divendres, 30 de març de 2012

Aturar-se, mirar...disfrutar


 Ho hauríem de fer més, i no ho fem. Ho diem sovint, oi? El món, el dia a dia, ens omple de problemes i maldecaps. Però també estem envoltats de coses boniques a les què moltes vegades no prestem la més mínima atenció. I és una llàstima. Fa quatre dies, el perer que hi ha al costat d'una de les tanques del pati tot just tenia uns brots que apuntaven. Ahir vaig parar-me un moment a mira'l i aquells brots s'havien convertit en unes precioses flors blanques. Probablement, d'aquí quatre dies més ja no hi seran. Estic contenta d'haver-me aturat dos minuts i haver aprofitat aquell moment per disfrutar-les, per fotografiar-les i olorar-les. Sí, estem rodejats de problemes i maldecaps, però també de bellesa. Només hem de voler i saber veure-la.


dijous, 29 de març de 2012

They are perfect for the countryside



Éstas son mis Munich. Las escogió expresamente Eva porque dice que son ideales para la campiña.

dimecres, 28 de març de 2012

El "sign" de Alfriston Cottage


Hacía días que trabajábamos en ello, a ratitos. Encontramos casualmente la madera en la campiña y la tuvimos dando vueltas por los rincones del taller varias semanas. Un día nos decidimos y la cortamos a la medida que considerábamos adecuada. Después valoramos cómo sería el look y escogimos el tipo de letra. El resto es menos poesía y más prosa. Pintura sintética, lijado, rotulado de las letras, secado, barnices... Y el resultado: estamos muy contentos. Alfriston Cottage ya tiene su "sign" identificativo.

Galetes amb melmelada de maduixa


 No sé si algú de vosaltres ho recordarà, però quan va obrir el primer IKEA del país, a la seva botiga de productes suecs hi havien unes caixes de tamany familiar de galetes amb melmelada de maduixa. Eren sumament vicioses!! Després, no se sap per què, van desaparèixer i mai més n'han tornat a tenir (i això que cada vegada que hi vaig ho pregunto). Com podeu veure, aquelles galetes em tenien el cor robat. Així que ja feia temps que em rondava pel cap buscar la manera de fer-les casa. Si era capaç de fer-les amb ingredients totalment naturals segur que em treuria el delit per les famoses galetes de l'IKEA o, encara millor, deixaria de somiar amb elles per passar a somiar amb les meves!

Una vegada més, he de donar les gràcies a la Núria, la meva mestra en temes de reposteria, que em va passar la recepta que avui comparteixo amb vosaltres. Vaig fer petites modificacions a l'original i el resultat va ser...increïble! Senyors de l'IKEA, aquella pesada que sempre venia a preguntar per les galetes amb melmelada de maduixa ja no tornarà més!

Galetes amb melmelada de maduixa
(50 galetes aprox.)

350gr de mantega (podeu utilitzar mantega light i així us sentiu menys culpables...)
250gr de sucre
1 ou gros o 2 de petits
500gr de farina
1 pot de melmelada de maduixa o de qualsevol altre gust (jo la vaig comprar light)


1.- Preescalfar el forn a 180ºC
2.- En un bol gran barrejar la mantega a temperatura ambient, el sucre i l'ou (o els dos ous). Batre-ho bé amb la batedora elèctrica (o a mà si no en teniu).
3.- Afegir-hi la farina tamisada de mica en mica, assegurant que tot quedi ben mesclat.
4.- Abocar la mescla a una mànega pastissera, posar paper vegetal a la plata del forn i començar a fer galetes deixant uns tres centímetres entre elles. En dibuixar la forma de la galeta amb la mànega, assegurar que deixem una part més enfonsada al mig per posar-hi la melmelada. Les primeres sempre són una mica més difícils, però una vegada hagueu agafat la pràctica veureu que és molt senzill.
5.- Amb una culleradeta omplir els "foradets" de les galetes amb la melmelada.
6.- Fornejar durant uns 20 minuts o fins que les bores de la galeta es comencin a daurar.
7.- Probablement haureu de repetir els passos 4, 5 i 6 una altra vegada, ja que la recepta dóna per fer moltes galetes (us ho asseguro! La recepta original parlava de 36 i a mi m'en van sortir quasi el doble!!).

Ja veureu com les galetes resultants són molt lleugeres. No són gaire dolces i la melmelada hi complementa a la perfecció. Són ideals per a prendre a l'hora d'esmorzar amb el cafè o el te. A més, amb la quantitat que en surten, podeu regalar-ne a la familia o als amics. Veureu que bé que quedareu quan els hi digueu que les heu fet vosaltres!!

Un tema important, assegureu-vos que les guardeu en un pot ben hermètic. Aquest tipus de galetes no soporten gaire bé el pas del temps. Així que el millor és que les emboliqueu amb una mica de paper de cuina i les poseu en un pot hermètic per assegurar la seva conservació. Bon profit!!

dimarts, 27 de març de 2012

Pollastre 0,0


Darrerament començo a sentir a algunes persones (més dones que homes, la veritat) que es comencen a preparar per la tan coneguda "Operació bikini". Comença a fer bon temps i, qui més qui menys, comença a olorar la platjeta i la piscina just a la cantonada. Fa precisament un any jo també em vaig ficar al cap seguir una d'aquestes "operacions" i vaig aconseguir perdre ni més ni menys que 13 quilos! El millor de tot, però, és que passats un munt de mesos no n'he acabat recuperant cap i això és, sense cap mena de dubte, una gran notícia.

Una de les receptes que feia a casa per sortir dels típics plats a la planxa era aquest pollastre 0,0 que avui us passo i que, tot i haver acabat els dies de règim, encara cuino sovint a casa. Li dic 0,0 perquè tot i que el veieu tant cremós està cuinat amb formatge batut de 0% materia grassa. Un ingredient que fins l'any passat desconeixia i que actualment és gairebé indispensable a la cuina de casa. Com no, el trobareu al Mercadona, a la secció de formatges refrigerats i és molt econòmic. Ah! I per a totes aquelles persones que no sou gaire "fans" dels formatges, dir-vos que no té el típic sabor a formatge. És més aviat com un iogurt, però sense el punt d'acidesa. Es pot utilitzar en tota mena de plats i fins i tot en reposteria. Val la pena, de veritat.

Pollastre 0,0
(per a 4 persones)

4 pits de pollastre tallats a filets
1 ceba
5 cullerades de formatge batut 0% M.G.
Pebre verd en boletes o Pebre negre molt
Sal i Oli d'oliva 

1.- Posar dues cullerades d'oli d'oliva en una cassola. Tallar la ceba ben petita i sofregir-la amb l'oli fins que quedi daurada.
2.- Afegir-hi els filets de pit de pollastre amb una mica de sal i anar girant-los fins que estiguin cuits (com si fessim carn rostida).
3.- Afegir les 5 cullerades de formatge batut i inmediatament les boltes de pebre verd (al gust). Remenar una mica de manera que el formatge cobreixi tots els filets i s'escalfi, però no el tingueu gaire estona a la cassola o es fondrà completament. 
4.- Retirar del foc i servir.

I ja està! Més senzill impossible. El podeu servir amb una bona amanida, o amb uns espàrregs a la brasa, o fins i tot amb uns xampinyons a la planxa amb all i julivert. El què està clar és que disfrutareu menjant-lo i no us "pesarà" gens ni mica (us ho dic per experiècia!).

El revistero veterano


 Cuando eres un entusiasta de las revistas de decoración suele pasar que terminas por acumular unas cuantas docenas de ejemplares. Eso te obliga de vez en cuando a hacer “limpieza” (con todo el pesar de mi corazón). Pero siempre terminas salvando aquellos números a los que tienes más cariño, porque tiene éste o aquel reportaje, o un artículo interesante sobre upcycling. Son lo que Eva y yo llamamos “las Biblias”. ¿Y dónde las guardas?. En lugar preferente: en un revistero junto al sofá.

 
Este otoño recuperamos del taller del abuelo una vieja caja de brandy que se caía a pedazos por la carcoma. Le dimos el correspondiente tratamiento anticarcoma, la pintamos de blanco con spray, la lijamos un poco, le pusimos unos tiradores que encontramos en unos botes oxidados y acabamos el proyecto con unos tacos de madera a modo de patas para que la caja no tocase directamente el suelo. El resultado nos gustó, así que una vez dado el visto bueno y aprobado, colocamos nuestro nuevo revistero junto al sofá, con “las Biblias”.
Tiempo de ejecución: un par de días a ratitos y mucha paciencia.


dilluns, 26 de març de 2012

¿Esplendor en la hierba?. Anda ya...!!!


Hoy, mientras paseaba por la campiña  en compañía de Guix, repasaba mentalmente las noticias que acababa de engullir mientras desayunaba. Pensaba en lo mal que lo deben estar pasando algunos que ya se veían cómodamente apoltronados en Andalucía y que van a tener que buscarse la vida. Pensaba también en el pobre tesorero de los conservadores británicos que ha tenido que dimitir por un supuesto tráfico de influencias. Por asociación de ideas pensaba en cómo desde el poder se trabaja escrupulosamente para reducir la tasa de desempleo, especialmente entre familiares y allegados. Recordaba aquellos brindis al sol de los mandatarios mundiales cuando hablaban en el 2009 y 2010 de refundar el capitalismo. Reflexionaba sobre las ventajas de tener una banca sólida, a golpe de fusión subvencionada y a costa de bloquear hasta la eternidad los ahorros preferentes de unos cuantos millones de jubilados y gentes de buena fe. Estoy encantado con esa huelga general del jueves 29 que se vaticina como un fracaso y que me produce úlcera duodenal cuando pienso en el descrédito de unos sindicatos "a la sopaboba" que se han quedado en el siglo XIX. Leo con pesar lo mal que lo pasa la gente, sin empleo, sin ingresos, sin casa, sin horizontes. Compruebo con estupor que Obama propone una reducción del armamento nuclear, ese mismo que podría acabar con la humanidad varios centenares de miles de veces, mientras en su país discuten aún sobre la reforma sanitaria y los republicanos buscan desesperadamente un candidato que les permita hacer un ridículo espantoso en las próximas elecciones. He visto al Santo Padre con sombrero de charro mexicano y se me ha volcado el café (yo para estas cosas soy muy sensible), al tiempo que mi poca fe (ninguna, vaya) saltaba hecha pedazos cuando leo que ahora se va a Cuba. Y respecto al congreso de CDC, pues qué quieres que te diga… En fin, que todo es muy confuso.
Seguramente en 1944 la cosa estaba mucho peor. La sensación que uno tiene es que aprendemos poco de los errores y de nuestra estupidez como especie. Eso me hace caer inevitablemente en la melancolía. Una melancolía British, pero melancolía al fin y al cabo.
Luego ves a Madonna con 53 años imposibles y envidiables y se te caen al suelo. Efectivamente, no hay nada que hacer.

Més pins...

Penso que una de les millors coses que té internet és que et dóna la possibilitat d'aprendre a fer coses que, d'altra manera, probablement mai faries. Per estrany que sigui el teu dubte, escrius les paraules màgiques "Com fer..." (molt millor si ho fas en anglès: " How to...") i, en un segon, tot el que sempre havies volgut saber està davant dels teus ulls. M'encanta! Davant de la pantalla d'un ordinador he après a fer quasi de tot. No sóc una persona especialement donada a fer manualitats, però gràcies a les paraules màgiques he aconseguit fer una caixeta de fusta per posar els bols de l'aigua i del menjar del nostre gosset (en Guix). Fins i tot, gràcies a internet, vaig aprendre tots els secrets de com panel·lar amb fusta les parets de casa, i ara ja puc dir que sóc tota una professional. I, és clar, què no haig de dir sobre la quantitat de receptes i trucs de cuina que trobes per tot arreu. Com podeu veure, sóc una gran "fan" de la xarxa.
Com ja us he explicat abans, un dels millors lloc per aprendre a fer quasi qualsevol cosa és Pinterest. Voleu veure les coses que m'han cridat l'atenció aquesta setmana passada? Bé, una petita mostra, al menys....

http://www.instructables.com/id/Paracord-bracelet-with-a-side-release-buckle/
Encara recordo els braçalets que portàvem quan anàvem a l'institut fets amb corda d'escalar. Ens semblava que eren d'allò més sofisticats. Us en recordeu? Dos nusos correders i apa! ja teníem braçalet. Aquest ens porta a un altre nivell. A la web ens explica com fer-lo pas a pas, amb fotos incloses. Sembla senzill. Què us sembla?

http://www.deepsouthdish.com/2010/03/southern-strawberry-sweet-iced-tea.html?m=1 
Tinc moltíssimes ganes de provar aquesta recepta. Te i maduixes!! Quina bona pinta! Ara que ja hi ha maduixes per tot arreu i comença a fer calor encara en tinc més ganes. Prometo informar-vos de com ha sortit la cosa, ok?

http://sewloveit.blogspot.com.au/2012/01/lotion-bars-recipe.html
Cada cop llegeixo més coses sobre totes les substàncies que porten les cremes cosmètiques i que no està gaire clar que siguin molt "bones". Que si parabens que poden provocar càncer, que si alumini...Fa posar els pèls de punta, oi? El que no m'hagués imaginat mai és que fer aquesta mena de productes a casa fos tan senzill. Mantega de cacau o karité, cera d'abella i oli de coco...s'ha de provar, no? Per a un mateix o per fer un regal original. Ah! I si us pregunteu on trobar aquests ingredient, és més senzill del què us penseu. Si sou d'Igualada o rodalies heu d'anar a la botiga de l'Eugènia. La coneixeu? Està al Carrer Sant Cristòfil, 6 i tenen toooot el què us pogueu imaginar. Una joia, vaja!

http://brassyapple.blogspot.com.es/2009/03/diy-therapy-sacks.html
Més coses per regalar? O no. Heu vist mai aquests saquets de roba que s'omplen amb llavors i que es poden posar al microones o al congelador? En anglès es diuen saquets terapèutics ja que s'utilitzen habitualment per quan et fa mal l'esquena o t'has donat un cop. També és cert, però, que hi ha gent que els fan servir simplement perquè les llavors porten essències de diferents herbes aromàtiques i quan s'escalfen fan molt bona olor. Qui no es posaria al llit amb l'escalforeta del sac i olorant a eucaliptus o a romaní? Doncs els que he vist per aquí no són econòmics precisament... I, vès per on, a Pinterest vaig trobar aquest tutorial amb fotos de tots els passos a seguir que explica de manera molt senzilla com fer-ne un. Apuntat a la llista!

http://www.justputzing.com/2012/03/apple-goat-cheese-tarts.html
I ja per acabar (m'hi podria passar tot el dia però ja entenc que no és plan, oi?) aquestes tartaletes de poma i formatge de cabra. No em direu que no vénen ganes de menjar-te-les. Tambés són molt senzilles de fer, pel que encara és un plus més al seu favor. I, com no, ja estan a la meva llista de receptes a provar. Us animeu vosaltres també?

Doncs res més. Seguiré buscant coses interessants per compartir amb vosaltres. Fins a la propera!

diumenge, 25 de març de 2012

Muffins de llimona i fruites del bosc


 Fa un parell de setmanes vaig anar a comprar a "La Sirena" i allà em vaig topar amb unes bosses de fruits del bosc que tenien moooolt bona pinta. En vaig posar dues bosses al meu carret sense tenir gens clar per a què les faria servir. Però, és clar, aquella combinació de mores, maduixes, nabius, etc. era, simplement, irresistible!
I mira, fa un parell de dies, buscant alguna recepta pels esmorzars de la setmana (ja us he explicat en alguna altra ocasió que sempre que puc miro de fer les "pastes" per esmorzar amb aquestes manetes, enlloc de comprar-ho) em vaig topar amb una per fer muffins que parlava, precisament, de fruits del bosc i podien ser congelats. Oh! A bodes em conviden! La veritat és que tenien una bona pinta...I tenia a casa tota la llista dels ingredients que em demanaven... Bé, tots, tots potser no. Però per l'únic que em faltava vaig trobar la manera de "fer-lo" a casa. Així que, aprofitant que comparteixo amb vosaltres la recepta dels muffins, aprofito per compartir, també, un "truquillo" la mar de senzill i útil.

Muffins de llimona i fruites del bosc
(12 muffins)

1 llimona
1/2 tassa de sucre
1 tassa de sèrum de llet desnatada*
1/3 de tassa d'oli d'oliva
4 gotetes d'essència de vainilla
2 tasses de farina
2 culleradetes de llevat
1 culleradeta de bicarbonat sòdic
1 pessic de sal
1 tassa i mitja de fruites del bosc (fresques o congelades)

Sèrum de llet?? Sí. Jo també vaig pensar el mateix...fins que vaig llegir en un blog de cuina que es podia fer a casa sense problemes ja que era molt senzill. A més, he llegit meravelles sobre l'ús d'aquest ingredient en receptes de reposteria. Es veu que fa que la massa dels pastissos sigui més esponjosa (i he de dir que deu ser veritat ja que els muffins van sortit moooolt bé). Doncs va vinga, anem a fer muffins (i sèrum de llet!).


1.- Preescalfar el forn a 400º. Preparar una safata de 12 muffins (o dotze motlles de silicona) amb els seus respectius paperets.
2.- Preparar el sèrum de llet: En una tassa de llet desnatada afegir-hi una culleradeta de suc de llimona. Remenar bé i reservar. Ja està?? Doncs sí! D'aquí cinc minuts trindreu un deliciós sèrum de llet. Increïble però cert. :)
3.- Amb un "pelapatates" pelar la llimona. Posar la pell al pot del túrmix juntament amb el sucre i triturar fins que quedi tot ben barrejat (la pela de la llimona ha de quedar a trossets molt petits). Afegir-hi el sèrum de llet, l'oli, l'ou i la vainilla i passar-ho pel túrmix fins que tot quedi ben mesclat.
4.- En un bol ben gros afegir-hi la farina tamisada, el llevat, el bicarbonat sòdic i la punteta de sal. Afegir-hi la mescla que tenim al pot del túrmix i barrejar bé amb una espàtula fins que no hi hagi grumulls de la farina.
5.- Afegir-hi les fruites del bosc i barrejar-les bé amb la massa.
6.- Repartir la massa uniformement pels motlles dels muffins (en el meu cas vaig abocar massa fins a un mig centímetre de la vora).
7.- Fornejar durant 20-25 minuts o fins que al punxa'ls amb un escuradent aquest surt ben net.
8.- Deixar refredar en els mateixos motlles uns 5 minuts i després desemmotllar i posar sobre una reixeta fins que es refredin del tot.

La recepta original diu que estan boníssims menjats encara calents. En el nostre cas, el gourmet de casa (l'Andy) opina que estan molt més bons el dia següent. Així que, com podeu veure, hi ha gustos per tot. El que sí us puc assegurar és que la combinació del gust de la llimona, amb la dolçor de les fruites del bosc us encantarà. Ja ho veureu!


dissabte, 24 de març de 2012

Un aerógrafo en las manos de Lola


 
Hay personas que parecen haber nacido en el lugar equivocado. Este podría ser el caso de Lola Vidal, de la que quiero decir unas palabras y presentar su obra.
Lola estaba convencida de que tenía un don para el dibujo… hasta que descubrió el aerógrafo. Entonces estuvo doblemente convencida. Eso ocurrió hace años. En todo este tiempo Lola ha desarrollado una amplia y diversa obra que ha estampado en motos, cascos, camiones, furgonetas y cualquier soporte en el que la reclamasen. Por supuesto ha perfeccionado su técnica hasta la exquisitez. Pero seguramente lo que más llama la atención es que no ha perdido el amor y la pasión por su trabajo. Disfruta con lo que hace como un niño garabateando en la libreta del cole.
Como decía, hay personas que parecen haber nacido en el lugar equivocado. Lola podría haber nacido en EEUU y no nos extrañaría en absoluto. Si queréis conocer más en detalle su producción contactadla en Facebook o en web.



Coses per picar (o sopar): Gratinats de tonyina


 A casa mirem de menjar verdura els dies de cada dia per sopar. Algun dia fem un "extra" i els homes de la casa menjen pa amb tomàquet i embotit i jo em faig un bon bol de cereals amb llet fresqueta. Els divendres, però, sempre ens agrada fer un sopar diferent. A vegades és una pizza, a vegades pasta de full amb tota mena de "toppings", a vegades entrepans a l'estil "Farolillo"... I, és clar, pel meu fill, el millor sopar de la setmana és, com no, el del divendres.
Com que no es tracta de fer sempre el mateix, em vaig animar a buscar receptes de coses que fossin senzilles de fer i que em fessin quedar bé amb el Jordi. La darrera troballa que hem fet són aquests gratinats de tonyina que ara us passo. Els ingredients no tenen cap misteri, i tot en sí és senzillíssim de fer, però el resultat és gustós, cruixent i lleuger. Ideals per a un sopar de divendres (o del dia que es vulgui) o per a picar mentres es mira el partit del Barça (o de l'Espanyol) o una bona película. A punt? Doncs vinga!

Gratinats de tonyina
(4 persones)

4 llaunes de tonyina al natural
2 cullerades de maionesa + una mica per untar (jo vaig comprar-la baixa en calories)
1/2 ceba tallada ben petita
1 cullerada i mitja de tàperes (opcional)
Sal i pebre
14 llesques de pa (d'una barra de mig)
3 tomàquets mitjans ben madurs
Formatge Mozzarella per tallar a rodanxes o ratllat

1.- Engegar el grill del forn. Cobrir la safata del mateix forn amb paper de fornejar.
2.- En un bol barrejar la tonyina, la maionesa, la ceba, les tàperes, la sal, el pebre (al gust) i el suc de llimona. Barrejar bé fins que quedi tot ben lligat.
3.- Col·locar les llesquetes de pa a la safata del forn que hem preparat. Untar-les amb una mica de maionesa (no de la que hem preparat amb la tonyina) amb un pinzell de cuina.
4.- Ara sí, repartir la mescla de la tonyina per sobre de cada llesqueta. Col·locar dues rodanxes de tomàquet a sobre de cadascuna.
5.- Cobrir les rodanxes de tomàquet amb dues rodanxes de mozzarella o amb mozzarella ratllada.
6.- Col·locar la safata del forn a la segona posició més alta del mateix (ben a prop del grill, però sense passar-se, eh?). Gratinar fins que el formatge estigui daurat i fent bombolles (uns 5 minuts aproximadament).
7.- Llepar-se els dits després de menjar-los!! :))

És o no és senzill? I estan boníssims!!! Ja veureu com triomfeu en la propera reunió d'amics o en qualsevol sopar de cap de setmana amb els vostres fills. Sigui quan sigui, bon profit!

divendres, 23 de març de 2012

¿Dónde ponemos la cubertería?


Cuando nos planteamos hacer la distribución de la cocina, una vez tuvimos claro que queríamos un diseño retro-vintage con una inversión mínima, sabíamos que no pondríamos muebles prefabricados y que desde luego no habría cajones. Tendríamos estantes de madera de palet y cortinas de cuadros. ¿Y la cubertería, dónde la pondremos?
Habíamos visto tiempo atrás en la web de Martha Stewart una “solución” muy interesante y pensamos en una “solución adaptada” a nuestras necesidades. Hay un pequeño tramo de pared donde pensábamos poner una celosía de la que “colgarían” unas cubetas o cestas con las piezas de la cubertería. Teníamos hasta el precio de la celosía a medida, con el enrejado perfecto. Nada caro, por cierto.
Hasta que un sábado fuimos a IKEA y nos encontramos esto.
Tomamos las medidas de la pared y vimos que nos encajaba. Instalarlo fue muy sencillo. Las planchas se cogieron a la pared con unos rastreles, de forma que entre la celosía y la pared hay un hueco de un centímetro y medio, más o menos. De esta forma se pueden pasar los ganchos (o cualquier otra forma de sujección) que sostienen las cestas. Eso sí, poned unos buenos tornillos que aseguren la instalación. No os precocupéis por la madera, es muy dura. En las fotos podéis comprobar cómo la instalación fue muy sencilla. En poco más de una hora el asunto estaba resuelto.
Para ahorrar nos inclinamos por unas cestillas de rejilla metálica también de IKEA. Las teníamos desde hacía tiempo y posiblemente estén descatalogadas, pero seguro que encontráis otras parecidas. Lo importante es que pesen poco. Creemos que la estructura es muy versátil. Unas cestitas de mimbre quedarían estupendas.
Os pasamos unas fotos para que podáis seguir un poco el proceso. Esperamos que os guste.
 

 

dijous, 22 de març de 2012

Cintes de carbassó i pastanaga


A vegades, les coses més senzilles són les que et donen millors resultats. I aquesta recepta n'és un exemple. Havia vist per internet diverses receptes semblants que combinaven cintes de carbassó amb diferents tipus d'enciam per fer una amanida diferent, o bé amb spaghetis o tallarines per completar un bon plat de pasta. El què volia provar jo, però, era què passaria si cuinava les cintes com si fossin pasta, però sense pasta. Un plat saludable, senzill i, sobretot, molt ràpid de preparar.

Cintes de carbassó i pastanaga 
(per a 2 persones)

2 carbassons grossos
2 pastanagues
10 tomàquets cherry
2 cullerades d'oli d'oliva
40gr de formatge de cabra
Alfàbrega (si és natural molt millor)
Sal i pebre

1.- Amb un "pelapatates" tallar a cintes els dos carbassons i la pastanaga.
2.- Tallar els tomàquets cherry en tres rodanxes.
3.- Posar un parell de cullerades d'oli d'oliva en una cassola i afegir-hi les cintes i els tomàquets. Salpebrar i afegir una bona quantitat d'alfàbrega (al gust).
4.- Coure tapat uns 3-4 minuts remenant de tant en tant i anant en compte de no fer-les malbé (el millor és fer-ho amb un estri de fusta).
5.- Afegir-hi el suc de mitja llimona i deixar coure 3-4 minuts més.
6.- Les cintes estan llestes quan encara tenen cos, però en tastar-les no estan cruixents. Arribats a aquest punt (en el meu cas no van estar més de 10-12 minuts al foc, en total), retirar-les del foc i posar-les als plats respectius.
7.- Espolvorejar-les amb formatge de cabra.


El  resultat és lleuger, però contundent a la vegada. Em refereixo a que és un plat d'allò més saludable, que ens ajuda a ingerir verdures de forma diferent, però que, a la vegada, atipa i et deixa ben satisfet. Nosaltres, que no ens agrada menjar grans quantitats en un àpat, el vam fer com a plat únic i va ser més que suficient.
Animeu-vos a prova'l i a donar-li una volta afegint-hi més ingredients o altres condiments. Ens agradarà saber com us ha anat!

Vodevil a medio gas



Habíamos dejado a Maggie Coperstake con la palabra en la boca hace unos días. Bien, para ahorrarte los detalles farragosos de la conversación que mantuve con ella te haré un resumen.  Según parece se trataba de un tema muy serio. Esa mañana, en el tren de las 7,00 que venía de Londres había llegado un tipo trajeado, con gabardina y bombín. El personaje en cuestión pertenecía a un prestigioso bufete de abogados de la City y estaba en Waterbridge para realizar diversas gestiones relacionadas con una herencia. Tenía intención de quedarse un par de días, por lo que había reservado alojamiento en The Mallows, según supimos por Curley, el taxista. Eso era todo cuanto sabía Maggie en aquel momento.
Una hora después pasé por la oficina de correos a recoger un certificado. Postlethwaite, el cartero, no estaba en ese momento, lo cual no me extrañó. Me atendió Rose, la ayudante. Rose, una simpática cincuentona que tuvo que ser muy guapa en su juventud, me soltó el chismorreo que nos iba a tener entretenidos durante unos días. Según parece Alex Postlethwaite había encontrado el día antes a Nancy, su mujer, en la cama con su mejor amigo, el bueno de Craig Jones. Postlethwaite y Jones se conocen desde niños y ya en su juventud habían compartido algunas novias y muchas borracheras. Pero lo de Nancy era otra cosa. Nancy pasa por ser una de las mujeres más guapas del pueblo, si no la más guapa. Es la típica belleza pelirroja de ojos azules que roza los cuarenta en buena forma, capaz de ganar el Grand National con un meneo de sus rotundas caderas. Se operó los pechos hace cuatro años, con un resultado excelente, todo hay que decirlo. Los más bocazas del St. George dicen que aunque no se hubiese operado las tetas Nancy Postlethwaite es la yegua más hermosa y lozana del condado. Aún recuerdo una calurosa tarde de verano, el año pasado. Según parece Nancy había salido de compras  con su amiga Lucy y ya volvía a casa. Llevaba un vestido blanco con flores rojas que marcaba sus contornos con un primor lujurioso. Todos los tíos que había en ese momento en el St. George salieron a trompicones a la puerta para ver pasar a Nancy. Parecía una estampa de una película de Fellini. Seguro que más de uno de aquellos golfos rezaría por ella esa noche.
Volviendo al caso. Resulta que Nancy es además la mejor amiga de Sarah, la esposa de Jones. Como ves la cosa se complica. Y ahora viene lo bueno. Nancy le había dicho a Postlethwaite que se marchaba de casa y se iba con Jones a iniciar una nueva vida en otro lugar, lejos de allí. Parece que la cosa hacía tiempo que duraba. El panorama se presenta desolador y muy poco divertido si tenemos en cuenta que Nancy y Alex tienen dos chicos preadolescentes y Craig y Sarah tienen una niña de 9 años.
Por lo que Rose me contó, Nancy y el cartero tuvieron una discusión bastante seria. De Craig sólo se sabe que había telefoneado a Alex pidiéndole disculpas y que Alex había tirado el teléfono por la ventana. Según parece Jones no estaba por la labor de huir del pueblo con Nancy. Sarah lo había enviado al sofá y Craig se hacía el buen chico arrepentido que quiere recuperar el amor y el respeto de su querida esposa. Eso sí, después de haberse trabajado a Nancy.
O sea, que tenemos un cuarteto realmente curioso. Postlethwaite , un cartero chasqueado; Nancy, una belleza también chasqueada; el listo de Craig, un tipo con cara de buen chico que cuando ha de poner la quinta marcha pone freno y marcha atrás; y por último, Sarah, la mujer enamorada que perdona las golferías de su marido porque no sabe vivir sin él. Las dos parejas viven a escasos metros la una de la otra y los chicos van los tres al mismo colegio y se conocen desde siempre. La pregunta que me hago es qué piensan hacer ahora todos ellos.
A todo esto continúo sin explicarte qué demonios vino a hacer el abogado de Londres en este pueblo perdido en mitad de la campiña. En fin, creo que dejaré para otro momento lo que prometí en el relato anterior. El St. George y el Mad Duck merecen capítulo aparte.
Por cierto, al final volví a casa sin recoger la carta certificada.

dimecres, 21 de març de 2012

Delícies de xocolata amb menta


Aquest post el vull dedicar a l'home que, fa ja quasi vint anys, em va descobrir el deliciós món dels calçots. Sí, no vaig saber què era un calçot ni fins a quin punt era addictiva la salsa que els acompanya fins ben bé els 20 anys. I ho vaig descobrir de la millor manera possible. A casa del millor cuiner de calçots que conec i rodejada de la millor companyia. Per sort meva, aquell moment de "glòria" s'ha anat repetint any rere any. Algunes vegades anant a Valls, altres a diferents punts de Catalunya però, he de reconèixer, enlloc he menjat mai uns calçots com els que prepara el meu amic. Així que, Bertri, aquesta recepta va per tu!

Diumenge passat vam tornar a reunir-nos a casa del Bertri per a celebrar la calçotada anual. Ja ens tens a tots cap a un poblet encantador de només 20 veïns que hi ha a tocar de Vilafranca a punt per embrutar-nos les mans arrencant calçots, fer-los a la brasa, preparar la salsa amb la seva recepta secreta i, sobretot, per menjar-los! Aquest any, però, i mirant de buscar una manera de compensar tota la feina que li donem al nostre amic cada cop que ens reunim 15 persones a casa seva, es va decidir per unaminitat que cada parella portaria uns postres al dinar. Així que ja tenia l'excusa perfecta per a tornar a ficar-me a la cuina.

Què es pot menjar després d'una calçotada, quan ja estàs més que tip i només penses en descordar-te el botó dels pantalons? Estava clar que havia de ser quelcom lleuger però, a la vegada, totalment irresistible. A més, havia de ser quelcom fàcil de transportar... La resposta: aquestes delícies de xocolata amb menta que vaig trobar, com no, al Pinterest. 

Delícies de xocolata amb menta
(60 galetes aprox.)

240gr de mantega (pot ser light)
1 tassa de cacau en pols sense sucre (el venen també desengrassat, si voleu)
1 tassa de sucre llustre
4 gotetes d'essència de vainilla
3/4 de culleradeta de sal
1 tassa i mitja de farina
400gr de xocolata fondant
2 cullerades d'essència de menta

1.- Preescalfar el forn a 175º.
2.- Batre la mantega fins que ens quedi lleugera i esponjosa i afegir-hi el sucre en pols. Remenar fins que quedi ben barrejat. Afegir-hi la sal, l'extracte de vainilla i el cacau en pols i mesclar-ho tot molt bé.
3.- Abocar la farina a la mescla i barrejar-ho de manera que la farina quedi integrada, però no cal que quedi tot totalment homogeni.
4.- Traspassar la massa sobre el marbre i donar-li forma de pilota. Amassar unes quantes vegades per assegurar que queda ben lligada i aplanar amb un corró fins aconseguir un disc d'un parell de centímetres de gruix. Embolicar amb film transparent de cuina i posar al congelador uns 15 minuts.
5.- Treure la massa del congelador, desembolicar i col·locar sobre el marbre en el que hi haurem espolvorejat una mica de farina prèviament. Amb el  corró, aplanar la pasta fins aconseguir un gruix d'uns 5 milímetres.
6.- Amb un talla pastes (o un vas petit) tallar galetes d'uns 4,5 centímetres de diàmetre i col·locar en una plata coberta amb paper pel forn.
7.- Fornejar les galetes durant 10 minuts. Després treure-les del forn i dejar refredar completament sobre una reixeta.


8.- En una gerra de mesurar (és perfecta per banyar les galetes) posar-hi la xocolata fondant trencada en trossets ben petits. Posar-la al microones i anar desfent-la a intervals de 20 segons per assegurar que no la cremem. Quan estigui ben desfeta afegir-hi l'extracte de menta i remanar molt bé per assegurar que queda tot ben combinat.
9.- Una a una, submergir les galetes en la xocolata (podeu utlitzar la mateixa gerra de mesurar com a recipient). Amb l'ajuda d'una forquilla, retirar-les de la mescla esperant que s'escoli bé la xocolata sobrant abans de col·locar-les, de nou, sobre una plata amb paper de forn. Repetir aquesta operació amb cadascuna de les galetes. De manera opcional, es poden decorar (totes o només algunes) amb ametlla crocant quan encara estan molles.
10.- Un cop banyades totes, posar a la nevera uns 15 minuts per a que la xocolata torni a solidificar-se.


I ja les tenim! Vaig llegir en algun lloc que aquestes galetes són les que les "Girl Scouts" dels EUA venen per les cases per recaptar fons per als seus clubs. Vaja, que en aquell país són tot un clàssic (les anomenen "Thin Mints"). Tradicionalment, les galetes que venien eren fetes per elles mateixes (o per les mares, és clar), però en els darrers anys, el normal és que venguin rèpliques industrials de les mateixes. La recepta que us he passat és la recepta original d'aquestes galetes. I, val a dir, que estan deliciones (d'aquí el nom que els hi he donat!).


No diré que són senzilles de fer, més aviat són laborioses ja que banyar les galetes una a una comporta una bona estona. Però el resultat val la pena. Bé, al menys això és el què em van dir els meus amics mentres es llepaven els dits menjant-les. Ja m'explicareu vosaltres què us semblen, d'acord?


Ignorantes o sufridos

Creo que el dicho era algo así como “el saber os hará libres” o “el conocimiento os hará libres”. Aunque la frase me remita a tiempos de una izquierda joven e idealista, no ha perdido sentido ni vigencia. Basta recordar lo que supuso la publicación de la Enciclopedia Francesa. Ese casi anecdótico apunte en los libros de Historia de nuestros chicos fue un paso enorme en la difusión del saber científico, que dio una patada racional y contundente en el culo de la cultura oficial, manipulada, mentecata, trufada de mentiras, errores y supersticiones de todo calibre. Un paso enorme, como decía, pero que no estuvo exento de tropiezos y dificultades. El establishment se resistió, como no podía ser de otro modo. La Iglesia, especialmente, no lo puso nada fácil, como ha hecho a lo largo de sus dos mil años de historia. El pobre Diderot lo pasó fatal. Como sabemos al final la cosa derivó en una revolución que cambió el curso de la Historia, poco más o menos.
Ya sabemos que el poder tiene en su ADN la tentación natural de querer controlarlo todo, también el conocimiento. Administrar y dosificar la cultura ayuda a gestionar y controlar las mentes, apacigua los ánimos y nos condiciona hacia un civilizado conformismo. Administrar la información también ayuda, de ahí el tradicional compadreo entre empresas de comunicación y poder político/económico. La gente cabreada y en la calle es una lata y queda feo, como sabe cualquier aprendiz de político sin necesidad de sacarse un máster en ESADE.
Lo único que podemos utilizar para quebrar ese status de perfecto alienado al que parecemos abocados es precisamente la cultura y la información. Nunca en la historia del hombre el acceso a la cultura había sido tan fácil e inmediato. Cuestionar, dudar, una mirada crítica y desconfiada ante todo lo que nos acontece y nos explican, ésa es la clave. Con esta actitud podremos circular con cierta solvencia, jodidos pero informados.


En estos días se ha estrenado en EEUU un telefilm de lujo sobre el personaje mediático de Sarah Palin. Evidentemente no lo he visto porque aún no ha llegado aquí. Pero lo que ponía de manifiesto el periodista que escribía la crónica que leí era lo que la película explicaba en toda su crudeza: cómo una persona de pensamiento débil y esquemático –nada menos que Gobernadora de Alaska, por más señas- logra llegar a hacer ticket con el bueno de John McCain en la carrera electoral. Esta decisión del Partido Republicano tuvo mucho que ver con que McCain perdiera las elecciones. Pero para que esto llegase a ocurrir una legión de publicistas y asesores de imagen  trabajaron durísimo hasta convertir a Sarah Palin en un fenómeno mediático que desbordaba lo estrictamente político. La Palin y sus asesores sabían perfectamente a quién dirigir su discurso simple, directo y ultra. Hay una gran masa de votantes que responden a ese tipo de estímulos, por lo que son un bocado muy apetitoso para según qué candidatos. Afortunadamente la excelente labor de los equipos asesores no fue suficiente para dar la victoria a McCain-Palin.
Puestos a hacer política ficción: ¿podemos imaginar lo que habría sido tener a Sarah como vicepresidenta de EEUU en la Casa Blanca?. Tal vez en lugar de un telefilme tendríamos una sitcom, posiblemente, o puestos en lo peor, un largometraje del género catástrofes. Y ya que hablamos de catástrofes, quien siga con algún interés la campaña del Partido Republicano para elegir el candidato que debe enfrentarse a Obama podrá comprobar que el nivel entre los actuales candidatos no ha mejorado desde los tiempos de la Palin. Eso sí, todos ellos buscan desesperadamente la complicidad –y ya puestos, el voto, claro- de esa masa ultra que al parecer tanto decide en aquel enorme país. Recordemos cómo hace unos años se gastaron millones de dólares del contribuyente para tocarle la moral a Bill Clinton por su affaire con Monica Lewinsky. Pero los ultras estaban encantados, oiga.
El saber te hace libre pero también te complica la vida. Que se lo digan a Guillermo de Baskerville, el protagonista de “El nombre de la rosa”.

Foto de Julianne Moore como Sarah Palin en la película “Game Change”

dimarts, 20 de març de 2012

El més interessant de la setmana

Els que no us hagueu pogut resistir, ja haureu comprovat que, efectivament, el Pinterest és altament addictiu. Vaja, que no és el millor per anar a dormir d'hora. I pels que encara no hagueu caigut en aquesta temptació, doncs dir-vos que des d'aquí us volem ajudar a no perdre "pistonada" de totes les idees, trucs, manualitats, receptes, etc. que ara mateix conformen els "greatest hits" del moment. Què? Ens hi posem?

Una recepta senzilla i diferent: Barquetes de carbassó amb tomàquets cherry a l'estil "pizzero". S'ha de provar!
http://prouditaliancook.blogspot.com.es/2010/05/tiny-tomatoes-big-taste.html
Dues de costura i de com aprofitar roba vella donant-li un nou ús. La veritat és que és increïble el què es pot fer amb una mica d'imaginació i unes mínimes nocions de fil i agulla. ;-)

La primera ens explica com reconvertir les camises velles en unes precioses fundes pels coixins del sofà o del llit.

http://www.countryliving.com/crafts/projects/10-practically-free-crafts#slide-12
I l'altra ens descriu, pas a pas, com convertir un jersey vell de llana en unes súper confortables sabatilles d'estar per casa.

http://www.homemade-holiday-gifts.com/felted-slippers.html
Una altra de manualitats. Aquesta més senzilla i que no requereix de cap habilitat especial. En aquest tutorial ens ensenyen com imprimir qualsevol foto amb paper de seda i enganxar-la amb cola blanca sobre un llenç en blanc. Veureu què senzill que és donar un altre aire a les nostres fotografies!

http://sarahsprojects.blogspot.com.es/2010/02/wall-art-for-siennas-room.html
Amb cinc taulons podem fer una taula? Doncs sembla que sí. I ens pot quedar gaire maca? Jutgeu-ho vosaltres mateixos. A vegades, les coses més simples són les que donen millor resultat.


Doncs això és tot, de moment. Seguirem navegant pels milions de "pins" de Pinterest i us anirem informant de tot allò que ens cridi l'atenció. No és una font inacabable d'inspiració? :)

diumenge, 18 de març de 2012

Paul, Peter, Mary y los otros



Por momentos me pareció formar parte de una película, una de esas películas europeas de los setenta u ochenta en que personajes muy diferentes se reúnen para cenar o tomar unas copas. Ésta era la excusa para que durante la película se reflejasen personalidades muy diferentes y relaciones de todo tipo, con más o menos conflictos o no. Aparentemente –si las comparábamos con el cine norteamericano- no pasaba nada extraordinario en esa hora y media o dos horas de metraje. De hecho intentaban reflejar realidades cotidianas de gente corriente, ese ejército capaz de pequeñas heroicidades diarias al que pertenecemos la mayoría.
La explicación de entrada viene a cuento para que se comprenda el contexto en que se ha desarrollado mi jornada de hoy. Reunión de algunos amigos y conocidos, con esposas, parejas y niños por medio, en mitad de la campiña. Buen ambiente, anfitrión totalmente feliz y entregado, viejos amigos que se saludan y charlan de sus cosas. El trabajo, la sequía, el campo, el buen tiempo, la primavera, mi perro, mi gato, mis depresiones, el ERE, el puto IRPF, haznos una foto, echa una mano con el fuego, cuidado no te quemes, que alguien traiga unos refrescos… Como en una película de Ettore Scola o de Claude Sautet,  explicas lo que quieres o lo que puedes y te cuentan lo que quieren o lo que pueden. Algunos no se toman la molestia de explicar nada y no sabes si esa opacidad es premeditada u obedece a una simple cuestión de un carácter tímido, o arisco, o reservado. Más o menos tienes una foto fija de cada uno de los asistentes y esperas lo que esperas, raramente te sorprenden. Intentas adivinar en un gesto, en una mirada o en un silencio triste algo que chirría, que no funciona, que duele. Y así pasan los minutos.
Sentarse a la mesa y compartir unos platos, entre risas y pequeñas complicidades, podría parecer un spot publicitario. Pero enmarca y refleja una simple realidad compartida -con pocas complicaciones, todo sea dicho-  en una preciosa tarde primaveral de domingo. Algo tan viejo como el hombre. Necesitamos ese tipo de contacto, de relaciones. Necesitamos entrecruzar nuestras vidas con las de los otros. Necesitamos sentarnos a la mesa con los otros. Así de simple. Y lo de menos, en este caso, son los postres.


Plum cake de plàtan i nous amb ingredient secret (versió 1)


Quan el Jordi era més petit, hi havia una mena de ritual que a ell, especialment, li encantava. Cada vegada que anàvem a passar el dia a Barcelona, en algun moment o altre, paràvem en un Starbuck's i ens preniem un Frappuccino acompanyat d'un trosset de plum cake de plàtan i nous. Havíem provat també els muffins, els pastís de pastanaga, etc. però pel Jordi, res es podia comparar a aquell plum cake. 
No sé ben bé perquè, però ara ja fa molt temps que no ho hem tornat a repetir. De fet, ara que hi penso, fa temps que no passegem plegats per Rambla Catalunya, amb l'únic objectiu de passar l'estona i disfrutar de Barcelona. Però també és cert, que el famós plum cake de plàtan i nous de l'Starbuck's apareix i reapareix a la conversa força sovint. Doncs bé, he près la determinació de trobar la recepta d'aquesta delícia que més s'assembli a la que fa llepar-se els dits al meu fill. I aquesta que aquí us passo n'és el primer intent.
Ho he aconseguit? La resposta és no. :( Però, també he de dir aquest plum cake (amb ingredient secret) no té res a desmerèixer respecte al de l'Starbuck's. El meu és més cremós, més "humit" i amb més sabor a plàtan que l'original, que té una textura més seca, més de plum cake. Però, com us deia, m'agrada el resultat d'aquest intent.

Plum Cake de Pàtan i Nous
(amb ingredient secret)

2 tasses de farina amb llevat
2 tasses de sucre
2 ous ben grossos
1 tassa d'oli d'oliva
1 potet de fruita per a nadons de plàtan i poma
Canyella en pols al gust
Una punteta de nou moscada
3 gotes d'essència de vainilla
1 tassa de nous trossejades ben petites
1 plàtan ben madur

Heu vist quin és l'ingredient secret? Sí! El que fa que aquest plum cake sigui tan cremós i gustós és un potet de fruites per nadons de plàtan i poma. De fet, en la recepta original parlaven d'un potet de plàtan sol, però no vaig ser capaç de trobar-ne cap per la zona. De fet, no sé ni si existeixen. Així que vaig optar per utilitzar-ne un de la marca Nutribén de plàtan i poma i estic contenta amb el resultat.

1.- Preescalfar el forn a 175º
2.- Engrassar un motlle de plum cake amb mantega o oli d'oliva
3.- En un bol ben gran començar abocant-hi la farina (tamisada) i el sucre i barrejar bé.
4.- Afegir els dos ous, un a un, barrejant bé el primer abans de posar-hi el segon.
5.- Abocar-hi l'oli d'oliva i lligar-ho tot bé.
6.- Afegir a la mescla el potet de plàtan i poma i seguir remenant-ho tot bé.
7.- Tirar-hi les tres gotes d'essència de vainilla, la canyella i la nou moscada.
8.- Trinxar les nous ben petites i afegir-les a la massa.
9.- Tallar el plàtan a rodanxes ben primetes i tallar aquestes en quatre parts. Afegir a la mescla i remenar per assegurar que quedin ben repertides.
10.- Abocar la mescla al motlle de plum cake i posar al forn uns 50-60 minuts o fins que al punxar amb un escuradents el centre del plum cake, aquest ens surti totalment net.
11.- Deixar refredar del tot abans de desemmotlla'l.


Doncs aquí el teniu. El primer plum cake dels que facin falta per a trobar la recepta perfecta. I quina és la recepta perfecta? Doncs la que faci que el meu fill experimenti les mateixes sensacions que va experimentar Proust amb la seva magdalena. :))

dissabte, 17 de març de 2012

Lloms de salmó amb espàrregs i bolets saltejats


La veritat és que entre setmana, quan tens poca estona per preparar el dinar, és molt fàcil caure en la temptació d'agafar qualsevol plat precuinat i solucionar el problema. És una opció. Però també és cert que hi ha alternatives per a preparar un dinar totalment saludable i gairebé en el mateix temps en què prepares un arròs tres delícies precuinat o una lassagna congelada. En voleu una prova? Doncs aquesta n'és una. Ja ho veureu.

Lloms de salmó amb espàrregs
i bolets saltejats
(per a 4 persones)

8 lloms de salmó congelats
2 pots de variat de bolets
1 manat d'espàrregs verds
2 dents d'all
Alfàbrega al gust (pot ser deshidratada)
Oli d'oliva, sal i pebre negre
Vi blanc (opcional)

1.- Preescalfar el forn a 180º. Preparar vuit quadrats de paper d'alumini d'uns 30x30cm i posar un llom de salmó al mig de cadascun d'ells. No és necessari descongela'ls previament.
2.- Salpebrar cada llom, espolvorejar amb l'alfàbrega (al gust) i tirar-hi un rajolí d'oli d'oliva. Si es vol, també s'hi pot posar un rajolí de vi blanc.
3.- Embolicar els lloms de salmó dins del seu respectiu quadrat de paper d'alumini de forma que quedi ben hermètic i no es pugui escapar el suc que aniran desprenent. Col·loca'ls al forn durant uns 18-20 minuts.
4.- Mentrestant, tallar els dos alls a làmines ben finetes i daurar en una paella amb oli. Afegir-hi els bolets amb sal i pebre. Un cop cuits treure'ls del foc i reserva'ls.
5.- En el mateix oli, saltejar els espàrregs verds tallats a trossets i salpebrar. Quan estiguin cuits afegir de nou els bolets a la paella.
6.- Treure el salmó del forn, obrir els "farcellets" i col·locar els lloms a cada plat (amb el seu suc si es vol) i acompanya'ls amb el saltejat d'espàrregs verds i bolets.

Com veureu, a la recepta dic que els ingredients s'han calculat per 4 persones, però ho he fet pensant en què es tractés d'un plat únic (o acompanyat d'un primer lleuger com ara un plat de caldo). Si preferiu fer un dinar de dos plats, podeu utilitzar només un llom per persona i així no acabareu tan tips (i no us adormireu a la feina!!). Doncs ja ho tenim. Un àpat totalment saludable en menys de mitja horeta. Qui deia que no era possible?


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...