamunt els albercocs tallats per la meitat i sense os.

7.- Empolvorar cada albercoc amb una mica de sucre moreno (opcional).

8.- Enfornar la tarda durant una hora i quinze minuts o fins que agafi una tonalitat daurada. Si us sembla que la part de sobre s'enrosseix massa depressa retirar-la del forn i tapar-la amb paper d'alumini per després seguir fornejant.

9.- Un cop cuita retirar del forn i deixar refredar en el mateix motlle sobre una reixeta.

Pot semblar molt complicada, però us assegur-ho que no ho és en absolut i el resultat és molt agraït. Us imagineu una cosa millor per omplir la vostra cuina de l'aroma autèntic de la "campinya" anglesa? Preneu-la amb una mica de nata i estareu literalment a la glòria. O a la campinya.

Modales exquisitos

Nos habían convocado prácticamente de un día para otro. Se suponía que el motivo de esa reunión era hacer balance de cómo habían resultado las celebraciones de una semana atrás. Hasta aquí todo normal. Por eso nos quedamos con la cara boba al entrar en el local y encontrarnos cara a cara con George Wade, Mary Buffer y Martin Artless, pesos pesados de la política local. Gente educada, agradable y sin escrúpulos. Personas encantadoras capaces de venderte a sus madres a precio razonable sin que les temblase el pulso. Nos recibió con una sonrisa  muy guasona el gruñón de Tim Holloway, más Ernest Borgnine que nunca. Enseguida llegaron Willy "Gibson" Wallace y Louise Parsons, los otros miembros de la junta.

La reunión con nuestros políticos preferidos resultó mitad decepcionante, mitad absurda, aunque muy entretenida. Mi esposa se dio nada más llegar el pequeño placer de recordarle a George Wade que la situación de penuria en que se encuentran las finanzas de Waterbridge es culpa de políticas de derroche y propaganda. O sea, su política. A Wade, tieso y engominado tras sus enormes gafas de pasta,  no  le gusta que le metan el dedo en el ojo y menos aún que ese dedo sea el de una mujer. Wade pertenece al típico perfil del listillo, machista y mediocre. No ha trabajado en su vida y está en política desde que acabó los estudios, siempre bajo la protección de Shitmore. Hizo una boda estupenda con Linda Basehart y ya tiene con ella  dos niños rubitos, un perro, dos gastos siameses y un precioso cottage a las afueras. Mi esposa lo conoce desde hace años y siempre lo ha tenido por un tipo muy espeso. Idiota pero hábil, vamos. Suponemos que debe responder a la figura del tonto útil que tanto se da en las esferas de la política.

Holloway entró con la directa puesta y el pie en el acelerador. Hace tiempo que Tim le tiene el ojo echado a un terreno cercado y abandonado junto al río, a unos centenares de metros de donde tenemos el local. Ese terreno es propiedad de Freddie Townsend. Tim propone que el Ayuntamiento se haga cargo del mantenimiento de ese terreno para que los chavales puedan jugar a fútbol. Con permiso de Townsend, claro.

La respuesta de Wade fue la que se podía esperar de alguien como él. Comenzó a hablar y al cabo de cinco minutos de retórica engolada y hueca Mrs. Parsons se levantó de golpe de su silla y preguntó con una jovial sonrisa de fumadora: "¿A alguien le apetece un té?". Era la forma más educada que conozco de decirle a Wade que era un capullo y que estábamos esperando propuestas concretas. Parsons en estado puro.

Willy era menos educado -y también menos cínico que Louise Parsons- y no se anduvo por las ramas. Preguntó a aquellos tres servidores públicos qué podían hacer, si estaban dispuestos a tratar el asunto en el próximo pleno y qué coste tendría la broma. Antes de que Mary Buffer abriese la boca, Willy comenzó a elucubrar con la posibilidad de hablar directamente con Townsend y explicarle el proyecto para tratar de implicarlo en algo que va más allá y que tiene como objetivo… blablabla, etc. Eva y yo nos mirábamos divertidos viendo cómo aquellos tres imbéciles iban a marcharse con el rabo entre las piernas y sin apenas haber podido abrir la boca. Un suplicio para un político, vaya.

Al cabo de quince minutos de charla distendida, endulzada con unas exquisitas tazas de té y unas deliciosas galletas de gengibre, el asunto estaba más que liquidado, así que despedimos cordialmente a nuestros políticos. Y en cuanto se cerró la puerta pasó lo que sabía que pasaría. Ventajas de ser el guionista.

-No puedo con este gilipollas de Wade –escupió Holloway.

-Si quieres un consejo, amigo mío, no subestimes a Wade. Cualquier día de estos nos sorprenderá dictando conferencias sobre Management en alguna escuela pija de negocios. Pero estoy de acuerdo contigo: es un gilipollas –terminó Louise. Y encendió un cigarrillo.

El resto de la reunión nos dedicamos a reflexionar en voz alta sobre cómo se habían desarrollado los actos programados unos días atrás en las fiestas de primavera. Todos coincidimos en que el modelo necesita una urgente, muy urgente, puesta al día. La media de edad de los asistentes pasaba de la cincuentena en mucho y lo más moderno que se bailó el sábado noche fue alguna canción de Tom Jones. Poco alentador, la verdad, por mucho que me guste Tom Jones. Eso sí, hubo unanimidad en que el servicio de bar funcionó de maravilla y que los sandwichs de bacon, lechuga, queso, pepinillo y mostaza de Miss Underwood estaban deliciosos. “Florence siempre ha tenido muy buenas manos para la cocina. Y un culo estupendo, vaya que sí”, remató Willy Wallace pasándose su enorme lengua por los labios.

Y cuando ya estábamos a punto de marcharnos la bruja de Louise Parsons preguntó con una maliciosa sonrisa: “¿Y ya se sabe a quién le ha dejado la pasta Walter Hudson?”